La ZAL del Port de València o quan els interessos econòmics calciguen els drets ciutadans

El cas de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del port de València és l’exemple més paradigmàtic de l’abús dels poders polítics i econòmics davant els drets dels ciutadans, a més d’un model clar de legitimació de la política dels fets consumats.

Només així s’entén el canvi de criteri del Tribunal Suprem amb la legalització de l’esmentat recinte logístic la construcció del qual va suposar l’expulsió de quasi un centenar de veïns d’unes terres d’horta productiva que van quedar arrasades.

L'alt tribunal va rebutjar esta setmana l'últim recurs que quedava per resoldre de l'associació ambientalista Per l'Horta posant fi a més de dos dècades de litigis entre l'Autoritat Portuària de València (APV) i l'esmentada entitat al costat de l'associació de veïns la Unificadora de La Punta i l'associació Per l'Horta.

El conflicte social i jurídic de la ZAL es remunta al conveni de cooperació subscrit entre el Ministeri de Foment, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València l’octubre del 1997 per a promoure el desenvolupament de la ZAL del port de València. Aquest desenvolupament es va plantejar sobre sòl que figurava en el pla general com a “sòl no urbanitzable d’especial protecció agrícola”. És per això que aquest pla especial va ser recorregut per les entitats esmentades.

D’aquest acord van nàixer successives versions del pla especial que ja van ser anul·lades pel Tribunal Suprem dues vegades, el 2009 i el 2015. La tercera versió d’aquest pla, aprovada per Resolució de 17 de desembre de 2018 de la Generalitat valenciana, és a què finalment el Suprem i va donar el vistiplau en una sentència de març del 2024 que va ser un punt d’inflexió pel canvi de criteri adoptat.

Un canvi de criteri que es va produir després d’amenaçar la multinacional MSC, amb interessos en la ZAL i en l’ampliació del port de València, d’anul·lar les inversions que tenia previstes en l’àrea logística, i després de declaracions públiques de l’alcaldessa, María José Catalá, anunciant la tramitació de diverses llicències abans que es coneguera la sentència.

Prèviament, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va anul·lar novament el pla de 2018 en haver-se tramitat amb una avaluació ambiental simplificada en lloc d'ordinària, que és la que requerix de majors tràmits i garanties.

Tant l'APV com la Generalitat Valenciana van recórrer al Suprem, la qual cosa va donar lloc a una sorprenent fallada que tirava per terra les seues anteriors resolucions. Així, va vindre a dir que malgrat assentar-se el recinte sobre un sòl no urbanitzable ja no era susceptible de ser revertit perquè l'obra de parcel·lació i vials ja s'havia realitzat. I per eixa manyaga motiu, no es requeria una avaluació ambiental ordinària, sinó simplificada. A més, diu la fallada que la urbanització s'havia executat perquè no es van paralitzar les obres cautelarment. Alguna cosa que no es va donar bàsicament perquè no va haver-hi resolucions judicials en eixe sentit. Així, es van legitimar els fets consumats d'una actuació sens dubte il·legal perquè es va finalitzar en 2005, quatre anys abans que el primer pronunciament del Suprem.

Consideren també els jutges que, ateses les circumstàncies especials que concorren en aquest cas, “és evident que a l’Administració ja no li és possible exercir les seues potestats de restauració de l’ordre urbanístic, reposant l’estat del sòl al previst en el pla general d’ordenació urbana de València (sòl rústic amb destinació agrícola), que és el que formalment li correspon després de l’anul·lació del pla especial, perquè la Zona d’Activitats Logístiques del port de València està totalment desenvolupada urbanísticament i té una enorme extensió”.

Aquest canvi de criteri del Suprem va caure com un poal d’aigua en les entitats veïnals i ecologistes. L’associació de la Unificadora de la Punta va qualificar “de sentència política” la part dispositiva del Suprem i va considerar que amb aquesta interpretació es podran emparar accions il·legals en els nostres territoris que podran donar carta blanca a la urbanització il·legal de parcs naturals o zones protegides com en el seu moment era la Punta, “donant via lliure a constructores i governs que posen per damunt l’interés urbanístic abans que la vida i la salut de les persones”.