Carmen Alborch, activista de l’optimisme i promotora de la modernitat

“El feminisme, com que ha millorat la qualitat de vida de tots els ciutadans i ciutadanes, hauria de ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat”. Aquestes paraules resumeixen a la perfecció la manera de veure la vida i de fer política d’una de les figures més rellevants de la societat valenciana de les últimes dècades.

Les va pronunciar Carmen Alborch amb un fil de veu fa a penes unes setmanes, en la seua última aparició pública, en recollir l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana de mans del president del Consell, Ximo Puig, i del president del Govern, Pedro Sánchez, amb motiu de la festivitat del 9 d’Octubre, dia de la Comunitat Valenciana.

Nascuda el 1947 a Castelló de Rugat (València), Alborch va ser professora de dret mercantil i la primera degana de la Facultat de Dret de València. També va ser la directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) que va inaugurar el que arribaria a convertir-se en un dels museus més dinàmics del final del segle XX. Des d’aqueix lloc va construir una imatge de referència en el món cultural. Al llarg de la seua trajectòria política i professional, sempre es va significar per la seua defensa de la cultura, el feminisme i la igualtat. I per la seua predisposició alegre.

Després del seu pas per la IVAM, va ser nomenada ministra de Cultura amb Felipe González, càrrec que va exercir entre el 1993 i el 1996. Posteriorment va ser diputada del grup socialista durant tres legislatures i també senadora.

Després del seu pas per la política espanyola, va tornar a València per disputar l’alcaldia a Rita Barberá l’any 2007. Alborch no va poder guanyar, però va romandre fins al 2011 com a portaveu del grup municipal socialista a l’Ajuntament de València, un període en què va destacar per la seua defensa del barri del Cabanyal davant del projecte de Barberá de prolongar l’avinguda Blasco Ibáñez a través del barri.

De fet, la seua mediació va ser decisiva per a paralitzar cautelarment els enderrocaments previstos, que finalment va derivar en una ordre ministerial d’una altra ministra de Cultura d’un Govern socialista, en aquest cas el de José Luis Rodríguez Zapatero, Ángeles González-Sinde, que va frenar definitivament el pla i va suposar per als veïns la salvació del barri.

En el seu currículum figuren nombroses distincions per la seua lluita per la igualtat, com el Premi de Dones Progressistes, el Premi Meridiana de la Junta d’Andalusia, el Premi Rosa Manzano 2007 o el Premi Gabriela Sánchez Aranda 2009.

Si el seu activisme a favor de la modernitat artística i cultural la va situar en el centre de moltes iniciatives i convocatòries des d’abans fins i tot de dirigir l’IVAM dels primers temps (va ser directora general de Cultura amb Ciprià Ciscar com a conseller en els primers governs de Joan Lerma), mai no va perdre el contacte amb el món universitari.

Per això, l’any passat va rebre la Medalla de la Universitat de València, la seua universitat, en el transcurs d’un acte celebrat al paranimf de l’edifici històric de la Nau, on es va mostrar “cada dia més convençuda que el secret profund de l’alegria és la resistència”.

De tarannà optimista, Alborch va publicar uns quants llibres en què va desenvolupar les seues idees i experiències sobre les relacions humanes des del punt de vista de les dones. Solas: gozos y sombras de una manera de vivir (1999), Malas. rivalidad y complicidad entre mujeres (2002) i Libres: ciudadanas del mundo (2004) formen una trilogia que va complementar posteriorment amb dos títols més memorialístics i autobiogràfics, com La ciudad y la vida (2009) i Los placeres de la edad (2014).