La complexa reconversió del turisme de sol i platja: més sostenible, amb menys precarietat i una “ruta verda” perquè tornen els europeus aquest estiu

La crisi del coronavirus ha caigut com una bomba en el turisme mundial i, per tant, a Espanya, juntament amb Itàlia, França i els EUA, les potències mundials. La limitació de moviments, el contagi tan fàcil del COVID-19 i el mateix model de turisme massiu aplicat en el turisme de sol i platja han posat contra les cordes un sector que s’havia convertit en la locomotora d’Espanya. El debat sobre el dia de demà està obert i tots coincideixen que no podrà ser res igual. Però com serà el futur per a les platges espanyoles?

La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, plantejava la setmana passada obrir el debat per a la reconstrucció del sector posant l’empleat en el centre i alertant de fenòmens de precarització com els que pateixen les kellys, les cambreres de pis. La seua aposta va trobar en la patronal hotelera Hosbec, que aglutina nombrosos hotels de la Comunitat Valenciana i que ha sigut responsable del fenomen econòmic de Benidorm, que va demanar la seua dimissió perquè considerava que les seues afirmacions atacaven al sector.

“A curt termini, aquesta crisi serà una sagnia, però cal aprofitar el moment perquè el turisme s’arregle. Tenim empresaris molt competents i competitius a escala global, però fan de lobby capturant recursos públics i atenció que, probablement, no necessiten”, explica Pau Rausell-Köster, economista i director de l’Àrea d’Investigació en Economia de la Cultura i Turisme de la Universitat de València. “El turisme és un dels sectors menys productius i que generen menys riquesa per ocupat i és un sector en què la distribució de valor afegit entre capital i treball és més favorable al capital”, apunta Rausell-Köster.

Aquest economista proposa reforçar les ciutats i els pobles amb propostes innovadores i convertir-se en referents del disseny, la investigació, la sociabilitat, la mobilitat sostenible, l’espai públic, l’habitatge accessible i la interacció amable amb l’entorn natural. “El turisme és una segona derivada; si fem tot això, ja vindran els turistes”, assenyala. Per a Rausell-Köster la “ciutadania produeix ciutat, els turistes en consumeixen. El parany es pot salvar si convertim els turistes en Erasmus”.

“La democratització del turisme i l’extensió del low cost fan que la majoria del turisme siga de batalla i ací és on de debò som competitius. Posem en valor el nostre estil de vida, la sociabilitat i els recursos naturals que ens són comuns i que tenen un cost pròxim a zero per a les empreses”, relata en relació amb el model actual. Al contrari del que plantegen alguns economistes i patronals, “pensar en turisme de luxe significa que el valor afegit se l’emporta gent de fora com la botigues de luxe o les cadenes hoteleres”.

El mateix pensa el director d’Econcult de la destinació de quantitats ingents de diners a festivals de música o altres propostes culturals que no s’hagen pensat prèviament per als habitants de ciutats i pobles. “La productivitat del sector turístic és molt baixa. Per això és absurd fer coses culturals per atraure turistes, és com alimentar porcs amb caviar per produir llonganisses”, argumenta. “Cal canviar de lògica, perquè passem de produir cultura (productivitat elevada) per atraure turistes (productivitat baixa) a necessitar turistes per garantir la solvència i la sostenibilitat de productes i serveis culturals”, planteja.

Per al director d’Econcult, “en una economia sana, és a dir, innovadora, inclusiva, intel·ligent, el turisme no hauria de passar del 5% del PIB. Per damunt és una hipertròfia que evidencia les mancances en serveis avançats com la informació, l’R+D, la creativitat i la cultura”.

Des dels sindicats també s’està reflexionat perquè, en el futur, es milloren les condicions laborals. Patricia Carrillo, secretària general de la Federació de Serveis de CCOO a Alacant, el sector s’ha de focalitzar en la responsabilitat amb el territori i les persones que l’habiten, “no sols en les grans xifres de pernoctacions i taxes d’ocupació”. “Per a aquest estiu s’ha de reactivar la demanda interna. Hem d’eixir tots junts sense competir en preu”, assenyala i proposa: “I això passa per una atenció al client personalitzada, un ús racional l’aigua, de l’energia i repensar la cadena de valor”.

Dani Patiño, responsable d’Acció Sindical de CCOO del País Valencià, vaticina que hi haurà “una readaptació dels hotels”. “Han de fer habitacions més grans i allargar el període de menjades. Pot ser el final del tot inclòs”, afirma. Aquesta crisi, afig, “pot afavorir que els turistes vagen més a consumir en restaurants per por dels col·lapses en els bufets”.

Patiño proposa la complementació dels salaris del sector turístic amb rendes universals. “Volem salaris de 1.200 euros nets al mes, no? El valor mateix del treball no rendirà en els mateixos termes”, afirma

Patiño assegura que el model “de platja de concentració” canviarà amb la nova situació i les limitacions que plantegen les administracions. El responsable d’Acció Sindical de CCOO-PV alerta que “encara no sabem com afectarà la por” però pot haver-hi un “efecte positiu sobre l’economia submergida”. I recorda: “Hi ha precarietat perquè molts convenis laborals en el sector estan caducats, a Alacant des del 2009 i a València des del 2011”.

Com Rausell-Köster, Patiño també aposta per un canvi en les polítiques de subvencions al sector turístic.

Per salvar la temporada d’estiu, sobretot en el turisme de sol i platja, des de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE) han plantejat posar en contacte les diferents regions europees que tenen menys casos aprofitant la desescalada per regions que han anunciat països com Espanya, França i Itàlia.

“Considerem per exemple Baviera, un land alemany, i Mallorca. Si tots dos llocs són considerats segurs per una autoritat europea comuna, se’ls atorgaria etiqueta verda UE. Es podria, llavors, viatjar entre aquestes dues zones verdes amb la mateixa garantia de seguretat que entre dues zones verdes d’un mateix país”, expliquen en l’estudi que signen els economistes Andreu Mas-Colell, Toni Roldán i Max Roser.

Entenen aquests economistes que la Comissió Europea seria la que hauria de donar les etiquetes per evitar les suspicàcies. “Els desplaçaments d’entrada i eixida de les zones roges es limitarien als estrictament necessaris” mentre que es facilitarien entre zones verdes. Això ajudaria, apunten, que hi haguera moviments de persones del nord que beneficiarien les economies del sud.

En relació amb economies com la canària, la balear o la valenciana, seria clau per a poder salvar part de la temporada d’estiu. “És crucial obtindre l’etiqueta verda UE al més prompte possible, ja que entrar a formar part de la xarxa certificada de zones verdes podria salvar la seua economia”, assenyalen.