Els ‘caçadors de bolets’ adverteixen: cada vegada hi ha menys fongs als boscos
LLEGIR EN CASTELLÀ
Ressona enmig del bosc una veu que diu: “Mira, potser algun fredolic sí que n’agafarem!”. Miguel Vericad Marcuello (Jaca, Osca, 1969) busca bolets un matí de mitjan desembre amb el seu amic Llorenç Ramis Abrines (Santa Eugènia, Mallorca, 1992). Parlen en una mescla de català i castellà mentre zigzaguegen a banda i banda d’un sender a la recerca de barrets carnosos. No és gens fàcil.
D’aquí la sorpresa en veure aquell petit grup de negrilles –Tricholoma terreum, anomenades fredolics en mallorquí– que comencen a arrencar amb cura per guardar-les en una cistella de vímet. “Amb el poc, i malament, que plou aquesta temporada de bolets està sent molt escassa. I, a més, si fes fred, o almenys el fred que feia abans, ja no hauríem de trobar gaires espècies al bosc, llevat de les que naixien gairebé a l’hivern i sobrevivien fins al febrer o principis de març. Al Pirineu, a partir del novembre, era difícil trobar-ne. Als fongs han deixat de matar-los les baixes temperatures perquè els mati la sequera. En aquestes illes es nota molt l’efecte del canvi climàtic”.
Aquest “naturalista aficionat” –de professió, guarda forestal– sap on fonya quan s’allunya de l’asfalt. Va arribar a les Illes Balears a finals dels noranta. Després de dos dècades a Eivissa –on van néixer la seva filla i el seu fill– es va traslladar a Mallorca. En horari laboral li toca recórrer els camins de la Serra de Tramuntana, els boscos del Pla, els penya-segats de Cabrera. El seu temps lliure també el passa a l’aire lliure.
–De petit ja era molt curiós –explica Vericad– i m’agradava caminar entre arbres preguntant-me com es deia cada planta, i, és clar, vaig començar a collir bolets i a interessar-m’hi. Els fongs ens expliquen com a societat. Hi ha pobles micòfils (com els siberians o els amazònics: algunes persones arriben a conèixer centenars de varietats, entre comestibles, sense valor culinari, verinoses i al·lucinògenes), micòfags (Espanya en seria un exemple, però només bascos, navarresos i catalans, on els recol·lectors coneixen entre mitja dotzena i una dotzena de bolets, s’atraquen a l’afició i al coneixement de països com Itàlia o França) o micròfobs (als països anglosaxons o de tradició celta s’ha començat a menjar bolets silvestres a causa de la globalització). A les Balears, el més habitual és que la gent avesada a collir-ne conegui tres o quatre espècies. El picornell (Cantharellus cibarius), anomenat rebozuelo en castellà, també és molt popular. Fixa’t fins a quin punt arriben els costums que l’altre dia vaig anar a cercar bolets amb dos amics, en Pere i la Begoña, dos gironins que viuen a Mallorca, i no deixen de sorprendre’s que aquí la Hygrophorus russula, que ells anomenen carlet, no es culli, quan a Girona es considera una exquisidesa.
–Per què no s’agafa a Mallorca el carlet?
–Pel culte a l’esclata-sang que els balears compartim amb absolutament tots els pobles mediterranis. Del Marroc a Turquia es menja, sobretot, la mateixa espècie. A Menorca i Mallorca l’anomenen esclata-sang i a Eivissa i Formentera, pebràs. És la que més es cull perquè és la que més es menja; un bolet saborós, abundant (creix entre pins) i fàcil d’identificar. Per què complicar-se la vida, doncs?
Quan escasseja, les caixes de rovellons (Russulales) apareixen als mercats de les illes a més de 30 euros el quilo. Un producte bàsic per cuinar plats molt arrelats al territori –l’arròs de matances pitiús, el llom amb esclata-sangs menorquí, l’arròs brut mallorquí– es converteix, si no es va al bosc a collir-lo, en un producte car. Després de rastrejar durant més d’una hora, Vericad i Llorenç tornaran al cotxe i, sobre el capó, estendran una tela per mostrar el seu botí. No gaire quantitat, i tot just dos o tres pebrassos, però d’una varietat apreciable: entre el mig centenar de fongs hi ha “dotze tàxons” –en biologia, un grup d’organismes emparentats– diferents. Una minúcia entre els 2.468 tipus –2.005 a Mallorca, 994 a Menorca, 602 a Eivissa, 237 a Formentera, 150 a Cabrera– que apareixen referenciats per Josep Siquier i Joan Carles Salom en el darrer número de la Revista catalana de micologia.
Més espècies als llibres, menys fongs als boscos
“Per a mi, en Siquier és el pare de la micologia moderna a les Balears, i en Salom, un dels seus deixebles més avantatjats”, explica una veu rompuda a l’altra banda del telèfon, que afegeix: “Amb les campanyes que estam fent, cada any en una illa diferent i intentant visitar també els illots (les dunes de s’Espalmador, per exemple), que són un tresor micològic, no deixen d’aparèixer noves referències. I les que queden. Però és paradoxal: coneixem més espècies i hi ha menys bolets al bosc. Enguany serà, per la sequera, gairebé tan dolent com ho va ser el 2023, el pitjor que es recorda en molt de temps: hi va haver unes ponentades molt fortes que van assecar els boscos”.
Jaime Espinosa Noguera –de professió, farmacèutic: un ofici molt vinculat als fongs, matèria primera essencial per preparar els remeis d’altres èpoques– es va aficionar “al regne fúngic” mentre estudiava la carrera a Alcalá de Henares. Madrileny, es va traslladar a Eivissa, va entrar en contacte amb Siquier i Salom, i els va posar en relació amb altres aficionats que, sense necessitat de dominar un microscopi, volien observar i documentar, de la manera més científica possible, els bolets que s’enduien a casa. De vegades, han trobat un exemplar al qual encara no s’havia posat nom.
Coneixem més espècies i hi ha menys bolets al bosc. Enguany serà, per la sequera, gairebé tan dolent com ho va ser el 2023, el pitjor que es recorda en molt de temps: hi va haver unes ponentades molt fortes que van assecar els boscos
Com li va passar a Vericad, la passió pels fongs va servir a Espinosa “per conèixer el territori”, aprendre a parlar el dialecte eivissenc del català i aprofundir en la idiosincràsia illenca. Una norma sagrada i no escrita és que el lloc on es troben pebrassos any rere any és un secret inconfessable. “Jo he conegut un cas, i aquí no hi ha ironia”, diu rient Espinosa, “d’un home –crec que va ser a Sant Jordi de ses Salines– que va anar a acomiadar-se d’un amic que era al llit de mort. Abans de marxar va intentar treure-li on anava a buscar el pebràs. Creus que li ho va dir? No! Allò que ens fascina als éssers humans és el que resulta difícil de trobar”.
Un home va anar a acomiadar-se d’un amic que era al llit de mort. Abans de marxar va intentar treure-li on anava a cercar el pebràs. Creus que li ho va dir? No! Allò que ens fascina als éssers humans és el que resulta difícil de trobar
De tornada al bosc mallorquí, i com si tenguessin telepatia, Vericad dona la raó al seu col·lega: “Hi ha una còmica eivissenca, na Cristina Ramon, que va fer un esquetx sobre aquest tema; molt ben trobat, a més, perquè els meus amics eivissencs sempre m’han dit que allà, no fa tant de temps, anar a cercar bolets era una tasca femenina –després les dones els enfilaven amb una corda per penjar-los, assecar-los i conservar-los més temps–, però costa fins i tot que les mares diguin a les filles on són els seus redolets, els indrets on saben que el pebràs creix tan bon punt cauen les primeres pluges de tardor. El tema dóna molt de joc. Per a mi, la gran pregunta és: de qui són els bolets? La Llei de Montes i la nostra Llei Agrària són clares”.
“És que”, continua Espinosa, “no hem d’oblidar que els bolets no són de qualsevol, sinó del propietari del terreny on creixen. No pots saltar una tanca per anar-ne a collir. Una altra cosa és que demanis permís i te’l donin. És tot un debat. El que no s’ha de fer mai és publicar amb nom i llinatges el lloc on has trobat bolets perquè, amb les xarxes socials, l’endemà se t’hi plantaran trenta cotxes, i les aglomeracions humanes es porten malament amb la natura”.
Mai no s’ha de publicar amb nom i llinatges el lloc on has trobat bolets perquè, amb les xarxes socials, l’endemà se t’hi plantaran trenta cotxes, i les aglomeracions humanes es porten malament amb la natura
Vedats micològics “mancats de legislació”
Tots dos experts expliquen que a les Illes Balears han començat a reconèixer-se “vedats micològics”, però que l’arxipèlag encara no disposa de lleis que regulin la recol·lecció. “Com sí que passa –precisa Vericad– a Catalunya, Navarra o el País Basc, on en algunes finques pagues una taxa i et pots endur una quantitat concreta de fongs. Dos o tres quilos, en general, i depèn de les espècies, que no està gens malament”.
–Però està mal vist endur-se més d’una certa quantitat de bolets? Hi ha un codi intern entre els cercadors tradicionals? És diferent del dels micòlegs aficionats?
–“Els llops, a la natura, poden menjar poques preses –respon l’aragonès–. Però quan entren en una paridora amb bestiar, què passa? Es comporten com un jubilat en un bufet lliure. Nosaltres tampoc no tenim inhibit el sentit de depredació. Antropològicament, el nostre ésser profund, quan entrem en mode recol·lecció, agafa tot el que pot perquè demà no sap què hi haurà. Què diuen les bones pràctiques boletaires? Que els duguis sempre en una cistella. Que no agafis els exemplars més joves. Que no arrabassis. Però és molt difícil resistir la temptació. A mi m’ha passat [riu].
Caminar amb Miguel Vericad i Llorenç Ramis per una alzina amb clapes de pins és assistir a una lliçó pràctica de Ciències Naturals. Cadascú amb la seva dèria. Un, amb el seu accent de la Part Forana, va anomenant arbustos i matolls en veu alta (“estepa blanca, estepa negra —que en castellà en diuen jara—, murta —mirto—, càrritx —carrizo—...”). L’altre es concentra en els éssers vius que s’encarreguen d’absorbir i descompondre la matèria de les plantes i els animals que moren als seus peus. Pal de paller de qualsevol ecosistema. Tot i dur una navalla a la butxaca, el micòleg prefereix arrencar amb cura cada bolet (“el dany que fa el tall al peu es pot transmetre a la base, que és realment el fong: nosaltres només en veiem el cos fructífer”), mai abans d’estudiar-lo amb deteniment i, si li pareix prou curiós, fotografiar-lo (“es permet fer una mica de jardineria abans de treure la foto, però sense alterar gaire el terreny, alerta”).
“Escates”, “làmines”, “espores”, “micelis” són alguns dels conceptes que surten d’una boca convertida en glossari. “Però, alerta, sempre duc aquests manuals a sobre, per si hi ha dubtes”, diu Vericad, ensenyant un parell de llibres, molt gastats, que carrega dins la senalla. Damunt les cobertes de tapa dura descansa un full on apareixen –esquematitzats– els dibuixos d’algunes varietats. Vericad col·loca un bolet –de mida mitjana i de tons marró clar, semblant al pebràs– damunt l’esbós i intenta identificar-lo. Comparant i acostant-s’hi amb una petita lupa. Després d’anar al detall, sospita que podria ser un Lactarius zonarius. A Catalunya coneixen aquest bolet com a enganyapastors de llet blanca, i el nom –a diferència del de la trompeta de la mort, que és comestible– no és una llicència poètica. “És tòxic”, confirma Vericad, que més tard manipularà una Mycena pura: “Popularment se la coneix com a bolet dels follets perquè és al·lucinògena”. També és un dipòsit de muscarina, un alcaloide verinós que pot matar.
Consells per no enverinar-se
A Espanya es produeixen una mitjana de tres-centes intoxicacions per consum de fongs cada any: la gran majoria –un 80 %, precisa la Societat Espanyola de Medicina de Laboratori– són col·lectives. “Va ser molt famós el cas”, recorda Vericad, “d’una família estrangera que es va intoxicar fa anys a la península. Com que van menjar un bolet verinós de baixa latència, van trigar massa a adonar-se del que passava. Van morir el pare i un dels fills, i la mare i l’altre fill van quedar tocats. Cal anar amb molt de compte, no barrejar mai els bolets abans de repartir-los i, en cas de dubte, no menjar-los. N’hi ha alguns amb els quals ingerir un sol exemplar ja basta per anar a l’altre barri. A les Balears creixen varietats de lepiotes que es consideren mortíferes. Si t’agafen a temps i et poden salvar, o trasplantament de fetge o hemodiàlisi per a tota la vida”. Aquesta va ser l’espècie que va menjar, cap a mitjan anys noranta, una dona mallorquina –del poble de Pina, al municipi d’Algaida– a qui van poder salvar. Aquest cas no s’ha oblidat entre les comunitats de recol·lectors de bolets d’unes illes on l’instint de conservació s’ha anat desenvolupant durant segles. Llevat que la micologia es gentrifiqui, considera Vericad, el sentit comú continuarà imperant.
A Espanya es produeix una mitjana de tres-centes intoxicacions per consum de fongs cada any: la gran majoria –un 80 %, precisa la Societat Espanyola de Medicina de Laboratori– són col·lectives
“Qualsevol mallorquí mínimament expert”, reflexiona el micòleg, “quan passeja pel bosc reconeix l’Omphalotus olearius, la gírgola d’olivera; tòxica. Quan es va una mica més enllà i es comencen a estudiar els diferents tipus de fongs i a diferenciar entre els que s’assemblen, i són traïdors, per saber si són comestibles o no, és important identificar la forma d’inserció de les làmines, el dibuix que tenen, la forma del peu, si tenen bulb, radícules; la forma del barret i, entre molts altres detalls, la textura de la carn. I, després, és clar, l’olor. L’olor és molt important, molt característica en moltes espècies”.
Cal anar amb molt de compte, no barrejar mai els bolets abans de repartir-los i, en cas de dubte, no menjar-los. N’hi ha alguns amb els quals ingerir un sol exemplar ja basta per anar a l’altre barri
Peix, carn podrida, anís, asfalt, ametlles dolces (o amargues)... Com si fos un sommelier, Vericad comença a enumerar una carta de “notes olfactives” que podria allargar-se “fins a les cent vuitanta” similituds.
–Les olors desagradables són com un semàfor en vermell?
–No sempre, però sí: el fàstic està molt vinculat a la prevenció d’aliments en mal estat. Els xampinyons silvestres en són un bon exemple. N’hi ha de dos tipus: els que groguegen i els que enrogeixen. Si grogueja molt i fa mala olor, és tòxic. No et mata, però et provoca una diarrea amb còlics intestinals. Molt desagradable. En canvi, si té una olor suau i agradable, endavant. Una altra cosa són els usos medicinals, però és molt difícil que, de manera tradicional, s’arribi a consumir res que no faci bona olor. I tot té una explicació: el fal·lus impúdic –en català, ou del dimoni– és un fong que fa olor de carn podrida perquè vinguin les mosques a endur-se’n les espores. En estat d’ou hi ha gent que se’l menja, algun atrevit a qui li agraden els bolets i coneix la literatura. Però aquí, mentre quedi algun esclata-sangs per preparar-nos un bon arròs brut o un risotto, no crec que es posi de moda.
0