De la reconversió de l'acer a la reindustrialització sostenible

La lluita obrera va durar 430 dies. Entre 1983 i 1985, la ciutat de Sagunt i la seua comarca, el Camp de Morvedre, es van enfrontar a la decisió del Govern de tancar els Alts Forns del Mediterrani. Va haver-hi 24 vagues en l'empresa, nou vagues generals a la comarca, 11 manifestacions a València, set marxes a Madrid, 80 dies d'ocupació de la fàbrica pels treballadors mantenint encesos els alts forns... La factoria al voltant de la qual s'havia format un segle abans el nucli urbà del Port de Sagunt va tancar pel fet que estava sobredimensionada la capacitat de produir acer i de les tres siderúrgies integrals existents en la península, els Alts Forns de Biscaia, Ensidesa a Astúries i Alts Forns del Mediterrani a Sagunt, es va decidir prescindir d'aquesta última i deixar al carrer els seus 4.000 treballadors, una mà d'obra excedent que només va poder ser reabsorbida en part en altres oficis i ocupacions.

Va ser una decisió traumàtica del nouvingut Govern socialista, al qual va correspondre afrontar el que es va descriure com la “reconversió industrial” en la perspectiva de la futura integració a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Per a fer-nos una idea del panorama, n'hi ha prou a assenyalar que en els anys anteriors a l'arribada de Felipe González a la Moncloa, del 1977 al 1982, el període de govern de la UCD, la indústria espanyola havia perdut al voltant de 600.000 llocs de treball. En tot cas, la memòria d'aquells temps convulsos forma part de la història de l'urbs saguntina, que acaba de rebre la notícia que una altra vegada una gran factoria se situarà en el cor de la seua vocació industrial.

És fàcil d'entendre el que representa per a Sagunt i la seua comarca l'anunci de l'empresa Volkswagen que construirà en Parc Sagunt II la seua factoria de bateries per a cotxes elèctrics amb el suport de fons europeus canalitzats a través d'un projecte que el Govern ja ha convocat. Una espècie de retorn simbòlic de la gran indústria amb capacitat per a generar milers d'ocupacions de qualitat l'impacte de la qual afecta tota la Comunitat Valenciana. I la ciutat tornarà a ser un pol industrial, una condició que està en el seu ADN fundacional.

Va passar a formar part del discurs públic, a partir d'aquells anys durs de la reconversió industrial, la idea recurrent de la “reindustrialització”, un procés que no arribaria a prendre amb força en un teixit econòmic caracteritzat per petites i mitjanes empreses de component exportador amb tendència a agrupar-se en el territori en forma de clúster, siga aquest de la ceràmica, el tèxtil, el joguet, el calçat, el moble o l'automoció. Amb el pas del temps, el pes de la indústria en el PIB valencià va anar disminuint. En l'etapa d'hegemonia de la dreta en les institucions es va agreujar la tendència, ja que van anar guanyant rellevància el sector serveis, la construcció i el turisme. En els 20 anys de domini del PP, la indústria va retrocedir vuit punts, en passar del 24,7% del PIB el 1995 al 16,9% el 2015, any en què l'esquerra va arribar a la Generalitat Valenciana de la mà del Pacte del Botànic que formen el PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem. 

Devastada l'economia per l'esclat de la bambolla especulativa i per la crisi, sacsejada l'estructura industrial per les deslocalitzacions i la globalització, esfonsat el sistema financer autòcton amb la desaparició de les caixes d'estalvis i el Banc de València, llastrada la capacitat de maniobra de la Generalitat Valenciana pel maltractament d'un finançament autonòmic que és el més injust entre les comunitats d'Espanya, la mirada de les forces polítiques i de la societat s'havia fixat, en constituir-se el Govern de Ximo Puig, en el difús objectiu d'un nou model productiu. I la transició ecològica li ha obert a aqueix horitzó per definir una finestra d'oportunitat. “És un pas crucial per a impulsar la recuperació”, ha assenyalat el president valencià.

En efecte, la instal·lació de la gran fàbrica de bateries per als nous models de cotxe elèctric a Sagunt, l'entrada en funcionament de la qual es preveu per al 2026, que crearà 3.000 ocupacions directes, estratègicament connectada per ferrocarril amb les factories de Volkswagen-Seat a Pamplona i Martorell i la planta de Ford a Almussafes, és un fet “històric”, com han reiterat portaveus polítics, empresarials i sindicals. Un èxit que ja ningú podrà discutir en l'executòria del primer govern de coalició de les esquerres al País Valencià, comparable a l'arribada fa quasi mig segle de la planta de Ford (autèntic tòtem industrial valencià des dels temps de la transició, ara amenaçat per les decisions pendents de la multinacional estatunidenca sobre el trànsit a l'electrificació de les seues factories a Europa). 

L'efecte tractor per a empreses auxiliars, l'activitat econòmica induïda i l'empenta en el canvi cap a una mobilitat sostenible que pot generar la posada en marxa d'una fàbrica d'aquestes característiques estan cridats a obrir un període de transformació industrial orientat cap a l'economia verda. “Serà el polígon industrial de la modernitat a la Mediterrània”, ha assegurat el conseller d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, Rafael Climent. És comprensible l'èmfasi. Feia temps que la societat valenciana necessitava una notícia com aquesta.