José L. Ábalos: “Diem que, davant de la independència, autogovern; la dreta, ni independència, ni autogovern”

El cap de llista al Congrés dels Diputats per València no és una figura qualsevol en el PSOE. Ministre de Foment, secretari d’Organització i home de confiança de Pedro Sánchez, el valencià José Luis Ábalos és una de les veus més autoritzades de la campanya socialista.

Procedent d’un acte en un hotel pròxim convocat per un fòrum d’opinió, Ábalos recala una estona per respondre a les preguntes d’eldiario.es en un local de la platja, a València, de nom Vivir sin dormir, molt apropiat per a descriure l’atapeïda agenda d’algú que té la sensació d’estar uns quants anys immers en una campanya contínua (les primàries que Sánchez va guanyar i aquelles en què va ressuscitar després de la dimissió, a més de dues eleccions generals, tenen a veure amb això).

La campanya comença amb enquestes que donen la victòria al PSOE i apunten que les tres formacions de dreta no podrien sumar una majoria alternativa. Des del seu partit s’alerta contra l’eufòria, però seria pitjor començar amb enquestes que digueren una altra cosa...

L’important són els resultats de les urnes, no el que diguen les enquestes. Moltíssimes vegades hem vist que les enquestes es desmenteixen, en un sentit o un altre. L’única cosa que podem concloure de les enquestes és que som la primera força política amb molta diferència respecte de la segona, i que lògicament un escenari de governabilitat hauria de passar pel Partit Socialista. Però també és cert que hi ha una amenaça davant d’això, la coalició de les tres dretes proclamada per les tres com a objectiu per a fer-se amb el Govern d’Espanya davant del PSOE. Aqueixa és una possibilitat certa que solament pot ser desmentida en les urnes. D’altra banda, el nostre objectiu electoral no és ser la primera força política, sinó tindre la majoria suficient que ens permeta desenvolupar el projecte polític que no hem pogut desenvolupar en plenitud per les limitacions que teníem. Aspirem a tindre un Govern socialista amb plena autonomia, com correspon al nostre projecte i com cal per a atendre reptes de l’envergadura dels que tenim plantejats.

Descartades les majories absolutes, és clau la qüestió dels suports d’altres grups. Quan se li ha preguntat, vosté no ha tancat la porta al suport de Ciutadans.

Em van preguntar per la investidura. Mai no em van plantejar en fer-me la pregunta cap pacte, cap negociació, ni acord. Rivera va ser el primer que s’ho va creure i ràpidament va demanar matrimoni a Casado a conseqüència d’aqueixes declaracions. La pregunta era molt clara: si preferim que ens donen suport els independentistes o Ciutadans. Òbviament, posats a rebre un suport tan desinteressat, preferiríem Ciutadans. Així no hauríem d’explicar quin pacte secret tenim amb els independentistes. Aqueixa ha sigut la llanda a què se’ns ha sotmés aquests deu mesos, parlant de pretesos pactes, socis i altres qüestions que la realitat ha deixat en evidència i ha quedat clar que es tractava només de propaganda de la dreta.

La proposta de la dreta, i de Ciutadans en particular, és una recentralització de l’Estat que no sembla compatible amb la proposta federal del PSOE.

Ni tan sols és compatible amb la postura que en el seu moment van mantindre. L’evolució de Ciutadans és molt incoherent. Ha tingut una deriva molt inquietant, que l’ha situat fora de la novetat que al principi va suposar: una formació socialdemòcrata que en va fer una renúncia expressa i es va reconvertir al liberalisme i ara mateix és una excepcionalitat en aqueix àmbit per la seua connivència amb la ultradreta. No té cap complex d’acabar governant amb la ultradreta o arribar a acords polítics amb ella.

El que sí que he advertit és que una posició de negació de l’autogovern a Catalunya, amb un 155 permanent –que, per cert, és inconstitucional–, el que està plantejant és la visió de la dreta sobre les comunitats autònomes. Ací hi ha un perill d’involució quant a l’ordenament territorial.

Fins a quin punt comparteix la postura de l’organització socialista de la qual forma part i per la qual concorre, la valenciana? El seu secretari general, Ximo Puig, ha manifestat reiteradament la defensa d’un model federal, de la reforma de la Constitució en aqueix sentit i la seua oposició a qualsevol recentralització.

El secretari general del PSPV-PSOE i president de la Generalitat Valenciana ha donat sempre suport a l’actitud del Govern d’Espanya de defensar el diàleg a Catalunya, recompondre la convivència democràtica, procurar el respecte a la legalitat i apostar per més autogovern davant dels projectes independentistes. Sempre hem dit que davant de la independència, autogovern. La dreta diu que ni independència, ni autogovern.

Entre les propostes de Ciutadans, a vegades hi ha algunes coses curioses. Albert Rivera deia l’altre dia que està contra el bou embolat i el Toro de la Vega. Quina posició té el PSOE sobre els bous? On se situa?

Nosaltres hem mantingut una posició de respecte cap a l’afició, cap als gustos. Ho hem deixat sempre en el terreny de les decisions personals, més enllà d’una circumstància com la del Toro de la Vega, en què hi ha un maltractament que supera el que justifiquen els costums. Si es refereix a la tauromàquia, no estem per prohibir ni estem per promoure. Estem per deixar que forme part de l’afició. Dins del partit i del socialisme hi ha taurins i antitaurins.

Per què no s’ha exportat el model valencià del Pacte del Botànic, de govern compartit de diversos partits? Es farà en el futur immediat? Què significa per a vosté aqueix pacte?

El Pacte del Botànic va ser una aliança dels progressistes per a posar fi a un període d’hegemonia del PP que va arruïnar la Comunitat Valenciana i va arribar a uns nivells de corrupció insuportables. Si bé es justificava en la necessitat d’establir polítiques redistributives, inspirades en la justícia social, responia també a una exigència democràtica de netejar la corrupció de la nostra comunitat i superar un problema de reputació que ja ens afectava massa. L’avantatge va ser que la suma d’aqueixes formacions polítiques [PSPV, Compromís i Podem] feia possible el pacte, cosa que no era tan clara a escala nacional, per més que es va intentar. Tampoc es va trobar la mateixa actitud a escala nacional que es va trobar ací.

Es refereix al fracàs del primer intent d’investidura de Pedro Sánchez?

Així és. D’aquella investidura fracassada va esdevindre tota la resta, i la nostra pròpia crisi de partit.

Ha arribat el moment d’intentar-ho una altra vegada?

Les circumstàncies són unes altres. Ara hi ha un Govern socialista, no un Govern de la dreta al qual exigir que lluite contra la corrupció, que pose en marxa programes que restituïsquen drets perduts durant la crisi, que aprofite el període de creixement per a redistribuir. Ara ja no és necessari això. Ara és necessari consolidar un projecte que sorgeix precisament de la lluita contra la corrupció, que intenta restablir drets, fer justícia amb els sectors més desfavorits, els que van perdre en la crisi, i que a més assumeix amb responsabilitat els reptes que té aquest país i que tenen a veure amb la industrialització, amb la investigació, l’educació, el retorn del talent o el canvi climàtic, amb una transició energètica justa, amb l’envelliment de la població o amb la despoblació en bona part d’Espanya.

Són reptes de mitjà termini que un Govern ha d’assumir i que fins ara el PP no havia assumit, dins de la seua visió a curt termini. Nosaltres hem treballat en una doble direcció. D’una banda, atendre les urgències socials. De l’altra, anar plantejant respostes a aqueixos reptes de mitjà termini.

Un gran repte és el model territorial. En aqueix àmbit, a la Comunitat Valenciana urgeix resoldre el problema del finançament autonòmic. És possible abordar-lo?

No sé si és possible, però és necessari. Entra de ple dins del debat de l’organització territorial. Ho portem en les 110 mesures. Quan el president del Govern va advertir que no seria possible resoldre’l en aquests mesos, es va generar una alarma, també interessada, en alguns. Vistes les coses, quan hem comprovat que les previsions que teníem de com seria l’obstrucció de la dreta ens han superat, és evident que amb aqueixa obstrucció és impossible arribar a un acord de res. Ho hem vist fins i tot en els temes més mínims. Fins i tot en acords que tenien a veure amb les conseqüències de la seua pròpia gestió. Per exemple, propose en el Congrés que ens prorroguen la gestió de les autopistes que ells van rescatar i ens voten en contra. Quina capacitat hi ha de pacte, per tant? Molt limitada. Però la seua dificultat no obsta perquè siga una necessitat. El model ja va véncer fa temps...

I hi ha comunitats, com la valenciana, que no són viables sense un finançament més just.

Òbviament. I ho hem intentat compensar en part amb les inversions en els pressupostos generals de l’Estat, que era també un gest de reconeixement a la legalitat estatutària valenciana. Més enllà de l’increment en les inversions destinades a la Comunitat Valenciana, es feia un reconeixement de la disposició de l’Estatut d’Autonomia que constituïa més o menys un precedent. Era més important això que la quantitat. La dreta valenciana, que també està present en el Congrés, no ha donat una sola explicació de per què s’hi ha oposat.

L’infrafinançament està lligat al problema del deute de la Generalitat Valenciana i a la seua eventual condonació o quitació.

És evident que el deute és conseqüència de l’infrafinançament. Amb un finançament pitjor, el deute augmenta. En el debat del model de finançament caldrà integrar la qüestió dels dèficits. Segurament caldrà plantejar-se algunes mesures complementàries. Va haver-hi alguna aproximació a aquest aspecte en les negociacions per a la investidura fracassada del 2016. Aqueix tema es va abordar. I després hi ha hagut algun gest, per exemple, amb la condonació del deute de la Marina de València. Caldrà abordar-ho tot, però el model, en tot cas, ha de ser global.

La dreta ha fet del conflicte a Catalunya un tema central, però l’extrema dreta ha obert també la porta del rebuig a la immigració. Fins a quin punt aqueixa actitud de la dreta condiciona la política del Govern, que va donar suport a l’operació per a acollir l’Aquarius a València i ara no deixa que salpen per rescatar migrants a la Mediterrània vaixells d’ONG com OpenArms?

Davant les posicions racistes no calen grans arguments. El racisme és injustificable, però és cert que, quan es volen portar avant responsablement polítiques benintencionades, cal preveure l’acció dels que s’oposen a aqueixes polítiques de manera que no n’impedisquen el desenvolupament. Nosaltres hem de fer una política migratòria responsable, procurant no donar coartades als racistes, als xenòfobs.

Som un país que està salvant vides a milers. Ho fem amb càrrec al nostre pressupost. Tenim un servei de salvament marítim que treballa intensament en l’Estret. És absolutament injust que es tracte de mesurar l’acció esporàdica de salvament en aigües no territorials amb la responsabilitat que estem exercint. El problema no és, per tant, de més o menys Aquarius. L’operació de l’Aquarius va ser un toc d’atenció al fet que aquest problema és europeu. I en això hem d’insistir, no que Espanya assumisca la responsabilitat de salvament en tota la Mediterrània, que no li correspon segons la normativa internacional, sinó en el fet que els altres complisquen com està complint Espanya. Què ocorre? Que actuacions més o menys unilaterals en matèria d’immigració posen en qüestió aquesta crida que fem a Europa, perquè si al final uns tanquen els ports i uns altres els obrim a tot, estem posant en qüestió la política europea d’immigració.

Nosaltres estem complint. És més, se’ns ha retret fins i tot que estem actuant en la zona de responsabilitat marroquina. Afortunadament, amb el diàleg i la cooperació amb el Marroc estem aconseguint que aqueix país també intervinga en la seua àrea de responsabilitat. De tal manera que ho hem notat moltíssim. Si cada país assumeix la seua responsabilitat, podrem salvar més vides.

La unitat d’Espanya és un altre dels grans arguments de la dreta. Els acusen d’aliar-se amb els que volen trencar-la o de voler trencar-la directament.

Em fa gràcia que amb la bandera de la unitat no tinguen cap altre propòsit que dividir. No hi ha unitat que s’aconseguisca dividint. És una contradicció.

Les enquestes apunten a un corriment de forces notable en el si de l’independentisme català, un canvi d’hegemonia. Quina transcendència pot tindre?

Les expectatives del Partit dels Socialistes de Catalunya, que torna a adquirir una dimensió important, venen a ser un aval a la política de diàleg, de restabliment de la convivència i de respecte a la legalitat. Hi ha un reconeixement cap a aqueixa posició. Per contra, hi ha una penalització a les expectatives de Puigdemont, que és el que realment baixa. Les enquestes indiquen que hi ha un desig més gran de restablir un diàleg al voltant d’interlocutors amb fortalesa, que a més volen interlocutar. El suport a Esquerra Republicana l’interprete com una manera d’afavorir un certa interlocució, perquè fins ara l’independentisme ha tingut un problema d’interlocució. No hi ha hagut un líder amb capacitat d’interlocutar ni una formació política amb capacitat per a fer-ho.

Cada vegada que s’ha parlat de diàleg, en el si del PSOE ha sorgit contestació per part d’alguns dirigents territorials. No des de la Comunitat Valenciana i les Balears, que s’han mantingut al costat del Govern. Seran capaços de superar aqueix problema?

No és un tema fàcil. I els temes difícils són controvertits, però és així com també s’adverteixen la capacitat, la visió i el lideratge, en els temes seriosos. El repte independentista a Catalunya no és un tema menor. És un tema greu que afecta molt la governabilitat d’Espanya. Ho veiem. Ha de resoldre’s amb altura i amb el mateix enfocament amb què vam abordar aquesta qüestió en el període constituent. Quan es va abordar la tasca constituent, el problema territorial va ser el més aferrissat. Sabíem perfectament que establir la democràcia suposava integrar el fet territorial. Podem parlar de democràcia hui, quaranta anys després, sense incorporar el fet territorial?

Hi ha en la Constitució tot un títol huité que va definir un model singular en el món que anomenem Estat de les Autonomies, per dir-ho d’alguna manera i eixir del debat entre estat federal i estat unitari. Vam fer un model obert en origen i en final que ha anat evolucionat. Quaranta anys després calia definir aqueix model sobre la base de l’experiència. Per això vam plantejar la comissió d’avaluació de l’Estat autonòmic, que van boicotejar les dretes i van boicotejar els independentistes. Però hem de definir aqueix model, com la resta dels estats en el món. I sobretot hem de plantejar quins són els mecanismes de coordinació, de cooperació i de lleialtat entre les diferents administracions. Uns mecanismes que no solament no es compleixen amb els independentistes. També hi ha comunitats autònomes que desafien el Govern d’Espanya i, no obstant això, van d’espanyolistes. No són actituds fonamentades en la lleialtat.

Parlant de lleialtat... Podem dir que aquella situació que es va plantejar en el PSOE en el moment més dramàtic, en què el president valencià Ximo Puig estava en un bàndol i Pedro Sánchez en un altre, s’ha superat? Hi ha sintonia total entre Ximo Puig i Pedro Sánchez?

La meua experiència personal em permet dir que la relació és excepcional. No hi ha cap problema. Ara mateix acabem de passar un procés de candidatures en què sempre es produeixen dificultats i puc donar fe que no n’hi ha hagut. Feia molt de temps que no es parlava amb tanta normalitat de les llistes del PSPV. És un fet que no hem celebrat convenientment. Crec que hem madurat tots políticament. Espere que aqueixa maduració siga definitiva. D’altra banda, la nostra organització és democràtica. L’elecció dels que ens representen porta incorporada l’exigència de l’entesa entre tots els anomenats a representar.

L’avançament electoral de les autonòmiques valencianes per a fer-les coincidir amb les generals ha sigut una decisió de Ximo Puig o ha vingut propiciada des de la direcció del PSOE?

Ha sigut un plantejament del president valencià que va compartir amb la direcció del partit, que em sembla que és el correcte. No vam veure cap element que interferira o pertorbara la convocatòria electoral. Per tant, vam dir que el que ell decidira, ja que té una atribució estatutària com a president de tots els valencians, no com a dirigent socialista.