València

València necessita un relat, històries que l’ajuden a bastir-se les entranyes de sempitern nounat que exhibeix, tanmateix, amb cansament i inapetència. Perquè són ja molts anys de ciutat en democràcia, i encara anem en bolquers, temorosos que una major permeabilitat institucional i urbana potser trastoque l’statu quo de tot allò que hem conegut.

L’urbs, per definició, és mutabilitat: les estructures rígides són ja patrimoni d’un altre temps. València canvia, i amb ella canvien els carrers, les vides, l’espai que compartim. Potser el problema rau en que ens hem cregut allò de “la millor terreta del món”, però no tenim consciència de que, si ho és, és perquè algú l’ha construït. Potser algú ens ha fet pensar que València és tan sols un àlbum de postals esgrogueïdes i tòpics d’anar per casa, que això és el que tenim i que és un regal diví, no el resultat de dos mil anys d’història, de la feina constant de la gent que ha viscut i lluitat per la ciutat. Ja és hora d’injectar-se autoestima, de suturar ferides, de repensar què vol dir ser ciutadans al segle XXI.

Perquè a València es fan coses, com diria en Rajoy. A València, afegiria jo, s’hi palpa l’efervescència estimulant dels projectes a punt d’esclatar, d’aquells que bullen com cassola en forn per sota l’epidermis escleròtica d’un entramat institucional vell i caduc. La música feta a casa nostra està en un moment d’esplendor com no havíem conegut en dècades, i l’escena creix sense parar, sense constrenyiments artificials ni imposats. Ens mengem valència a mossos, collim a cabassos una cornucòpia de vegetals i fruits del mar que són tot textura i sabor, que acaben a les mans d’autèntics revolucionaris de la cuina que tenen fam de tot. Tenim la llum, i les places, i una convivència mediterrània i amable que encara ningú ens ha pogut mamprendre. Tenim una localització que és l’enveja mundial, i el Mediterrani, i una ciutat que s’estima les bicicletes però que viu amb les dos rodes i els pedals una història d’amor eternament truncat que bé podria haver escrit Shakespeare. Tenim tot això, i mil coses més, i també la possibilitat –sempre expectant- de fer les coses bé.

La cita de Fuster “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres” és un lloc comú de les xarxes socials. I és que si no ho fem nosaltres, qui ho ha de fer? Hi ha un convenciment cada vegada major de que ha passat el temps de plorar i enrabietar-se, que valem –individualment i com a societat- molt més que això. Que que front a una desídia plena de pols i calendaris esgarrats els valencians hem d’alçar-nos, pensar, fer, discutir el motlle de la nostra convivència i residència: la molt estimada i esperem que nova València.