L’Albufera, en perill
L’Albufera, un dels aiguamolls més importants d’Espanya i segurament el parc natural més valuós de València, està en perill. El nivell de l’aigua del llac està en mínims històrics. La presència d’ocells, també. El futur d’un ecosistema únic –un parc natural de més de 20.000 hectàrees, situat a 10 quilòmetres de la capital valenciana i en què hivernen uns 70.000 ocells procedents de tot Europa cada any– perilla.
L’Albufera era solament una més de les marjals –que històricament jalonaven la costa– de la Comunitat Valenciana, llacunes d’aigua dolça separades de la mar per una estreta barra litoral o restinga. Els seus dominis, després de segles d’interacció entre l’home i la natura, formen espais singulars. En aquest cas, el cor del parc –el llac– i la zona limítrofa té usos turístics i agrícoles, amb més de 200 quilòmetres quadrats de camps d’arròs.
Precisament els propietaris d’aqueixos terrenys tenen un paper clau en l’aigua que arriba a l’Albufera. La Junta de Desaigüe, regida per una normativa del 1926, quan el dictador Primo de Rivera governava Espanya, és “qui acorda, decideix i executa tot allò relatiu al desaigüe, la disposició de cabals hídrics, el nivell de les aigües i el control de les comportes i les estacions de bombament”.
Aquest organisme, autònom malgrat que el seu president és l’alcalde de València, té un paper clau en l’Albufera, a pesar d’estar fora del control públic. La Fiscalia, que investiga els danys causats al parc, ja ha demanat al Govern valencià que li lleve el control del llac, segons va avançar Levante-EMV. L’acusació pública creu que la Junta ha fet prevaldre els seus interessos –regar els camps– i ha causat dany el parc natural pel fet de no haver respectat els “paràmetres de protecció i sostenibilitat” en l’aportació d’aigua.
Altres experts en el parc creuen que la Junta de Desaigüe –un “anacronisme” quasi centenari– no és l’únic responsable del pèssim estat del paratge. Per exemple, Sergi Campillo, el regidor de València amb responsabilitat sobre l’Albufera. Membre de Compromís, a més d’edil, és doctor en biologia. Coneix el tema. I segons la seua opinió, la responsabilitat és de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ), l’organisme estatal que subministra aigua al parc.
“La situació és greu”, reconeix Campillo, “i la responsabilitat principal és de la CHJ, perquè, senzillament, no hi aporta el cabal necessari, contravenint normes com la directiva de l’aigua”. El regidor està disposat a revisar el paper de la Junta de Desaigüe en el complex entramat institucional de l’Albufera –“estem estudiant el pronunciament de la Fiscalia”, diu– però creu que amb un govern “responsable i sensible” i, per tant, més aigua, el problema es pal·liaria“.
La CHJ ho nega. I culpa la Generalitat –l’Administració amb responsabilitat directa sobre el parc, encara que aquest siga de l’Ajuntament de València– de gestionar malament l’aigua rebuda l’any hidrològic conclòs el setembre: 235 hectòmetres cúbics, 25 més dels 210 previstos cada any per a l’Albufera en el pla hidrològic del Xúquer. La Generalitat, “atesa la sequera regnant”, considera aqueixa aportació insuficient. Ja ha demanat més aigua per conducte oficial.
Pablo Vera és un tècnic de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEOBirdlife) que treballa diàriament a l’Albufera, on comprova de primera mà els problemes del parc, que enguany preveu que rebrà molts menys ocells del que és habitual. “Altres anys com aquest serien molt roïns”. Creu que la responsabilitat de la situació és compartida.
“La Generalitat no ha elaborat un pla per a definir clarament com s’ha de gestionar l’aigua; l’aigua que la CHJ diu que ha enviat no es veu per cap banda i la Junta de Desaigüe regula el cabal com si açò fora una bassa de reg i no un entorn que cal protegir. És urgent un pla de gestió que ordene tot açò”.
Javier Jiménez Romo és un biòleg que treballa en el manteniment de la reserva natural. “l’Albufera és un malalt crònic que està en un punt d’inflexió: o pot morir o, amb les mesures adequades, pot millorar espectacularment en poc de temps”. Per a fer-ho necessita aigua. I polítiques més decidides. És crític amb el Govern valencià, una coalició entre PSOE i Compromís.
“Sembla que la voluntat política no és prou. L’Administració està encarant el problema de l’Albufera amb molta lentitud i els procediments antiquats de sempre”. Jiménez Romo, com Vera, creu vital un pla que coordine les tres administracions implicades en la vida del parc, Estat, autonomia i municipi.
Del “desgovern” al “perill”
Del “desgovern” al “perill”Toni Marzo, l’alt càrrec de la Conselleria de Medi Ambient amb responsabilitat sobre l’enclavament, es justifica: “Venim del desgovern i el clientelisme amb l’Administració anterior [el PP entre els anys 1995 i 2015]. Acabem de nomenar un nou director per al parc i el pla de gestió [PRUG, en l’argot administratiu] estarà el 2017. Hi treballem a hores d’ara, i en la mesura que siga possible, aprofitarem el pronunciament de la Fiscalia per a reordenar la gestió de l’aigua. Hem de fixar criteris clars i transparents que facen prevaldre els criteris mediambientals respectant l’ús agropecuari” del paratge.
Marzo promet que tots els esforços han d’anar encaminats a “millorar la qualitat i la quantitat de l’aigua. I això depén del Govern central a través de la CHJ, que discrimina, per falta d’inversió, una zona de valor natural i cultural molt singular, de valor incalculable. A més, si és possible legalment, canviarem el rol que la Junta de Desaigüe té en aquest moment”.
“L’Albufera, tal com la coneixem està en perill”, diu Andreu Escrivà, ambientòleg. “La falta d’aigua, responsabilitat del Govern, l’anacronisme que suposa la Junta de Desaigüe i la falta d’espenta de la Generalitat no conduiran a la desaparició del parc a curt termini, però si a la degradació”. I aquesta, a falta de solucions, podria ser ràpida, adverteix.
