El camp, un altre somni trencant-se

El somni s'ha acabat. Al cap de tants anys, encara recordem el retorn de la caseta al pis, el corrent d'aire de sobte fresc, aquelles ombres prenyades de tardor al carrer. El somni de l'estiu, el cel esblaimant-se de tant tibant, s'havia acabat. Les criatures desconeixen potser les raons del paradís perdut: la consciència en general és tardana. Però la gent gran, tret de quan ens autoenganyem, podríem fer una extensa llista d'atractius de viure al camp, en un dels petits pobles del país interior. Des del silenci sedant o la coneixença de tothom, fins a la vivència de les estacions i els seus fruits.

Des de la Revolució Industrial, però, la ciutat engul tot aquell que no abandona el camp com a medi d'existència. I això que a hores d'ara ja és factible --teòricament així ens ho venien fa unes dècades--, treballar a casa, fer de la xarxa la nostra gran aliada tecnològica. Ja seria factible una redistribució poblacional entre la ciutat i el camp, no aquest paisatge demencial d'unes ciutats cada vegada més a vessar de problemes de convivència i supervivència, i uns pobles en plena cursa d'abandó i, en tot cas, cau de la indústria turística dels caps de setmana i estiu. De fet, la dicotomia urbs-camp ja ni existeix.

Com la política, la ciutat té al seu favor --a banda els serveis propis de la societat de consum-- la publicitat implícita i subliminar de tota campanya propagandística. En aquest sentit, resulta invencible. En canvi, al camp i als seus pobles no paren d'empobrir-los, sense els megues que necessiten certs professionals, ni l'educació accessible, ni els mínims transports públics, ni l'atenció mèdica adequada, ni treballadors ni ajudes per a corregir les mancances, ni feina per a la gent jove, ni, en definitiva, tot allò que la denominada igualtat aporta als que viuen en la ciutat i nega al mon rural.