50 dies confinats en un col·legi major

Nerea Román fa 23 anys dissabte, però serà una celebració diferent. No hi haurà ni besades ni abraçades i tampoc no estarà envoltada de la família ni dels amics. Nerea, una estudiant de Gandia que cursa un doble grau en Dret i Criminologia a la Universitat de València, fa cinquanta dies que està confinada al Col·legi Major Rector Peset de la capital valenciana al costat d’una trentena d’estudiants de diferents punts d’Espanya i de quinze països d’Amèrica i d’Àfrica, i del director del centre, Carles Xavier López. Des que es va decretar l’estat d’alarma per la COVID-19, a mitjan mes de març, a penes han trepitjat el carrer. N’hi ha que, com la mateixa Nerea, ni tan sols han eixit: “Ens alternem perquè només isquen una o dues persones com a màxim cada vegada a comprar, de manera que s’assumisca el risc més baix possible de contagi”. De moment, han aconseguit esquivar el virus i no s’hi ha registrat cap contagi.

El Col·legi Major Rector Peset té habitualment 153 estudiants, encara que actualment hi ha 30 persones que continuen convivint en aquest espai: 27 estudiants (21 d’ells becats), dos investigadors i el director –quan va començar el confinament n’eren 33, però tres persones van poder tornar a casa. El col·legi major va poder romandre obert perquè la Universitat de València el va declarar servei essencial, a causa de les característiques particulars que presenta el centre.

Però com és la convivència d’una trentena de persones en un mateix espai que han de seguir unes regles de distanciament social. Des del primer moment, explica López, es van establir les mesures preventives recomanades per les autoritats sanitàries i el comité d’emergència de la Universitat. Cada estudiant disposa d’una habitació i d’un bany individual, s’ha establit una distància de seguretat als espais comuns, com el menjador o el gimnàs, i s’ha reforçat la neteja. També se n’ha reduït la presència en altres serveis –cuina, neteja, seguretat, manteniment, recepció o control d’accés– per a minimitzar-ne els riscos, però sempre garantint l’atenció dels residents “de manera satisfactòria”.

“No érem conscients que això s’allargaria tant”, reconeix el mateix director del col·legi major sobre el moment en què es va desencadenar la pandèmia. Ara, al cap de més d’un mes i mig ‘tancats’, López està molt satisfet i lloa l’esforç dels estudiants i dels investigadors que hi estan confinats: “Estan actuant amb molta responsabilitat i prudència, tenint en compte la situació. Sobretot, hem sigut capaços d’establir un bon ambient”. I com reconeixen els mateixos estudiants, que mantenen les classes a distància o estan immersos en l’elaboració dels treballs final de màster o final de grau, aquestes condicions tan especials també els ajuden a centrar-se en les seues obligacions.

Pel que fa a la manera com es viu en aquestes condicions, López, que comenta que va decidir quedar-s’hi amb els estudiants per responsabilitat, “tocava estar ací”, apunta que sent una “sensació estranya” que combat centrant-se en la quotidianitat. “Una vegada passats els primers dies, en què qualsevol circumstància et feia sospitar que hi haguera hagut algun contagi, la veritat és que anem bastant bé”, sosté.

Lluny de casa

La part pitjor d’aquest confinament és viure lluny de casa. Entre els residents hi ha estudiants procedents d’Algèria, Bolívia, Xile, Colòmbia, Cuba, l’Equador, Egipte, Guatemala, Haití, Hondures, el Marroc, Mèxic, el Perú, la República Dominicana o el Senegal. Precisament del Senegal és Elimane Nguirane, que fa el treball final de grau de Treball Social: “Vaig bé, però és realment dur”. Es dona la circumstància que Elimane té també família a Bèrgam, la ‘zona zero’ de la pandèmia a Itàlia, una de les ciutats més assotades pel virus: “No pots evitar estar preocupat, encara que ningú de la meua família s’ha contagiat”. I a això se suma la càrrega emocional d’haver d’acabar els estudis en unes circumstàncies extraordinàries i amb una situació d’incertesa absoluta. No obstant això, en cap moment s’ha plantejat tornar al seu país: “Ara com ara m’he de conformar a veure la meua família per videoconferència”.

Elimane ha hagut d’eixir dues o tres vegades per a anar a la farmàcia o a la consulta del metge, i reconeix que el va impactar veure la ciutat –el Col·legi Major Rector Peset està situat en ple centre de València– completament buida, sense gent: “Conec València, sempre plena de gent i de vida, i quan vaig eixir al carrer no m’ho podia creure, era com si me l’hagueren canviada. Vaig tindre una sensació molt trista”.

Una sensació semblant va sentir Roger Yance Peláez, un bolivià que cursa un màster en Drets Humans, Pau i Desenvolupament Sostenible, l’única vegada en tot aquest temps en què ha tingut l’oportunitat d’eixir al carrer: “És impactant veure la ciutat desèrtica, em va sorprendre”.

Sobre la seua experiència, relata: “El tema emocional i psicològic és el que més t’afecta, el fet d’haver de viure això lluny de la família”, a què no ha vist des que va arribar a València l’1 de setembre de l’any passat. “Entre nosaltres ens donem suport i tractem de fer el dia a dia una mica més amé, encara que hàgem de mantindre les mesures de distanciament social”, apunta. Així, destaca que un dels estudiants confinats allí, que fa un màster en Filologia, els fa classes de valencià.

Roger no s’ha plantejat en cap moment tornar a Bolívia: “Primerament vaig pensar que es podria tornar a la normalitat després de Falles i, en acabant, vaig considerar que valia més quedar-m’hi i evitar el risc d’emportar-me el virus”. En aquest sentit, reconeix que la família i els amics estan realment preocupats pel que es diu de la virulència del coronavirus a Espanya: “Ara tenim més telefonades i videoconferències que abans”.

Por de contagiar els familiars

El cas de Nerea és diferent, ella és de Gandia i està a uns quants quilòmetres de casa només. Però va decidir quedar-se al Rector Peset per responsabilitat: “Jo havia estat en contacte amb focus de contagi i a casa tinc familiars que són població de risc, així que vaig decidir prioritzar la salut, quedar-me ací i evitar qualsevol possibilitat de transmetre el virus, si el tinguera, encara que de moment continuem tots bé”. 

En aquestes condicions, troba a faltar la família i eixir al carrer, però ho aprofita per a centrar-se en el treball final de màster i en la memòria de pràctiques: “És la nostra via d’escapament”. Així i tot, el desig de Nerea, compartit amb els companys, és que tot això passe al més prompte possible i tornar a estar com abans. Mentrestant, caldrà conformar-se amb la ‘nova normalitat’.