Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Solars de Ciutat Vella: una metàfora (o Grezzi a Urbanisme i Sarrià a Mobilitat)

Gustau Muñoz

0

De vegades pense que més li hauria valgut al govern d’esquerres de la ciutat de València presidit per Joan Ribó haver distribuït les regidories d’una altra manera. ¿Què hauria passat si Giuseppe Grezzi haguera anat a Urbanisme i Vicent Sarrià a Mobilitat? Com totes les ucronies, tampoc aquesta té cap resposta concloent, ni tan sols plausible, però permet imaginar. I què faríem sense imaginació?

Grezzi és el dinamisme i les ganes de resoldre els problemes sense deixar passar -o malbaratar- el temps. El seu activisme és proverbial. I es nota a la ciutat, que canvia de fesomia en un sentit altament positiu gràcies a la seua gestió.

Ja li poden ploure les crítiques dels sectors conservadors, antics i casposos de la ciutat, ben representats en la fauna local, que ell té una idea clara del mandat popular i de la voluntat de les majories i tira endavant. El futur li donarà la raó i els fills i néts d’aquestes senyores de perruqueria i bolso aparatós, o dels reaccionaris de tota la vida, que el critiquen pels racons, acabaran agraint-li-ho. I molta gent progressista o simplement atenta a les realitats del trànsit a l’Europa benestant ja se n’adonen, i li ho agraeixen.

Sarrià, en canvi, és de sang freda com els rèptils. Li costa fer les coses. Es deixa endur per la inèrcia. Encara rumia com desencallar la concessió de llicències d’obra, en mans d’un alt funcionariat que es fa pregar i que hom pensaria que deu considerar aquesta sucosa competència com un vedat de caça major o menor. En aquest terreny s’han batut rècords mundials de lentitud i ajornaments en la concessió de llicències, capaços de desanimar qualsevol ciutadà o empresari franctirador, que vaja per lliure.

Els solars de Ciutat Vella serien la metàfora perfecta de la situació. ¿Com és possible que continuen, encara, aquests espais degradats que fan lletja i deixada la ciutat al bell mig del centre històric? No es pot menystenir -i no ho faré-  la iniciativa posada en altres espais de la ciutat, com ara el Parc Central o les coses que es van fent, però a ritme lent, al Cabanyal. O els plans per a Natzaret i altres entorns. Però l’urbanisme comandat per Vicent Sarrià no arrenca. No fa el pas. No avança al ritme que caldria per cobrir les expectatives de regeneració suscitades.

Així, per posar “eiximplis” que deia Ramon Muntaner, ¿com pot ser que encara estiga en ruïnes i devastat l’entorn del carrer Eixarchs, just enfront del Mercat Central i de l’Església de Sant Joan? ¿Com pot ser que el barri de Sant Bult, al cor de València, estiga envaït per solars i enderrocs? ¿Com pot ser que al voltant del carrer de la Carda hi haja ruïnes i el gran solar del cinema Princesa, convertit en un descampat i eventual aparcament? Quina incúria municipal!

Es dirà que la propietat privada té prerrogatives, però no és veritat. Els poders públics tenen mecanismes i atribucions per a planificar, promoure, expropiar i, en general, intervenir en espais importants per a millorar la imatge de la ciutat i evitar-ne la degradació i la lletjor.

Perquè, com és possible, fins i tot, que en ple carrer Garrigues, a un pas de l’Ajuntament, hi haja encara un solar sense edificar, quadrat i en principi se suposa que cobejat? Un solar que va aconseguir el pare de la regidora (o ex-regidora, que no està clar) del PP Maria José Alcón com a home de negocis espavilat que era, incloent-hi la consecució d’un expedient de ruïna d’un dels edificis enderrocats, tota una gesta o heroïcitat burocràtica que culminà els seus esforços, amb ajudes inestimables, evidentment.

Com és possible l’espectacle de ruïna i devastació que es pot observar al costat de l’IVAM? O els solars que s’eternitzen i degraden fins a l’agonia el Carrer de Baix o el de les Salines? O en tants altres espais i llocs del barri del Carme o de Velluters?

Són només un grapat exemples. N’hi ha molts més. Metàfores de la incúria municipal anterior, de la mà d’un govern municipal del PP que prioritzava l’obra nova en espais oberts tipus Avinguda de les Corts Valencianes o Avinguda de França. Una opció, per descomptat, dels gust dels taurons de la promoció i de la construcció en detriment de les edificacions menudes i les rehabilitacions, que reforcen la ciutat compacta, que són racionals, i que tenen també una dimensió de bé públic que ajuda a millorar la imatge de la ciutat. La política anterior era coherent amb els interessos dels promotors i constructors en una època determinada, certament infausta, de bombolla i negocis a tot drap. La nova política que esperàvem encara no ha retut els fruits que convindria i que tenim dret a esperar.

Als solars de Ciutat Vella, si més no, encara no els ha arribat l’hora de la redempció. Tota una metàfora.

Per favor, Grezzi a Urbanisme i Sarrià a Mobilitat!

Etiquetas
stats