Evitar el daltabaix econòmic

Les conseqüències econòmiques de la crisi sanitària actual també poden ser letals. Només des de la més profunda inconsciència es pot dir o pensar una altra cosa. La interrupció sobtada del circuit econòmic provocaria un enorme estres social -i grans patiments familiars i individuals- si no s’intervé de manera decidida i encertada. És l’hora de comprovar si les proclames solemnes de que “no es deixarà ningú abandonat a la seua sort” tenien contingut o eren paraules buides. Perquè un gran contingent gent podria veure’s en una situació molt difícil.

Hi ha categories socials que no es veuran pràcticament afectades en termes econòmics, per bé que sí, per descomptat, en termes emocionals i de salut (si és el cas). Però els funcionaris i els jubilats/pensionistes continuaran rebent els seus ingressos habituals. També els treballadors fixos en sectors i empreses que no hagen interromput l’activitat. Els empresaris d’aquests mateixos sectors no notaran, en principi, a curt termini, grans dificultats. Els propietaris de patrimonis importants, per la seua banda, compten amb reserves més que suficients per no preocupar-se’n i continuar la seua vida normal. I cal pensar que durant un període raonable, els treballadors que hagen estat objecte d’un ERTO reglat, dels que tant abunden, tindran subsidis assegurats.

Ara bé, què passa amb altres categories socials? Què passa amb aquelles empreses que s’han vist directament afectades per la suspensió cautelar d’activitats (bars i restauració, comerç en general, teatres, espectacles, llibreries, etc.) i que han hagut de tancar? I amb les que veuran reduïda la demanda per la situació general i la retracció de les vendes? O amb les que depenen del comerç presencial per a donar eixida a la seua producció? Doncs, que proliferaran les suspensions de pagaments, les fallides i els tancament definitius. I els empleats aniran a l’atur.

I és especialment preocupant la situació dels autònoms, dels precaris i dels treballadors temporals, acomiadats sense més. Que de sobte es veuen sense ingressos. Perquè ja no se’ls fan encàrrecs, no se’ls demanen col·laboracions, no es compta amb ells. I no tenen subsidis ni, sovint, recursos importants per a sobreviure una llarga temporada sense treballar.

El circuit econòmic és un sistema interrelacionat, una xarxa. Si falla un element, el conjunt se’n ressent. La davallada de la demanda per manca de liquiditat o per incertesa i por al futur, per canvi d’hàbits, per l’enfonsament de les expectatives, és l’amenaça. Que afectarà, de seguida, moltes empreses dels sectors que han mantingut l’activitat.

La tasca del govern, de tots els governs, seria en aquests moments a més de pal·liar la catàstrofe sanitària, que ja és molt, evitar el daltabaix econòmic i el drama social. Per això -dit siga de passada- semblen tan brutalment irresponsables les actituds de desmarcar-se de l’esforç compartit, els intents de traure rèdit polític d’un moment que és d’una gravetat extrema en tots els aspectes...

Segur que ja hi ha en marxa grans iniciatives macroeconòmiques de les institucions europees, de l’Estat, sota els auspicis de l’FMI, de l’OCDE, del BCE i de les diverses agències. La qüestió és que les ajudes i les iniciatives arriben on pertoca. Que penetren de manera capil·lar en el teixit social i econòmic per tal d’evitar dues coses: a) que molts es queden abandonats a la seua sort; b) una fallida generalitzada, la ruptura del circuit econòmic.

Sovint les ajudes, les subvencions, les desgravacions i les prestacions son capturades pels agents més destres i preparats per aprofitar-les. El cas aberrant de les subvencions agràries de la UE que van a les empreses agrícoles dels antics latifundistes (l’oligarquia terratinent) és eloqüent.

Com es pot aconseguir que això no passe? Seria crucial, per activar el circuit econòmic -sosteniment de rendes, suport a les expectatives, garantia de viabilitat de les empreses- i per a evitar el desemparament de les víctimes més directes i indefenses d’aquesta crisi sanitària doblada de daltabaix econòmic i social.

En aquestes condicions, em sembla urgent activar un sistema de subsidis directes per aquells que han perdut els ingressos habituals (autònoms, precaris, treballadors temporals). Un sistema fora dels mecanismes reglats fins ara, tan excepcional com excepcionals són les circumstàncies.

Per a les empreses que han vist interrompuda l’activitat o que pateixen la davallada de la demanda, caldria preveure un sistema de préstecs amb tipus d’interès zero i reemborsament a llarguíssim termini.

En general, caldria operar de manera urgent i decidida sobre els mecanismes clau del circuit econòmic i evitar que deixen de funcionar, prenent totes les precaucions sanitàries imprescindibles i mantenint on convé i pertoca el distanciament social, però només fins on pertoca i convé.

Com ha explicat el viròleg Adolfo Garcia-Sastre, cap de Patògens Emergents de l’Hospital Mont Sinaí de Nova York, no hi ha medicina possible contra el virus i la vacuna tardarà a aconseguir-se. L’epidèmia durarà: “Estará solucionada dentro de un año, más o menos, incluso sin vacuna. Dentro de un años se podria empezar a hacer vida normal”. No és precisament encoratjador...

Una economia pot aguantar una aturada temporal pareguda a les vacances d’agost, quan tot es paralitza o s’alenteix. No pot aguantar la interrupció prolongada i, menys encara, indefinida de l’activitat. Els efectes socials d’una situació així -ens diu l’experiència històrica- poden ser terribles. Pensem-hi, i parlem-ne.