Mercè Rodoreda, l’escriptora que feu bategar el temps que va viure

Mercè Ibarz —que ha dedicat a Mercè Rodoreda diverses obres literàries i una exposició artística— du immersa en l’univers Rodoreda més de tres dècades, aprofundint amb subtilesa i sensibilitat en totes les dimensions creatives de l’artista, també en la dona que fou. El recentment publicat Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries narrativa, 2022), és, una biografia novel·lada fruit de tots aquests anys i escrits previs.

Mercè Rodoreda fou l’autora de grans contes i novel·les, però també la periodista dels anys republicans, la poeta, la modista, i la pintora que pinta més enllà d’un passatemps, “unes quantes aiguades, aquarel·les i collages francament bons. Al final de la vida –amb un cavallet encara a casa– digué que si no escrivís en aquell moment, ‘potser pintaria’”. Totes aquestes facetes s’entrellacen en una personalitat molt creativa que les circumstàncies vitals (la guerra, l’exili, el divorci i el desig de viure l’amor, la llunyania del país, la fidelitat a la llengua...) van dur envers un propòsit: crear un obra literària, un projecte que tingué clar des d’un primer moment, “conscient de la seva obra” com fou. El 1940 des de Roissy, quan l’exili tot just havia començat, ja s’ho havia proposat: “A treballar, a escriure, a veure si faig alguna cosa que el dia de demà pesi en el meu país”. Vuit anys més tard escrivia a París “Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa, / abella furiosa de sa mel”, uns versos que il·luminen allò que escriu Ibarz: “La Rodoreda que se n’anirà a l’exili és una escriptora conscient dels models literaris europeus del moment, de la tradició i de les fonts que vol seguir. Una autodidacta que havia llegit molt, ho havia absorbit i fet seu i estava treballant a fons el seu estil i visió del món”.   

Aquest temperament, l’empenta i la passió que la guiaren foren decisives: “Tinc un camí triat i faré tots els esforços per a no sortir-me’n. [...] Si un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida”. Per això, quan Mercè Ibarz va conèixer Anna Murià –amiga de Rodoreda i una baula fonamental per a entendre-la– va seguir el consell que aquesta li va donar: “Evita les tafaneries de porteria”. La prova n’és que, al cap de molts anys de llegir, escriure i reflexionar sobre l’autora, Ibarz ens obre les portes a un viatge literari, estètic i històric subjugador. Un itinerari de vida i un retrat de l’escriptora traçat per una lectora lúcida i crítica, que coneix les fonts, indaga, relaciona i connecta aspectes diversos. Un relat on Ibarz està present amb el to i els matisos que fan d’aquesta implicació subtil un posicionament elegant, una presa de partit que no molesta, ans el contrari, ens apropa al personatge i fa palès fins a quin punt la narradora coneix els detalls i la profunditat de qui parla, alhora que admet i respecta els misteris i els silencis.

En tot cas, una Mercè Ibarz que ha sabut “evitar les tafaneries de porteria”, i que ha lligat magistralment cartes, converses, llibres, testimonis, viatges, visites etc; reubicant-los en el context històric europeu i americà de l’exili i del retorn, per tal de crear la crònica d’una època dura on les pors, el dolor i la frustració duien sovint les persones als retrets i les hostilitats més impensables entre aquells que marxaren lluny, aquells que no arribaren tan lluny, i aquells que es quedaren a casa. Un exili, però, que donava els seus fruits literaris: “L’exili és estar sense país. Per a un escriptor, per a un artista, les èpoques difícils són importantíssimes per formar-se. Et fa més humà. Viure malament t’humanitza. Els anys de cultura francesa i de llegir francès —conclou Rodoreda poc abans de morir— em penso que m’han fet molt de bé”. Amb tot, el 1949 i el 1956 Rodoreda torna a Barcelona, i són dos viatges “fèrtils en un sentit tant personal com creatiu. Durs com la ciutat fantasmal que la rep però també clarividents, com una sement que traspassarà la terra erma de la postguerra [...] Sense els retorns primerencs no haurien existit les novel·les que publicarà després de la guerra... No hauria trobat la veu de Colometa, la seva antiheroïna”.

L’art de fer retrats literaris

“M’agrada fer retrats. No havia tingut accés fa trenta anys a documentació important que aleshores no era al meu abast de cap de les maneres, però la veritat —ens diu Ibarz— és que em va saber un greu relatiu. Vaig descobrir així el gust del retrat. Per a un retrat no necessito saber-ho tot, només l’essencial que copso en el personatge. Quan vaig emprendre el segon llibre, amb més documentació i estudis disponibles, vaig continuar pel mateix camí: un altre retrat. Hi vaig accentuar més el punt de vista sobre l’obra i la dona, amplificant el convit del llibre anterior a llegir-la en clau europea. Així és també en aquest llibre, que condensa i estén els altres dos”. He citat aquest paràgraf perquè aquí rau l’essència del llibre, allò que el torna proper i profund, és a dir, un relat que vibra entre els nostres dits, ple de vida i veu, on Ibarz aconsegueix, a la seva manera tan personal, que Rodoreda ens parli en un retrat novel·lat. Un “compte pendent” que tenia amb Anna Murià, qui li ho va suggerir fer des de bon començament.

Una altra clau és el fet que l’autora no es deixa despistar ni aclaparar per tampoc discursos políticament correctes, interpretacions prèvies, ni per cap deler acadèmic –tot i que fa recerca en arxius, llibres i documents diversos– sinó que ressegueix les passes de Rodoreda, viatja amb ella en el temps, i així és com arriba a escriure des de la més absoluta llibertat i potencialitat creadora: “despullant” la Rodoreda per mostrar-nos-la en essència, i revestint-la amb subtilesa, sense renunciar als detalls. I en el camí, cal dir-ho, també es despulla Mercè Ibarz com a lectora, lliurant-nos totes les claus possibles per a convidar-nos a una lectura de Rodoreda, ressò de moltes lectures. Un relat on interpreta els fets, s’arrisca, aprofundeix, desxifra, i a poc a poc va donant-li forma i fons al personatge.

Retrat de Mercè Rodoreda és un llibre que es llegeix amb el deler, una història de vida construïda sobre una investigació literària i periodística: Ibarz visita Ginebra, Viena, Bordeus, París, Romanyà de la Selva –on finalment Rodoreda va fer construir una casa pròpia, aquella “quimera, després d’anys escrivint novel·les centrades en una casa o cercant-ne una”– en busca de pistes, refà caminades i carrers vitals en Rodoreda, indaga, parla amb aquells que la van conèixer. I aquesta empremta de proximitat l’aconsegueix Ibarz, en gran mesura, gràcies al to de la seva escriptura, a la manera que té d’apel·lar al lector, recopilant el fil del relat de tant en tant, lligant caps, suggerint, plantejant preguntes  i picades d’ull amb les quals va reconduint tot allò que ha dit, acompanyant els lectors amb seductora paraula, alhora que convoca la seva complicitat.

El repte de la reescriptura

La feina de reescriptura no és mai senzilla, i aquest retrat “definitiu” de Mercè Rodoreda n’és la prova: “els he reescrit seguint la lectora que soc ara –explica– i els he ampliat amb més vessants íntims i creatius seus que en les pàgines següents he escrit sovint en primeríssim pla. Amb el temps la lectura dels llibres s’ha modulat dins meu i intensificat”. Ibarz ho deixa clar, la relectura du a la reescriptura. Llegiu a aquest propòsit Comptes pendents de Vivian Gornick (autora que Ibarz llegeix, admira i cita) i entendreu la importància de les perspectives noves en el temps.

Poques pistes hi ha sobre què llegia i què li inquietava intel·lectualment a Rodoreda, en part, perquè no va deixar cap obra testimonial en sentit propi: dietaris, memòries. Per això treballs com aquest tenen un valor cabdal perquè ens apropen a la vida de l’autora, a la infantesa i la joventut, a la família, als somnis, a  les passions, a les decepcions, a les angoixes, als bons moments i, en especial, a les seues lectures, a allò que llegia, d’on es nodria, i que es lligava amb aquell desig que en ella tot ho mogué: “Encara donaré molt de joc: no pas amb cartes. I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tina fresca”.

Amb Rodoreda va ocórrer allò que deia Kafka: “L’art és un mirall que ‘s’avança’ com un rellotge... de vegades”. Com escriu Ibarz: “hi ha obres que quan apareixen encara no poden dirigir-se a cap públic específic, sinó que trenquen tant les expectatives literàries familiars dels lectors que només de mica en mica poden anar formant-se un públic propi. Un públic i un influx que per sort ja té”. Benvinguda sigui aquesta relectura de Rodoreda, on sentim el cant a favor del desig. El desig, una paraula clau en la seva vida i literatura. La seva independència i autonomia, la força que la movia... El desig de crear una obra.