Una 'malícia' infinita

No sé, la veritat, què em fa més “malicsia” davant el panorama que s’ha creat i que tenim: si el partidisme estúpid del líder del PP, Pablo Casado, que va eixir de seguida, sense pensar-s’ho dues vegades, com un xitxarel·lo o niñato enrabiat, a desqualificar les mesures del govern d’Espanya en un moment crític; la hipocresia d’oferir mà estesa davant l’alarma creada i la realitat del retret i la mossegada per a traure rèdit polític; la manera com s’han pres i presentat aquestes mesures, la insistència en el “comandament únic”, que posa en qüestió la coordinació i l’equilibri -o la realitat efectiva- de l’Estat de les Autonomies davant la primera crisi seriosa; la imprevisió quant a una escalada de casos -l’augment exponencial dels contagis-  que era del tot esperable a la vista de l’experiència d’altres països (Itàlia, sobretot) i dels models epidemiològics disponibles; la negativa a “tancar” Madrid, com s’hauria fet -i es va fer realment a Igualada, Labastida o Vitòria- amb qualsevol altre focus de contagi desbordat del coronavirus, en qualsevol altre lloc, comarca o regió de l’Estat; damunt, el comportament incívic d’alguns madrilenys anant-se’n a passar la quarantena a les segones residències d’arreu, de preferència al Mediterrani, i escampant de passada el virus; l’escapada de José Maria Aznar i Ana Botella al seu xalet de Marbella, una mostra d’irresponsabilitat insolidària suprema; la sensació d’haver arribat tard i d’haver fet les coses malament, però també la xerrameca presumptuosa de tants que “ja ho sabien” i que “ho saben tot” i que, en realitat, només saben criticar.

Tot això -i algunes coses més- fa malicsia, dol, emprenya... Però també dol -i molt- el patiment de tanta gent; la incertesa dels qui han emmalaltit i dels seus familiars; el sacrifici dels professionals sanitaris, que han de fer front en primera línia i amb mitjans escassos a l’allau que se’l s ha vingut damunt; la desolació dels qui ja han perdut la feina, especialment en hostaleria i turisme, acomiadats o amb els contractes suspesos; l’angoixa dels autònoms i de tots els qui depenen d’ingressos irregulars lligats a l’activitat econòmica, ara interrompuda; la desesperació davant la perspectiva de romandre quinze dies o un mes tancats a casa amb els xiquets, en el seu cas, amb una convivència difícil i en condicions precàries... No tothom disposa de cases confortables o té l’hàbit de llegir i escriure durant dies i dies de recolliment. L’enfosquiment de les perspectives econòmiques per empreses i famílies, les incògnites que es dibuixen a l’horitzó; la impossibilitat de preveure ara com ara un desenllaç en un termini previsible. Les conseqüències econòmiques, socials i psicològiques de tot plegat. La interrupció obligada de plans o d’actuacions en relació amb persones vulnerables del nostre entorn, que ara queden en els llimbs, en principi i a la llum de la suspensió de la llibertat de moviments...

Les bones paraules i les crides a la solidaritat estan bé, però són insuficients. Caldrà una forta implicació cívica. Llàstima de soroll de fons de desencontre polític, atiat per les forces de la insolidaritat. Llàstima d’una resposta per part del govern d’Espanya que s’ha pogut interpretar com a recentralitzadora. Però malgrat tot, un vot de confiança. Una invitació a la serenitat. Alguns han mostrat la cara pitjor. La immensa majoria, en canvi, ha demostrat una vegada més que sap fer-se càrrec d’una situació d’emergència, i que està disposada a ajudar, a ser solidària i a fer el que faça falta, i li demanen, per a eixir d’una conjuntura crítica, arrimant el muscle. Almenys això matisa, una mica, la malícia infinita...