Trilogia sobre la corrupció valenciana: política al portador (II)

Si ens acostem a la corrupció de calibre gros comprovarem que habitualment opera sobre un paradigma clàssic: un polític atorga un contracte a un empresari amb l’aval d’un tècnic, que sol vestir la concessió de legalitat i pulcritud. Quasi sempre es tracta d’expedients perfectament niquelats. Per això, l’argument “revise l’expedient i veurà que el vestit no té costures ni arrugues” que invoquen els polítics enxampats sona a acudit. Escolte, el vestit no pot tindre arrugues, perquè es va fer a mida.

Si volem anar posant-hi pegats, convindria deixar de fer-nos paranys al solitari. Per exemple, pel que fa al finançament dels partits. La norma del 1987 fixava l’anonimat en les donacions, que no podien sobrepassar 60.000 euros. Vist el fracàs, la llei 8/2007 elevava a 100.000 euros el límit i obligava el donant a identificar-se.

Recorde que un responsable de la caixa d’un partit em va contar en el seu moment que els àcars van envair el seu compte bancari.

Passar el platet per al partit

Miren, per molt de Tribunal de Comptes que hi haja, el problema està en l’Excel de la comptabilitat en B de Barcelona, que dirien els de la Gürtel. Només cal reparar en els problemes judicials del pòquer de tresorers del PP, quasi des de la transició: José Luis Sanchis Perales, Rosendo Nasiero, Álvaro Lapuerta i Luis Bárcenas. “Don Manuel [Fraga] em deia que passara el platet als empresaris”, em va contar una vegada Sanchis Perales, que va ajudar Bárcenas en el seu intent d’amagar els diners a Suïssa.

Ara caldrà dirimir si els ex d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, han recaptat per al partit. No que ho diguen, sinó que haja passat. Perquè això de la pretesa col·lecta per al partit és molt sofrit. I socorregut. “Fins a tres de diferents m’han demanat per al partit” i en el mateix projecte, em va contar un conegut promotor. Un capítol que relate en Los tentáculos del truhan, llibre en què s’evidencien les connexions de les clavegueres polítiques i empresarials. Erial, Azud, Taula o Gürtel s’abracen en el subsol dels pous cecs de la política i les contractes públiques.

Aquesta és una de les claus de la corrupció, que, quan practiques l’esport d’aquell número dos de l’FBI anomenat Mark Felt (conegut com a Gola profunda pels periodistes del Watergate), t’adones que qui paga mana. I el que mana no sol presentar-se a les eleccions. A València, per exemple, la política urbanística no es decidia en l’Ajuntament, sinó en el despatx de José María Corbín, cunyadíssim de Rita Barberá i la cartera de clients del qual estava copada per contractistes municipals.

Funcionaris a la planxa

Per a sanejar l’espai de la política, convindria començar erradicant comportaments poc edificants i molt enquistats. Que col·locar en l’Administració col·legues, compis de l’agrupació i familiars no siga assumit com a normal. Alguns haurien de posar en un altar la planxa de vapor, el millor sistema conegut per a obrir sobres d’aquests que preserven el qüestionari de l’examen de l’oposició. Probablement, han fet més per l’ocupació pública els Ábalos de torn que l’acadèmia Adams. Encara que en això de la promoció de les plantilles de funcionaris i laborals n’hi ha que mai veuen satisfetes les seues exigències. Com aquell opositor de la ciutat de València que va telefonar indignat al seu contacte polític perquè la nit abans de l’examen li havien filtrat les preguntes. I quin era el problema? Doncs que no li havien adossat les respostes.

Són els nostres polítics pitjors que el comú de la població? En absolut. Constitueixen un mostrari que representa amb bastant fidelitat els que els van votar. Però no és prou. Haurien d’atresorar un extra d’exemplaritat, que té a veure amb el comportament, més que amb el patrimoni amb què arriben al càrrec.

Falsos “groupies” de Pepe Mujica

Ja fa anys que es va imposar la moda de convertir la declaració de béns i activitats en una mena de concurs de pobres. Es tracta de fingir ser el més pobre de tots, encara que siga amagant la casa a nom de la sogra. Ser transparent i auster en l’ús dels recursos públics no ven. En una societat de coents i fanfarrons, de l’espill-espillet, de l’exhibicionisme i el ciberpostureig, un polític sense colorants ni conservants ho té agre. Qüestió diferent és que després es declaren admiradors del gran Pepe Mujica, l’expresident de l’Uruguai mort fa poc que va practicar com a única religió escapar de la necessitat artificial per a ser lliure.

El sou del polític ni fomenta ni escanya la corrupció. El polític ha de cobrar el just, sense demagògies. Caldria ser més estricte, això sí, a l’hora d’evitar incompatibilitats i conflictes d’interessos quan deixen el càrrec i establir mecanismes que salvaguarden la dignitat de la institució. Un expresident té millor acomodament en un consell assessor públic, aportant el seu saber fer, que practicant el tràfic d’influències. I no diguem un rei emèrit muntat en l’AVE la Meca-Medina.

Frontisses greixades i homes de negocis

La condició d’expolític no pot assimilar-se a una cua davant una porta giratòria. Més de vint ministres estan o han estat a sou de firmes de l’IBEX 35 com Iberdrola, Endesa, Enagás, Naturgy o Red Eléctrica, dirigida aquesta última per l’exministra Beatriz Corredor, la presència de la qual es va fer visible per a molts gràcies a l’apagada. Des d’Isabel Tocino a Felipe González, el consell d’administració i l’assessoria es converteix en el nou hàbitat del polític retirat. I això es nota quan escoltes les seues opinions. Deixen d’expressar-se com a gerros xinesos i parlen com a homes de negocis.

Després estan els que monetitzen la targeta de visita a sou d’una consultora. Els més emprenedors, com Rodrigo Rato o Eduardo Zaplana, prefereixen treballar per compte propi i facturar. Zaplana va muntar Decuria Consulting, el vehicle utilitzat per a intentar dissimular la seua condició de lladre refinat. Els 2,1 milions facturats en set anys van ser una de les coartades de l’expresident per a intentar justificar el seu luxós tren de vida.

Conceptes fàcils d’unflar

La consultora permet unflar factures, perquè el concepte és un intangible més difícil de peritar que una cadira. Quant val una idea o obrir la porta a un contractista? La banda de Zaplana, per cert, va inventar la porta corredissa. Que consisteix a amarrar amb anys d’antelació la “pensió” de jubilat de la política. Quan deixes el càrrec, ja no has de preocupar-te d’aconseguir contractes dels teus contactes, perquè tens la mossegada en diferit pactada fa anys.

El cap de gabinet de Zaplana i també condemnat en Erial, Juan Francisco García, va muntar la seua consultora Dobles Figuras Consultores, tot just eixir de la vida pública. Igual que l’expresident José Luis Olivas, que va constituir la firma Imarol, un dels cobraments de la qual, de 580.000 euros, li va valdre una condemna judicial. Total, que primer van amarrar les comissions a canvi d’adjudicacions il·legals i/o mediacions en la concessió de les ITV i el Pla Eòlic, i, en deixar la política, van cobrar els tripijocs pactats. En el cas de García, 1,25 milions solament a través de la seua consultora.

En altres casos, com Cristóbal Montoro, arribes a la política amb el despatx muntat de casa (Equipo Económico) i durant la teua etapa pública com a ministre no deixes de tindre-ho present en els teus resos ni en les teues lleis.

El circ de les aparences

El món de la consultoria ha servit, a més, per a evidenciar que en el circ polític preval la impostura. Que la dialèctica pública no sempre respon a un enfrontament real. En aquest sentit, si hi ha un monument a l’entesa entre bastidors i als consensos a peu d’altar de l’anomenat règim del 78, aquest seria la consultora Acento, que uneix més que el ciment. Una “firma superespecialitzada en assumptes públics estratègics, positius i proactius”, segons proclama en el seu web. El soci fundador i CEO és l’exministre i ex-secretari d’Organització del PSOE José Blanco. El president, l’exministre del PP Alfonso Alonso. I en el consell assessor conviuen populars i socialistes com Elena Valenciano, José María Lasalle o Joan Clos, entre altres. També fills d’il·lustres polítics dels dos partits.

Actuar amb mà dura o donar premis

Més enllà d’aprovar lleis i mesures profilàctiques, els responsables polítics tenen a la seua mà ajudar a sanejar la vida pública amb decisions de frenar ascensos i carreres o provocar caigudes simplement quan tinguen la certesa de comportaments poc recomanables. No hi calen proves. N’hi ha prou que les sospites aboquen a certeses. Per exemple, l’expresident de la Generalitat Joan Lerma va destituir un tal Rafael Blasco el 28 de desembre de 1989 quan la llavors directora general d’Urbanisme, Blanca Blanquer, el va informar d’actituds molt torçades de qui amb els anys va acabar condemnat i a Picassent per corrompre’s en altres assumptes.

Es pot actuar amb mà dura o, per contra, pot un atorgar l’Alta Distinció de la Generalitat pel Nou d’Octubre a tres condemnats per la justícia (Zaplana, Olivas i Jaume Matas) i a un de quart, el rei Joan Carles I, que va escapar dels tribunals pel seu blindatge constitucional. Entre tots sumen 16 anys i 5 mesos de presó per corruptes i més de 200 milions d’euros en mossegades cobrades. És un reconeixement als que han destacat per la seua “defensa dels valors i els interessos generals dels valencians”. Vaja, com si l’Unicef premiara un pederasta.