Espanya: una situació política delicada

En un sol paràgraf José Antich, director d’El Nacional, ha resumit de manera convincent la delicada situació política espanyola, que -vistos els antecedents- podria conduir a qualsevol cosa. Esperem  que no passarà res, i que si de cas es resoldrà amb la convocatòria d’eleccions anticipades, que és el que sembla més probable. Ara bé, el resultat d’unes eleccions anticipades, si no és diriment, tampoc seria solució... I si fos diriment en favor de la dreta autoritària, doncs tampoc. Però això és avançar esdeveniments.

L’ex director de La Vanguardia explicava així el moment polític: “Un article publicat a El País dijous es referia al rei emèrit com un ”actiu tòxic“ i defensava ”un exili voluntari i discret“. No és habitual que es publiquin a la premsa de paper aquest tipus d'articles. És un exemple més dels nervis que hi ha en aquests moments en l'establishment de la capital espanyola i que se centren en quatre carpetes i que són vistes de la següent manera: un Govern espanyol que agrada però que arrossega una debilitat parlamentària evident, un conflicte català que la justícia espanyola ha desbocat del seu canal natural, l'explosió descontrolada de la imatge de la monarquia espanyola, i el cas del Valle de los Caídos, un afer, aquest últim, el de la tomba de Franco, que en el Madrid del poder que es passa en massa ocasions de pares a fills i entre famílies de molts cognoms irrita i molt.”

Fàcilment se’n podrien afegir altres fronts o fonts d’inestabilitat, majors o menors, d’efectes directes o indirectes. Per exemple, la implicació del PDeCAT en el cas del 3% com a partit successor de CDC, que bé pot accelerar encara més la deriva d’aquest partit cap a les iniciatives Puigdemont, amb seu a Brussel·les, alhora que la confessió d’Oriol Pujol confirma les pitjors sospites. O bé la simptomàtica vaga no exempta d’incidents greus dels taxistes de Barcelona, una batalla contra la globalització més transcendent del que sembla a primera vista. O l’entrada violenta de més de 600 subsaharians a Ceuta desbordant la Guàrdia Civil, en un moment en què els serveis d’acollida a Andalusia es troben superats davant l’allau d’immigrants que hi arriben. O bé el plom a les ales de Pablo Casado, el nou i potser efímer líder del PP, amb el seu Màster farcit de favors i d’irregularitats, com han posat de manifest les investigacions d’eldiario.es. I per descomptat la derrota parlamentària del Govern, que no ha aconseguit fer aprovar el sostre de despesa i que fa palesa la seua feblesa parlamentària. O també -poca broma- la sentència contra Juana Rivas, absolutament desbocada, que posa de manifest una vegada més el biaix insofrible de la Justícia a Espanya, amb episodis com la sentència i la llibertat dels membres de La Manada, les extravagàncies del jutge Llarena, desqualificades per la Justícia europea, o les actuacions de la sala del Contenciós-Administratiu del TSJ de València, amb successives resolucions contra la llengua i les polítiques d’un govern, com el del Botànic, impecablement emanat de les urnes i que no trepitja cap dret fonamental, sinó més aviat al contrari.

El més gros de tot, probablement, és la investigació judicial anunciada dels afers de l’anterior cap de l’Estat. Només aquest fet ja és profundament desestabilitzador. Per les seues implicacions de tota mena. I matèria, n’hi ha. Aparentment i presumptament, actuacions delictives ben tipificades al Codi Penal per les quals altra gent es troba engarjolada... Tot era ja sabut per qui havia volgut assabentar-se’n, certament, però les gravacions no desmentides de la senyora Larsen -més coneguda com Corinna zu Sayn-Wittgenstein- on s’esplaia a cor què vols, hi afegeixen un plus de credibilitat, pel detall amb què s’explica i el contingut explosiu, que és absolutament impactant. demolidor. Sobretot perquè projecten a la plaça pública -enmig d’un embolic monumental amb espies, intermediaris i serveis secrets-  el que fins fa poc eren rumors sotto voce, capítols de llibre o cròniques apòcrifes o no que, es podia pensar, en feien un gra massa.

Tot plegat remet a un govern feble; a desafiaments molt grans com la immigració descontrolada que podria dur a situacions com la d’Itàlia; a les assignatures pendents de la democràcia com la memòria històrica o el tractament que cal donar a les restes del franquisme enquistades; a una crisi institucional de primera magnitud en el vèrtex del règim (la monarquia); i last but not least a la situació a Catalunya, que lluny de resoldre’s per la via política i democràtica s’agreuja més i més. Presos, exiliats, violència feixista, provocacions...

Com apuntava al començament, si mirem enrere en la història de la Pell de Brau, si observem com se les gastaven als segles XIX i XX, aquestes situacions solien acabar malament. Amb colps d’estat, pronunciamientos, intervencions militars, cavalls de Pavia, guerres civils... “De todas las historias de la historia, la más triste es sin duda la de España, porque acaba mal”, deia si fa no fa el poeta -el gran poeta, el millor, amb Luis Cernuda, de la literatura espanyola contemporània- Jaime Gil de Biedma. Sabia de què parlava.

Ara ve la part optimista. Segurament no prendrem mal a la antigua usanza perquè la història avança i no es repeteix, perquè els fonaments democràtics són sòlids, perquè no hi ha cap amenaça revolucionària en l’horitzó, cap proletariat insurgent, ni un factor internacional tan nefast com el feixisme i el nazisme dels anys 20 i 30. Falten molt ingredients al còctel. Però tot i així, amb el que hi ha ara, no em negareu que és fort. Va molt carregat de bombo...