8 de Març: emancipació subversiva

No hi ha canvi social exempt de conflicte. La tensió entre tradició i renovació és un fenomen històric constant, més o menys intens entre generacions i grups socials. Per això, l'actual ecofeminisme deslliga els nervis de la dreta conservadora tradicional i també la ira de la rància aristocràcia de la modernitat, aquest antic règim d'organitzacions polítiques i sindicals jeràrquiques i ben disciplinades, de lluites obreres revolucionàries, de líders carismàtics, i temples sagrats de la utopia revolucionària.

No hi ha canvi sense tensió, però a la fi qui es resisteixen a abandonar un passat idíl·lic acaba per claudicar. Cronos és implacable i els moderns d'ahir, els que es resisteixen a el canvi, esdevenen fòssils patètics d'un passat idealitzat. En aquest país, els fòssils patètics emergeixen com bolets al bosc de tardor davant l'empenta de l'ecologisme i el feminisme, els dos corrents que lideren actualment un moviment d'emancipació enfront de la tradicional tutela i dominació de l'mascle, i davant d'un model de desenvolupament insostenible i depredador. Masclisme patriarcal i neoliberalisme, en totes les seves versions i matisos.

La revolució actual no passa per prendre amb les armes la Bastilla o el Palau d'Hivern. La revolució no té com a protagonista a l'exèrcit, les milícies revolucionàries o la classe obrera, sinó que passa per l'empoderament i l'emancipació de la societat civil, és la subversió de les persones i els valors, la rebel·lió alliberadora dels que sent insignificants i subalterns s'han plantat davant de totes les formes de dominació i les institucions que les sustenten, enfront de la vella moral, la cultura tradicional, el patriarcat, i les institucions hegemòniques de l'antic règim de la modernitat.

Feminisme i ecologia encarnen la subversió emancipadora i són per això els dimonis del mercat neoliberal i del masclisme depredador de llibertats i valors.

El 8 de març és només un símbol, una data en el calendari. El canvi revolucionari, com el viatge a Ítaca, és un camí bonic i de vegades és la pesada travessia inútil de Sísif. Poc importa, si creiem Albert Camus: cal creure en l’emancipació, cal imaginar Sísif feliç en la seua lluita.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats