Raúl Incertis, anestesista i metge d'urgències a Gaza: “Reutilitzem les xeringues en altres pacients perquè escassegen els recursos”

“És un extermini industrial”. Així és com ho cataloga Raúl Incertis, anestesista, metge general valencià i primer evacuat espanyol a eixir de Gaza l’octubre del 2023, moment en què Israel va ordenar a la població desplaçar-se al sud de la franja i el Ministeri de Sanitat palestí va insistir als treballadors estrangers a abandonar la zona per la seua seguretat. Conta que sentia que estava en deute amb els gazians per haver-lo ajudat a escapar durant la incursió de Hamàs a Israel, i que la seua ànima s’havia quedat ancorada allí, per la qual cosa va decidir tornar-hi a socórrer la població: “Vam tornar a casa d’una peça en aquestes tres setmanes gràcies als conductors de Metges Sense Fronteres i civils palestins. S’arriscaven a portar-nos menjar fins a la base on estàvem refugiats”.

En una entrevista telefònica amb aquest mitjà, el facultatiu situat a l’hospital Nasser –l’únic operatiu al sud de la franja– parla del seu dia a dia sobrevivint juntament amb els seus companys metges –alhora víctimes del conflicte–, el bloqueig total d’ajuda humanitària per l’Estat d’Israel, la desnutrició generalitzada i l’escassetat de recursos materials per a anestesiar, curar o evitar el dolor postoperatori, especialment en xiquets i xiquetes. Al seu torn, assegura amb tota fermesa que, després d’aquest escenari atroç de bombardejos, morts i patiment, no tornarà a viure una situació semblant.

Incertis també vol deixar constància que els cooperants treballen sota “el paraigua de l’ONU”, en el seu cas, pertany a Glia, una associació sense ànim de lucre del Canadà que ofereix atenció mèdica en zones de baixos recursos. La seua tasca és emplenar, cada dia, un formulari en què es recull l’estat de salut de les persones ateses, de manera anònima, per a enviar-lo a l’organització com a documents que acrediten Israel com a responsable de cometre crims de guerra, una de les violacions més greus recollides en el dret internacional humanitari (DIH).

Com és un dia al sud de Gaza sent metge?

Doncs, visc a l’hospital i el màxim que isc és al carrer per un café en una mena de barraca. L’activitat més important és l’atenció a ferits. Al matí comences anant a quiròfan i ací hi ha ferits que venen directament de portes, o ferits a qui cal amputar-los els braços, les cames o que arriben amb l’abdomen perforat, i s’han d’operar a l’instant. Hi predominen xiquets i dones. També fem desbridaments de pacients que han passat per quiròfan dies abans. Solem alternar-nos les hores. Sempre baixe a portes a esperar l’ambulància, i si arriba ràpid, és que porta ferits que són crítics, a qui intubem i fiquem sang. Quan el nombre de ferits supera la capacitat de l’hospital ho anomenem esdeveniment de múltiples víctimes. Ja fa dues nits que no dorm, perquè hi ha molta faena a fer durant aquestes hores.

Estic molt content per la tasca dels meus companys. Tots em conten que han perdut algú. Per a ells açò no és una faena, és un deure, perquè els agradaria que els tractaren així si el dia de demà els toca estar en la taula d’operacions. Viuen en tendes de barraques fetes amb plàstics improvisats o en edificis derruïts del que han sigut les seues cases. Israel bombardeja aquests camps constantment. A l’hospital Nasser, hi ha quaranta metges encara segrestats. La meua faena també és escoltar les seues històries i arriben a obrir-se amb mi perquè soc estranger, perquè no volen aclaparar amb més pena els seus paisans. Se senten abandonats pels països àrabs i per Europa, però estan agraïts amb Espanya per posicionar-se a favor de posar fi a la guerra.

Quines són les víctimes que més arribeu a assistir?

Civils, concretament dones i xiquets, i també homes de mitjana edat entre 25 i 30. Els pacients solen arribar amb el crani esclafat, arrancaments del tòrax o parts toves o amputacions de les dues cames o de braços. El més freqüent són les perforacions per metralla en abdomen i tòrax. Mai havia vist això i sé que mai tornaré a presenciar el mateix. El més impactant és veure-ho en els xiquets. Els veïns de seguida comencen a traure dels enderrocs els ferits i telefonen a la central d’ambulàncies de l’hospital. Els treballadors de les ambulàncies són un blanc fàcil per a l’exèrcit d’Israel.

El 15 de maig passat es van celebrar 77 anys de l’anomenada Nakba (catàstrofe en àrab), dia en què l’exèrcit va assassinar un centenar de persones, la major part de les quals al sud. Heu arribat a prioritzar la vida d’una persona davant una altra?

Sí, en situacions d’esdeveniments de múltiples víctimes. A Jabalia (al nord de la Franja de Gaza) en vam tindre tres en un dia. Vam haver de triar. Hi havia pacients que arribaven amb signes vitals, però les ferides dels seus cossos eren incompatibles amb la vida. Ací els anomenen hopeless cases (casos sense esperança). Batega el cor, però té una hemorràgia cerebral; llavors, en aquestes situacions, els deixem morir.

Queden recursos sanitaris per a continuar assistint la població?

Fa dos mesos que no hi entra res. Ho hem notat. Per exemple, aplicar més morfina de la que posem. Són operacions molt agressives, d’amputacions o d’obrir abdòmens en canal. El que solem fer és carregar una ampolla de fentanil o dues en una xeringa, i si només n’usem la meitat, després la tornem a utilitzar amb altres pacients. És un perill, perquè correm el risc que puguen infectar-se per VIH o hepatitis, però no podem tirar-la a les escombraries. Quan un pacient ix del quiròfan, li introduïm ibuprofén intravenós o amb diclofenac. Encara podem anestesiar, però després de l’operació passen molt de dolor.

Quants sanitaris hi ha actualment treballant al Nasser?

Som tres o quatre en anestèsia, i huit metges estrangers, comptant-me a mi. Dijous vam estar tot el dia i vaig perdre el compte dels ferits que hi arribaven. Els morts se m’arriben a desdibuixar.

A causa de la sobrepoblació ferida i l’escassetat de plantilla mèdica i material, quin és el percentatge de pacients que arriben a sobreviure?

Tot depén de la quantitat de sang que hagen perdut. Ara estàvem amb un xaval de 25 anys amb doble amputació de cames, amb el tòrax i l’abdomen perforats, i amb molta pèrdua de sang. Però diria que entre el 20% i 30% que tractem amb aquesta mena de ferides. Som l’únic hospital operatiu al sud de la franja, perquè l’Europeu (especialitzat en oncologia) ha quedat destruït.

Segons l’OMS, mig milió de gazians estan al límit de la fam després del bloqueig d’entrada d’ajuda humanitària per Israel. En què afecta la malnutrició generalitzada?

Tots tenen desnutrició proteica. Tots els adults i els xiquets amb què tractem estan en els ossos. Fa poc, tres xiquets han mort per aquest motiu. Tots els pacients estan per davall del pes ideal, i això suposa un gran problema per a la cura de les ferides, perquè els costa cicatritzar per la falta de vitamines i proteïnes. També afecta a l’hora de reanimar-los amb sang.

I en el vostre cas, el dels facultatius, com refeu forces per a afrontar jornades tan dures i incessants intentant salvar milers de vides?

L’hospital té un menjador i cada dia coem arròs o sopa d’arròs amb llentilles. Solem alimentar-vos a base d’això. De tant en tant també consumim cigrons. I hi ha vegades que aconseguim un poc de tonyina en llanda. La carn i el peix enllandat són molt cars en el mercat. Llavors nosaltres sí que aconseguim menjar un parell de vegades al dia. Som una població relativament afortunada. De gana, no en passe, però trobe a faltar la proteïna i el sucre. No hi ha refrescos ni xocolate. Els companys gazians que treballen amb mi tenen un cert poder adquisitiu. Molts d’ells fa temps que no cobren un sou, però tenen estalvis. No obstant això, només mengen bé quan venen a l’hospital. La major part tenen xiquets i es desperten a la nit plorant perquè tenen gana i por dels bombardejos. Arriben esgotats a la faena. Gran part de la franja és una població amb un nivell socioeconòmic baix.

És dur i complicat cuidar el teu benestar emocional en un lloc hostil en què els bombardejos ressonen a escassos metres i veus com les persones arriben a morir en les teues pròpies mans. Com aconsegueixes gestionar tot aquest soroll?

Tant jo com els meus altres companys sentim que estem en un procés de retraïment afectiu i social. En el terreny físic, si puc dormir, estic bé. Si estic cansat, m’afone una mica. Quan torne a València, tornarà a obrir-se el dic de les emocions. En els corredors ploren molt i hi ha vegades que t’emociones i et salten les llàgrimes. Em sorprén que els meus companys no insulten els israelians.

La resiliència és un dels principals murs de contenció de la població gaziana. Què creus que els manté ferms en la seua lluita per la vida?

El principal factor és la fe en Déu i, quan se’ls mor un familiar ho agraeixen –amb la frase Alhamdulillah– perquè per a ells simbolitza que s’ha acabat el patiment d’aquesta persona i que accedirà a una vida millor en el més enllà. I el segon és que saben que tots són víctimes i és una cosa que els uneix com a societat.