Qui cuida la cuidadora? Ansietat, culpa i estrés es disparen durant la pandèmia

La crisi produïda per la pandèmia de la Covid-19 ha reconegut la faena de cures com a essencial. No obstant això, la branca familiar d’aquesta faena, feta en l’esfera privada i majoritàriament per dones, ha romàs invisibilitzada, allunyada de tota protecció. ONU Dones va emetre el 2020 un informe en què indicava que el coronavirus colpeja les dones per tres fronts: salut, violència domèstica i cures. La tendència en la crisi sanitària ha sigut prioritzar la resposta biomèdica i deixar les desigualtats estructurals en segon pla, que ha provocat de facto una reculada en drets per a les dones, carregades amb la cura, però fora dels grups considerats de risc, una situació especialment vulnerable.

Les cures engloben la faena de casa, el treball reproductiu i la mateixa cura a familiars, siguen xiquets, majors o dependents, una activitat profundament feminitzada. A Europa, el 80% de les cures a persones dependents les proveeixen les dones, mentre que del 20% restant s’encarreguen els serveis de salut. En aquest percentatge, la majoria de les cuidadores tenen entre 45 i 65 anys i són mares o filles de les persones a qui cuiden. L’economia feminista apunta que les cures es carreguen sobre les dones, perquè ni l’Estat ni el mercat són capaços d’assumir-les en un context capitalista, resolent així els desajustaments socioeconòmics. És, a més, “la manera rendible de previndre la institucionalització i mantindre la persona dependent en la llar”, un factor que lídia també amb les emocions. La Càtedra d’Economia Feminista de la Universitat de València, finançada per la Conselleria d’Economia Sostenible, acaba de publicar Los cuidados en la era Covid-19, una anàlisi jurídica, econòmica i política coordinada per la professora Ana Marrades sobre un sistema que aquesta crisi ha fet tremolar.

El volum analitza les cures des d’una perspectiva transversal, amb uns quants capítols dedicats a analitzar com ha afectat la crisi les persones cuidadores, que van haver de fer front a la pandèmia en soledat i amb una sobrecàrrega de faena superior a la d’altres professions. Moltes dones van haver de conjugar el seu rol de treballadora amb el de cuidadora i fer-ho sense ajuda, atés que gran part dels recursos públics es van reorganitzar, amb un impacte important sobre la seua salut física i mental. Els nivells d’estrés i ansietat, ja elevats abans de la crisi sanitària, s’han elevat notablement.

El sentiment de culpa és una de les principals respostes emocionals de les persones cuidadores i manté una relació directa amb la depressió i l’ansietat. La culpa, explica Pilar Domínguez Castillo, professora de psicologia i autora d’un dels capítols, apareix associada a les accions, a les limitacions, als sentiments negatius que es manifesten durant la cura, induïdes per altres persones o la culpa per descurar, o en comparar-se amb els ideals al voltant de les cures. “Les persones cuidadores arriben a pensar que no mereixen dedicar-se a les seues pròpies necessitats” i les porten a aïllar-se, abandonar la seua vida social i relacions. “La culpa crea malestar i restringeix la vida únicament a la posició subjectiva i material de cuidadora”. Durant la pandèmia, una de les dinàmiques diàries ha sigut l’anticipació de la culpa per possibles contagis o desenvolupament de la malaltia.

L’autora identifica la culpa i l’estima com a dinàmiques subjectives que han operat sobre les dones cuidadores durant la pandèmia i, seguint a autors com Foucault, les insereix en les dinàmiques de poder. Ambdues “s’assenten en consideracions ètiques i conceptualitzacions des d’un poder i un saber que atorga una posició a les dones diferent de la dels homes”, dibuixant allò que denominem feminitat. “Les manifestacions d’estima que es demana a les dones es caracteritzen per l’absència de qualsevol emoció que no estiga relacionada amb la bondat, el lliurament sense límits, la felicitat per cuidar”, un ideal que, durant la pandèmia, constitueix una pressió afegida i “pot influir en el desenvolupament d’abús de poder i relacions de dominació cap a la persona que es cuida”.

Les vivències de les cuidadores de persones amb alzheimer i altres formes de demència són objecte d’un segon capítol en què s’assenyala l’“oblit” social cap a aquest col·lectiu. Mónica Gil Junquero i Nina Navajas-Pertegás, investigadores de la Universitat de València que traslladen al volum col·lectiu part del seu treball en el Fons Supera Coronavirus del Santander i la CRUE, en què participen 10 universitats espanyoles. El 97% de les cures a persones amb alzheimer es fan en la llar i un 75% per dones de manera no professional, indiquen les professores, que recorden que els recursos sanitaris disponibles es van reordenar i es van destinar a pal·liar l’avanç del coronavirus, modificant o reduint l’atenció a altres malalties.

La pandèmia ha provocat una rellarització de les cures, en part pel tancament de recursos especialitzats per a col·lectius com el de persones amb alzheimer durant el confinament. Davant d’aquest dèficit, expressen les investigadores, les famílies –les dones–, van assumir les cures desateses per l’Estat i el mercat. De les entrevistes a dones cuidadores, les professores constaten una deterioració de les persones cuidades –a causa en gran part de l’aïllament i la ruptura de les rutines– i cuidadores: “Es va trencar l’equilibri precari que aquestes dones havien aconseguit articular abans de la pandèmia per a exercir-se en tres rols: el de cuidadora, el d’empleada i el de mare”, amb l’estrés afegit per la falta d’informació necessària per a enfrontar-se a les noves necessitats. “Les famílies hem estat molt soles”, lamentava una altra entrevistada. Estrés, esgotament i violència són les paraules més repetides en les enquestades, que narren alguns episodis de violència en la llar fruit de la unió entre demència i restriccions: “Vam tindre episodis de violència bastant grans, de molta ràbia cap a nosaltres, per no deixar-lo eixir al carrer”.

Les autores remarquen l’impacte del treball emocional –l’esforç a gestionar els sentiments i emocions adequades a cada moment encara que el resultat no siga satisfactori– sobre la salut de les cuidadores. El rol és “complex, exigent i esgotador en si mateix” i s’agreuja a mesura que avança la malaltia, i repercuteix en la cuidadora informal amb sobrecàrregues físiques, emocionals i econòmiques que també afecten la seua vida. Amb les restriccions de mobilitat, les persones cuidadores van perdre temps d’oci i descans “una manera de portar-ho i suportar-ho millor”, segons una entrevistada, per a la qual el confinament va suposar “una esclavitud afegida”. “Està veient el declivi i això t’acosta al que serà el teu propi declivi”, sentencia una altra.

En els diferents capítols, les autores coincideixen a assenyalar la feblesa de l’Estat i els serveis públics en la gestió no sols de la crisi sanitària, sinó de l’atenció a les necessitats de cura. La llei de dependència estableix la figura del cuidador no professional com a excepció, però segons recull l’estudi, el 35% de les prestacions a Espanya són per a les anomenades “cuidadores informals”, amb 247 euros de mitjana per ajuda; l’excepció feta regla. “L’Estat, el mercat i els homes externalitzen en les dones la cura de manera gratuïta”, assenyala Domínguez-Castillo.