Còniques austrohongareses (Austrohongaresa de Vapors, 2025), de Francesc Bayarri, per exemple. És la darrera mostra d’un gènere en el qual excel·leix la literatura catalana i on els autors valencians, d’ençà de Fuster, hi tenen una presència destacada. O almenys significativa. És un tipus d’escriptura en bona part assagística -el dietari, amb o sense dates- que oscil·la entre la reflexió, el pensament, la crònica vital, la memòria, els viatges i les lectures, o que combina sàviament tots aquests elements. I que es llegeix molt bé. Perquè fa evocar el temps viscut i els dilemes o els nusos problemàtics que ens han preocupat o que ens han fet vibrar. Francesc Bayarri, una persona discreta i reflexiva, seriosa, valencià de l’Horta Nord, arriba a la jubilació com a periodista adscrit a la Universitat de València i “assaja” una mirada retrospectiva, professional i vital -no defuig l’autobiografia-, d’allò més estimulant. Sobretot perquè activa de vegades el dissentiment -discutiries amb ell si el tingueres davant- però també perquè fa una síntesi dels problemes amb els quals ens hem debatut al llarg dels anys, en aquest país i en el ram professional propi -a grans trets- de la gent addicta a la lletra impresa.
Matisaria a bastament la visió pessimista que destil·la o traspua quan es revesteix d’exvalencià, i també altres aspectes, però s’agraeix el seu valor i que pose per escrit tantes coses que ens causen neguit. Interessant, entre altres, la visió del periodisme en general (“ser periodista és una actitud”) i del d’investigació en particular, on hi ha fet incursions memorables. També la mirada crítica a determinats fenòmens literaris, com el que pot representar un Ferran Torrent. Una mirada crítica o, més aviat, àcida i polèmica en aquest cas (baixa qualitat narrativa, reproducció de l’univers mental més reaccionari, apologia dels mascles-alfa més tèrbols, tracte vomitiu de la dona, diu...). Però hi ha molt més en aquestes pàgines: faltes i bones, en general, mites o manies particulars, retrats de personatges, experiències viscudes, opinió, plantejaments originals sobre moltes qüestions. De lectura més que recomanable.
De vegades, mirant el món per un forat, pensaries que la cultura d’aquest país -agredida, sabotejada, postergada- es troba a les acaballes. “En situació terminal” sense subvencions, dictaminava el mateix Bayarri en una entrevista al sempre benintencionat diari Levante. Però, mira, no és el cas, amb subvencions o sense. Hi ha desenes, centenars, milers, d’autors, lectors, mestres, professors, artistes, músics, activistes, gent creativa, esperits obstinats i resistents, de totes les edats, arreu del País, que en garanteixen no ja la supervivència en moments difícils, sinó un temps d’esplendor, que explora possibilitats inèdites. No és el cas tampoc perquè ves per on un tipus com Martí Domínguez -que no és cap passavolant, sinó un valor assentat, director de la revista Mètode i escriptor reconegut- “pot” publicar, per posar un exemple, un gran llibre com La Llum de les llums (Angle, 2025), una antologia de la saviesa del segle XVIII precedida per un assaig brillantíssim que és una panoràmica de la Il·lustració, especialment francesa. Un text informatiu, informat i lluminós. També apassionat. Aquest volum de Martí Domínguez és un llibre de llibres, que espigola amb destresa i coneixement citacions sovint elèctriques dels philosophes -quina gran època de l’esprit francès!- i ens estimula a tornar sobre la Il·lustració, la seua dialèctica, contradiccions i llegat, que és la base de la cultura esclarida dels europeus i també -vulgues no vulgues- del món contemporani.
Justament ara, en un moment contra-il·lustrat, en què se n’ataca des de diversos flancs la càrrega alliberadora (no tant la tècnica-pragmàtica). Per una banda, es fomenta el neomisticisme, espiritualismes diversos, i el recel envers la ciència (vegeu el negacionisme trumpista quant al canvi climàtic). Per una altra, s’exalta la pluralitat o la diversitat de les cultures, però no en el sentit positiu de la varietat de l’experiència humana, sinó en el sentit inadmissible de la negació de la universalitat dels drets i les llibertats, dels valors de la democràcia, dels drets de les dones. Recordar i reivindicar el llegat de la Il·lustració és fonamental, i per això mateix benvinguts llibres com aquest de Martí Domínguez.
També cal remarcar, amb un èmfasi especial, l’aparició de l’assaig de Rosa Mascarell Cartografies (El Bullent, 2025), que fou premi Josep Vicent Marquès, atorgat per l’Ajuntament de València, el 2024. Un llibre farcit de referències cultes, digressiu i verament assagístic, que es mou entre la creació, l’evocació i la reflexió. Rosa Mascarell filosofa, una mica a la manera de les seues mestres més properes, en primer terme Maria Zambrano, i després Simone Weil. Són pàgines de lectura molt intensa, que reivindiquen entre altres coses l’escriptura de les dones fora del cànon. Planteja la necessitat de referents femenins, fent-se càrrec alhora de les circumstàncies històriques, afortunadament canviants, sense maldar per escissions absurdes. Unes pàgines, també, intersticials, en el sentit que deixa caure reflexions sobre la solitud, la creació artística, l’exterioritat de la natura en la tradició filosòfica occidental, l’exili i, sobretot, sobre la condició de la dona al llarg del temps, relegada, desposseïda, però resistent i ment pensant malgrat tot. Per això hi reapareixen ací i allà les “veus de dona”. Crec que aquest llibre de Rosa Mascarell Dauder marcarà una fia en l’assagisme filosòfic a casa nostra.
Per la seua banda, Antoni Martí Monterde ha recollit en un volum -L’Estació del Nord. Confessions d’un assagista que se’n va (Afers, 2025)- un seguit de textos en la seua línia, teòrica i alhora autobiogràfica. Antoni Martí és prolífic, però entenimentat (els autors prolífics de vegades són blasmats, i caldria escatir-ne les raons). Es llegeix amb interès: no defrauda. Explica coses de la seua vida i dedicació a la literatura, la recerca i la docència i a les seues dèries -els cafès, els llibres, el ferrocarril. N’hi ha, certament, de pitjors... Un llibre sense greix sobrer d’un valencià que viu a Barcelona i mira cap a València. Hi escriu sobre moltes coses, obres i personatges: Joan Fuster, Josep Pla, la recepció de Stefan Zweig, les lectures possibles de Josep Palàcios, Claudio Magris, Feliu Formosa, la utopia necessària dels Països Catalans, València, el distanciament i la proximitat, la seua autobiografia intel·lectual, la Weltliteratur, Europa com a ideal i com a destí. També sobre la mal anomenada Batalla de València com a conflicte premonitori, en un apartat que sembla “escrit (sobretot) per a catalans”. Enceta el llibre explicant-nos la història de com va “furtar” un llibre a la Biblioteca de la Facultat de Filologia... i en fa una paràbola. Exposa la història dels seus llibres i em detinc en l’explicació que fa de l’auto-traducció: ell mateix va traduir L’erosió de l’original català al castellà: una experiència singular, que el fa exclamar: “l’auto-traducció no implica traduir d’una llengua a una altra, perquè es roman en el mateix llenguatge de l’autor”. Ell, format en castellà escriu en català, i apunta la circumstància gens simple o trivial de no escriure en la llengua materna. Vicente Huidobro, sembla, ja va dir que no calia fer-ho. Un gran tema! Beckett, Julien Green, Joseph Conrad i tot un seguit de grans escriptors -als nostres dies Jonathan Littell o, molt a prop, Simona Skrabec- s’han atingut a aquesta màxima. De vegades per pressions exteriors, altres per elecció.
La llengua materna et dona fluïdesa d’expressió i seguretat genuïna, però no el domini complet de l’idioma en tots els seus matisos, registres i lèxics. Això s’ha d’estudiar. Elaborar una llengua literària apta, dúctil i vigorosa demana altres ingredients, més enllà de la immediatesa de la llengua materna... Com aquesta suggestió, o incitació, moltes més en aquest llibre d’un assagista i acadèmic que té molt que aportar, i que -de fet- ha aportat molt en llibres com Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada (PUV) i altres, així com en la tasca docent i en la feina editorial a les Edicions de la Universitat de Barcelona, on dirigeix les col·leccions “Figura” i “Ciutats per pensar Europa”. Lluny doncs de la queixa i el lament desvagat -entre melangiós i ofès-, el ressort en el seu cas és la pruïja de deixar una obra amb cara i ulls, exigent. Una diferència substancial. Tot sumat, diria que com en Montaigne el tema d’aquest llibre és el seu autor... S’inscriu, doncs, en la gran tradició europea de la qual no ens esborrarem mai.
Els nous títols de Francesc Bayarri, Martí Domínguez, Rosa Mascarell i Antoni Martí Monterde, tots d’aquests primers mesos del 2025, són bons exemples del que pot donar l’assaig (pròpiament dit) entre nosaltres. I una bona mostra de vitalitat. El camp és molt més vast, per descomptat i cal para atenció a molts més autors i autores. I no oblidar, no deixar passar, alguns títols encara recents de gran nivell, com Punts de fuga. Pensar, crear, resistir (Lletra Impresa) d’Enric Balaguer, La terra i la paraula (Bullent) de Juli Capilla o Estelles sota les ungles (Afers) de Josep J. Conill.
Finalment, un apunt. Sempre és bona notícia el naixement de propostes editorials originals o agosarades. La col·lecció “Ciutats per pensar Europa”, posem per cas, sobre la qual tornaré. També la nova col·lecció dirigida per Joan Romero, “Agora”, en Tirant Humanidades. Llibres breus, de preu reduït. He pogut accedir a alguns primers títols, concretament Desorden global. Notas sobre el mundo que viene, de Joan Romero, i La extrema derecha en Europa, d’Anna López. Una impressió molt positiva. Un altre dia en parlaré, d’aquests assaigs breus que inciten al debat amb arguments, idees i bona informació. Com ha de ser.
0