Ximo Puig aferma el lideratge més llarg del PSPV des de l’era Joan Lerma

Ximo Puig serà elegit per tercera vegada consecutiva secretari general del PSPV, un càrrec que ocupa des de l’any 2012, i a més serà la primera vegada que l’aconseguirà sense tindre rival que li’l dispute. Amb aquest tercer mandat, Puig aconseguirà el lideratge del socialisme valencià més llarg des de l’etapa de Joan Lerma (1979-1997).

L’última vegada en què es va donar aquesta mateixa circumstància d’una única candidatura va ser l’any 2004. Llavors la candidatura que no va tindre alternativa va ser la de Joan Ignasi Pla, encara que va resultar un miratge. 17 anys han hagut de passar perquè el líder socialista no tinguera contestació interna, i 24 anys per a trobar un altre congrés de ‘pau’ el 1994 amb Lerma. En tots dos casos ha resultat decisiu el fet que es tracta de candidats que presideixen la Generalitat Valenciana.

Aquest lideratge de Ximo Puig aparentment consolida la superació d’una etapa en què el PSPV va patir una travessia del desert de 20 anys en l’oposició, entre el 1995 i el 2015, sense una majoria clara entre els diversos sectors del partit que ni el retorn al poder autonòmic gràcies al Pacte del Botànic amb Compromís i Unides Podem, va poder tallar, ja que el 2017, en el 13é congrés celebrat a Elx, Puig va haver de pactar, sent ja president, amb sectors del sanchisme no alineats amb José Luis Ábalos per véncer el candidat alternatiu, l’alcalde de Burjassot, Rafa García. En aquell congrés, Puig va anunciar que no tornaria a presentar-se a la secretaria general de nou, decisió de la qual òbviament s’ha fet arrere.

La travessia del desert del PSPV va començar després de la primera etapa dels socialistes en el Palau de la Generalitat entre el 1983 i el 1995. Joan Lerma va renunciar a la reelecció el 1997 i el seu successor va ser qui havia sigut conseller d’Educació, Joan Romero, que es va imposar per un marge estret a Antonio Moreno, el candidat lermista, en el huité Congrés Nacional del PSPV. Amb un missatge de renovació, Romero va durar en el càrrec dos anys, perquè el 1999 es van celebrar les primeres primàries en la formació per a elegir candidat electoral, que també va guanyar Romero, encara que les divergències internes van provocar que dimitira a les portes de les eleccions. El candidat socialista a la Generalitat va acabar sent Antoni Asunción, rival derrotat en les primàries. El resultat va ser la primera majoria absoluta del PP de Zaplana.

Els anys més durs: Pla i Alarte

Amb la dimissió de Romero, es va necessitar un congrés extraordinari per a elegir nou líder, i va ser llavors que Joan Ignasi Pla es va imposar per primera vegada gràcies a un acord amb Lerma i Ciprià Ciscar (vell contrincant intern de Lerma en els anys de govern), i va deixar fora Asunción. Però el càrrec li va durar a penes tres dies i va dimitir per les discrepàncies internes, i arribà a anul·lar-se el congrés en què va ser elegit.

Pla va haver d’esperar un any, al congrés del 2000, en què va tornar a la carrera de la secretaria general i en aquell moment va tindre com a gran rival a José Luis Ábalos (recolzat per Ciscar), i a altres candidats com Andrés Perelló i Josep Bresó. La victòria es va dirimir per un marge escàs de 10 vots, però es tractava de la primera batalla d’una guerra que duraria anys. El 2002 es van tornar a celebrar primàries per a elegir candidat socialista i llavors Pla sí que va arrasar amb un procés en què es va emportar el 75% dels suports davant de Ciscar.

Aquest massiu suport a Pla no es va traslladar a les urnes en les eleccions autonòmiques del 2003, en què el PP va revalidar la seua majoria absoluta. Malgrat això, l’any següent, en el congrés del PSPV del 2004, Pla va ser reelegit al capdavant del partit sense candidatures opositores. Davant aquesta situació, el PSPV va optar per suprimir les primàries previstes per al 2006 i Pla va fer front a unes eleccions el 2007 en què es va tornar a estavellar contra una altra majoria absoluta del PP.

Amb dues oportunitats convertides en fiasco, l’aparell socialista va dir prou a Pla, que va haver de dimitir després de destapar-se un cas de presumpte tracte de favor d’un constructor en unes obres a sa casa, per la qual cosa el líder del PSPV va abandonar la seua butaca mesos després el 2007 mateix. L’onzé congrés no arribaria fins al 2008, al qual es va presentar Ximo Puig per primera vegada, i va perdre davant de Jorge Alarte, que es va imposar per un marge escàs de 20 vots.

En les eleccions del 2011, Alarte va entropessar amb una altra majoria absoluta del PP –la quarta– malgrat que les seues denúncies de casos de corrupció del PP, i amb el candidat popular Francisco Camps en l’ull de l’huracà, van obrir la porta a la caiguda de la dreta. Alarte no va tindre una segona oportunitat com Pla i no va aconseguir revalidar el seu lideratge. Ximo Puig va aconseguir el 2012 la secretaria general gràcies a uns pactes que van recombinar de nou els sectors interns del PSPV.

Lluita des del poder: Puig contra Ábalos

Ximo Puig va començar, així, la seua etapa de lideratge amb diverses famílies dins de casa, i va necessitar una ratificació, que va arribar amb les primàries del 2014, en què va véncer a Toni Gaspar (actual president de la Diputació de València). I la cinquena va ser la bona: el PP va perdre la seua majoria absoluta el 2015.

Puig va recuperar la presidència de la Generalitat per als socialistes, però amb una pedra en la sabata: ho va fer registrant els pitjors resultats del PSPV en unes eleccions autonòmiques i sent encara superat pel PP. Això mantenia la fragilitat del seu lideratge, fragilitat que es va aguditzar amb la resurrecció de la figura de José Luis Ábalos a cavall d’un altre renascut, Pedro Sánchez.

L’origen va ser el conegut viatge d’anada i tornada de Pedro Sánchez com a líder del PSOE. Puig va col·laborar a la seua defenestració el 2016 i va fer costat a Susana Díaz per a ser la seua successora en el congrés federal celebrat el 2017. Però va tornar a guanyar Sánchez, que va tindre com un dels seus suports principals Ábalos, i que a més va aconseguir una victòria també guanyant a la Comunitat Valenciana. Llavors Ábalos va aconseguir escalar fins al segon escalafó del PSOE i va arribar a secretari d’Organització.

Amb aquest empenyiment de l’abalisme van presentar una candidatura per disputar a Ximo Puig la secretaria general aquell mateix any 2017. L’alternativa va aconseguir un 42%, fet que tornava a mostrar una forta divisió interna. Lluny de considerar-se derrotat, el sector d’Ábalos va fixar com a nou objectiu l’executiva provincial, que sí que van aconseguir a través de Mercedes Caballero, presidenta actual de València. De la seua banda, Ábalos es feia amb la cartera del Ministeri de Foment el 2018 després de la victòria electoral del PSOE de Pedro Sánchez.

L’any següent, el 2019, Ximo Puig va ser reelegit president de la Generalitat, i ho va fer millorant els seus resultats electorals (sempre per davall dels obtinguts abans del 2015) i va portar el PSPV a ser el partit més votat. Des de llavors s’ha viscut una guerra freda dins del socialisme valencià amb dos referents clars, l’un a la Comunitat Valenciana, i l’altre vigilant des de Madrid. Fins a aquest estiu.

L’abalisme va patir un greu revés amb el relleu dins del Govern de José Luis Ábalos el 10 de juliol passat, un relleu que va ser seguit al cap d’uns dies també de l’abandó del valencià de la Secretaria d’Organització del PSOE. Després d’aquesta caiguda, l’abalisme ha començat a mirar-s’ho bé i a replegar-se. Aquesta vegada aquest sector no presenta batalla per al catorzé Congrés Nacional del PSPV, que se celebrarà a Benidorm al novembre. El PSPV, per primera vegada des de l’etapa de Lerma, tindrà un secretari general elegit en tres congressos consecutius. Ara faltaran les negociacions internes per a conformar una executiva per a “unir i cohesionar” el partit, segons les pròpies paraules de Ximo Puig.