Els honorables empresaris corruptes

Comencen a cantar els empresaris imputats. Tard o d’hora havia de passar. Enrique Ortiz, des d’Alacant, i el seu home de confiança a València, José Francisco Beviá, van ser-ne els primers. Després, des de Castelló, Antonio Pons, de la societat Piaf, va confessar que va finançar il·legalment el PP en diverses campanyes electorals per mitjà de l’empresa Orange Market, és a dir, de la trama Gürtel, a canvi d’adjudicacions. Amb això, el presumpte delicte electoral del partit de Francisco Camps i Mariano Rajoy deixa, a la pràctica, de ser “presumpte”, fet que posa els dirigents populars imputats en la causa, Vicente Rambla i Ricardo Costa entre ells, en una situació ben difícil. Paga la pena recordar ara, moment en què els empresaris corruptes reconeixen la seua culpa, com van defensar la seua honorabilitat en iniciar-se el cas, i també l’ambient, la cobertura de complicitats i els suports de què van disposar.

Fou el novembre del 2009, mes en què els socialistes valencians van presentar una denúncia per finançament irregular i es van querellar contra la cúpula autonòmica del PP, diversos membres de la trama de Francisco Correa i cinc empresaris. Ángel Luna, Carmen Ninet, Ximo Puig i Cristina Moreno, que formaven llavors la direcció del grup parlamentari socialista a les Corts Valencianes, van signar la querella, basada en un informe de la Brigada de Blanqueig, menyspreat aleshores pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que havia detectat les maniobres irregulars durant la investigació del cas Gürtel. D’ací arranquen les peces sobre el finançament del PP i sobre el saqueig comés amb motiu de la visita del Papa a València el 2006.

Durant unes quantes setmanes, el secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, impulsor d’aquesta acció, que consistia a portar la denúncia de la corrupció política als tribunals, va ser objecte de tota mena de pressions. Diverses organitzacions empresarials van emetre comunicats en què es mostraven indignats perquè es posava en dubte l’honorabilitat de les empreses valencianes. Rafael Ferrando, aleshores president de la Cierval, l’organització patronal d’àmbit autonòmic, va clamar contra la utilització de l’empresariat “com a arma llancívola entre els partits polítics”. I el president de la patronal alacantina Coepa, Rafael Martínez, va criticar la “utilització indeguda de la figura de l’empresari”. Actualment Martínez negocia amb la Fiscalia Anticorrupció i amb l’acusació popular que exerceix el PSPV-PSOE la seua confessió, com han fet Ortiz, Beviá i Pons, perquè la seua empresa, Hormigones Martínez, també havia d’acabar ficada en el cas.

Les crítiques per la “judicialització” de la política van ploure sobre Alarte i sobre la direcció socialista valenciana d’aquell moment. I no ho va fer el PP només, amb la seua impàvida capacitat per a convertir les seues malifetes en conspiracions dels adversaris. En les files mateixes del PSOE va haver-hi resistències ben notables. No agradava la iniciativa a la seu del carrer de Ferraz ni, com va fer evident José Blanco cada vegada que passava per València en anys successius per a marmolar els dirigents del carrer de Blanqueries, en l’executiva que liderava José Luis Rodríguez Zapatero. Que la denúncia de la corrupció no genera dividends electorals era la part més confessable d’una argumentació impresentable.

Feren sort, però, perquè Alarte i els seus van decidir, malgrat tot, complir la seua obligació. La seua actitud davant de la corrupció no va salvar la carrera política del seu líder ni va evitar la deriva del partit, avui en el poder al capdavant de la Generalitat, tot i que en un govern de coalició, potser perquè llavors es va fer el que calia fer. És important recordar, no obstant això, que el que a hores d’ara sembla evident no ho era llavors, que va caldre trencar molts prejudicis i vetos interessats, i molta manipulació (vegeu Canal 9). La corrupció ha eixit a la llum i ha estat combatuda perquè certs polítics, i també certs jutges, fiscals i policies, i certs periodistes, van fer el seu treball contra la farisea indignació de les forces vives i la crítica mercenària de massa mitjans de comunicació. Des del rebuig escandalitzat general que avui impera contra la corrupció, és molt recomanable consultar l’hemeroteca per a saber, al principi, qui estava amb què.