Què els direm als nostres fills i filles?

Les mobilitzacions «Fridays For Future» que va iniciar la jove sueca Greta Thunberg i que s’estàn estenent com una gota d’oli per tota Europa són un crit d’alarma davant l’actual situació que condueix de forma irreversible a unes condicions ambientals que hipotequen i posen en risc el futur de la humanitat dins de pocs anys. Els crits d’alarma són constants per part dels científics i les organitzacions supra-governamentals; a més, està l’evidència de les dades climàtiques. Les passes per avançar pel camí de la sostenibilitat són, però, insuficients i d’una lentitud intolerable que no permetrà aturar la desfeta.

«Se’ns està acabant el temps i vos heu quedat sense excuses» criden els més joves demanant un mínim de solidaritat intergeneracional. Però la societat actual sembla anar en la mateixa direcció que el cotxe de Thelma i Louise que accelera directa cap al penya-segat. El seu crit és una forta sacsejada a la consciència de les generacions adultes. En primer lloc evidentment als que tenim responsabilitats de govern. Però també al conjunt de la societat que no exigeix mesures per a frenar la crisi climàtica i, fins i tot, algunes vegades es mostra contrària a aquelles mesures que van en esta direcció.

El desgel de l’Oceà Àrtic per l'escalfament global que produirà un augment del nivell del mar i una acceleració del procés de calfament global, la contaminació de tots els mars per plàstics, l’augment de la contaminació de l’aire  que mata tots els anys centenars de milers de persones en Europa, i vàries desenes de milers en Espanya, són només alguns exemples. La crisis ambiental arriba a l’abastiment d’aigua, la producció d’aliments o la pèrdua de biodiversitat. No és una opinió personal meua. És l’informe de 250 científics, experts de setanta països, reunits recentment en Nairobi dins del Programa per al Medi Ambient de la ONU (PNUMA) o el treball «L’alimentació en l’Antropocé» publicat en gener d’enguany en la revista científica Lancet.

Quan en un demà no massa allunyat els nostres fills i filles i els nostres nets ens pregunten: Què vau fer per a evitar este desastre?... què els direm? Ens queda temps, encara que no massa, per a evitar la catàstrofe. I els camins són molt clars i coneguts per la majoria encara que impliquen canvis no sempre còmodes en les nostres formes de vida. Començant per les formes de moure’ns: Hem de caminar més, anar en transport públic o en bicicleta. Continuant per la manera de menjar: Més productes de proximitat, ecològics i vegetals front a animals. Hem de reduir de forma important la producció de residus com per exemple plàstics etc.

Si tots i totes tenim una tasca a fer com a ciutadania, els que ens dediquem a governar ciutats, països o Estats tenim l’obligació de fer front amb valentia als interessos, moltes vegades poderosos, de grans corporacions que es beneficien precisament de fomentar o impulsar la contaminació a l’externalitzar els  costos a tota la societat. Anar pel camí de la sostenibilitat també suposa adoptar, de vegades, mesures impopulars per a determinats sectors de població poc susceptibles de  canvis. La lluita contra la desfeta mediambiental que se’ns ve damunt  no és precisament un camí fàcil. Però en cas contrari, què li direm als nostres fills i filles? I als nostres nets i netes? Com els explicarem que podíem haver-ho fet però tinguérem por o senzillament no ens atrevírem? A València hem començat a obrir camí; que el canvi no pare.

Joan Ribó és alcalde de València