eldiario.es

Menú

Les moltes vides d’Ernest Nabàs

- PUBLICIDAD -

Hi ha llibres que diuen, ensenyen i suggereixen molt més del que potser l’autor s’havia proposat i havia fixat a l’hora de posar per escrit els seus pensaments, somnis o cabòries. Aquest llibre d’Ernest Nabàs ( Memòries d’un roder, editorial Vincle, 2018) em sembla que n’és un. No és un llibre d’elucubracions teòriques ni tracta de formalitzar un plantejament o una formulació política, més enllà de definir en un moment donat la “socialdemocràcia avançada” com la versió d’un “marxisme modern”, cosa que donaria peu a una conversa ben animada. Més aviat ens trobem amb un doll de fets viscuts, d’episodis molt concrets, narrats amb un pols inequívocament periodístic. Com un gran reportatge sobre una vida.

Però no tan sols una. Perquè Ernest Nabàs (la Vall d’Uixó, 1941) n’ha viscut moltes. I això li dona una visió complexa i matisada, francament interessant i fa que el seu llibre es faça llegir. Imperiosament. Un llibre que sens dubte hauria millorat estilísticament amb la intervenció d’un editor literari, tot i que precisament el fa molt atractiu la manera tan expeditiva i concatenada d’explicar esdeveniments, fets històrics i anècdotes personals. Una manera molt directa, doncs, i sense inhibicions. ¿Com n’hauria de tindre aquest esperit lliure -de roder, diu ell- a l’alçada dels seus 76 anys, que ja en són 77?

Ernest Nabàs prové d’una família molt catòlica de la Vall d’Uixó, i es va fer sacerdot després de passar pel Seminari de Tortosa. Les seues germanes es varen fer monges. Algun parent va patir la repressió dels “rojos” a la rereguarda. Fou un capellà compromès i modern, d’aquells que volien transformar vells hàbits i estructures eclesials en sintonia amb el Concili Vaticà, amb el pacifisme de Pax Christi, amb l’ecumenisme de Taizè. Va fer molt en aquest sentit als diversos pobles on fou destinat. Però el compromís social anà aprofundint-se i el dugué el 1969 a Xile, a la ciutat de Concepción, on va ajudar tot el que va poder la gent més necessitada que, a més, vivia un moment de gran esperança amb l’arribada al poder de la Unitat Popular. Mentrestant, el procés intern i personal de canvi havia produït els seus efectes. Es va secularitzar el 1973 i s’hi va casar, a Xile, amb la seua dona, tan apassionada i determinada com ell, Cora. El colp d’estat de Pinochet, el mateix 1973, el va enganxar allà, passà per un camp de concentració i, sortosament, fou expulsat del país. Passà un gran perill, sense cap mena de dubte. La narració és trepidant.

Tornat al País Valencià, ja el 1974 militava al PSPV. Quan es produí la “fusió” (per dir-ho així) amb el PSOE continuà i potser redoblà la militància. Ací la narració pren un caire igualment colpidor. Pocs relats polítics recents -no abunden els llibres polítics a casa nostra- tenen aquesta intensitat, fidelitat al detall i ànim explicatiu: d’explicar una peripècia sense retòrica ni impostura. Cap de premsa a Presidència de la Generalitat, secretari de Comunicació del PSPV-PSOE, membre de l’Executiva, diputat socialista a les Corts Valencianes durant tres legislatures, coordinador de campanyes electorals a Castelló... i sobretot col·laborador lleial de Joan Lerma. Una lleialtat que es manté, i que l’honora, fins i tot avui, passat el temps i quan ja es troba fora del partit (no ha pogut pair la bona entesa amb Ciudadanos, que considera un partit joseantoniano). De Joan Lerma en remarca l’austeritat i l’honradesa personal. Amb molta raó. També punts de sagacitat política, igualment de manera enraonada. Però apunta així mateix trets d’una miopia política preocupant, com quan no veia la necessitat de reivindicar especialment els interessos valencians en infraestructures (“el nacionalisme és de petit burgesos”) o quan no es refiava -encara no el coneixia- d’un jove morellà candidat a l’alcaldia del seu poble, Ximo Puig (“no és massa nacionalista?”). Ernest hagué de tranquil·litzar-lo amb un argument convincent (“un morellà que és del Real Madrid no pot ser massa nacionalista”). En qualsevol cas, passats els anys, i vist el que es va poder veure al PSPV -les lluites de famílies, el paper esfereïdor de Rafael Blasco (avui a la presó de Picassent, després de ser-ho tot amb el PP), del seu cunyat Ciprià Císcar, d’Antoni Asunción, etc., etc.- , el judici polític sobre Joan Lerma hauria de matisar-se molt. Aquestes pàgines ajuden a modular conclusions massa apressades i contundents. La història no ha dit encara l’última paraula.

Tothom sap que el PSPV té una agitada vida interna. Una pulsió caïnita considerable. Que les tensions internes només són aptes per a esperits forts. El roder estimat passa llavors a roder temut i planta cara. Instructives, en qualsevol cas, les descripcions d’aquestes baralles intestines, que tant contribuïren a desestabilitzar un partit que havia construït, literalment, l’entramat institucional de la Generalitat, i que obriren pas a vint anys terribles de desgovern del PP. Que vàrem haver de suportar -quin remei- tots els ciutadans d’esquerres, valencianistes o simplement demòcrates decents i raonables. Ernest Nabàs, acusat insistentment de lampista o “fontanero” del PSPV i altres coses tan agradables en una època decrèpita, fa una aportació al coneixement d’aquestes misèries, que encara perduren, i que formen part -ni que siga com a anècdota desagradable- del quadre general de la història de les darreres dècades. En algun cas serien els típics embolics interns, lluites de poder, aspiracions personals frustrades. En altres, coses més greus. Els casos de Blasco o d’Antonio Tirado, en un altre nivell, són alliçonadors. Avís a navegants.

D’altra banda, i a més a més, Ernest Nabàs ha exercit el periodisme de manera professional en diversos moments de la seua trajectòria -tant a Xile com ací- i en aquest camp aporta també informacions sucoses (com ara la peripècia del diari Mediterráneo de Castelló) i molt interessants per a veure com funciona realment aquest quart poder no tan honorable ni impol·lut com la santa innocència voldria. La política i l’empresa, l’ànsia de poder i els diners, es barregen de manera sinuosa amb l’exercici d’uns professionals que es veuen obligats a navegar en aigües tèrboles per tal de mantenir-se fidels a la seua raó de ser, que és fer possible la realització d’un dret bàsic de la ciutadania: la informació veraç.

Però no acaben ací les vides d’Ernest Nabàs. Per si fos poc, el 1976 també va muntar -mentre acabava la carrera de Periodisme a l’Autònoma de Barcelona, a Bellaterra- la Llibreria Garbell, a Castelló, que assortia de llibres i discos una clientela progressista afamegada de cultura, més delerosa de llibres que disposada a pagar-los, i que va patir les recurrents pintades i agressions de l’extrema dreta, durant aquella “modèlica” transició. Una altra experiència.

Nabàs és així mateix un fotògraf apassionat. Com a periodista va fer fotos històriques durant l’estada a Xile, com ara a Fidel Castro o Allende. Com a gran coneixedor de la vida rural de les terres que tant s’estima, ha fet fotografies magnífiques -en puc donar testimoni- dels masos de Xodos i de la gent d’aquest poble i la comarca de l’Alcalatén. O una filmació impressionant -i de gran valor etnogràfic-  de la darrera batuda del blat al mas de Montoliu, situat a gran altitud i molt a prop del Penyagolosa, abans que els seus habitants emigraren. També té testimonis gràfics de diversos països exòtics, que ha conegut en els seus viatges a terres llunyanes. Però la parada i fonda la fa precisament a Xodos, el poble del qual en va ser el darrer rector resident i que coneix a fons, tant pel que fa a l’entorn físic, feréstec i meravellós, com a la gent, tan entranyable. Ell va ser el darrer habitant fix de la Casa Abadia. Un casalici preciós i atrotinat que, precisament, vam ocupar nosaltres, quan la meua dona Maria Josep Mendoza hi va ser la primera metgessa de Xodos al llarg de cinc anys. De tant en tant ens trobem a Xodos, el poble estimat que ens uneix. I no cal dir res més.

Una vida, moltes vides. En aquestes pàgines batega una vivència personal i irrepetible. Però també hi batega la peripècia col·lectiva de les darreres dècades, en la qual molts lectors s’hi sentiran reflectits. I els joves, especialment, hi aprendran sens dubte moltes coses. Els convé saber d’on venim...

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha