Un dels efectes de la quarantena i de les limitacions -assumides amb realisme i conseqüència davant una emergència sanitària indefugible- ha estat el tancament de les llibreries, que a poc a poc, amb comptagotes, comencen tot just a recuperar una mínima operativitat. Tant de bo la recuperen en plenitud, com les farmàcies o les botigues de queviures. I si cal entrar-hi amb mascareta i guants com als supermercats, ho farem. Responsabilitat i civisme per damunt de tot -a l’inrevés que els irresponsables que es manifesten al barri de Salamanca de Madrid com si estigueren a Caracas. Som europeus. Ells, no ho sé. Crec que no...
Però el tema seriós és un altre. El sector del llibre ha patit extraordinàriament. Plou sobre mullat, és clar. Caldrà anar a la recerca del temps perdut, com Proust, amb imaginació i ganes, per sobreposar-nos al daltabaix del tancament prolongat i de la supressió de la diada de Sant Jordi i de la Fira del Llibre, de l’anul·lació del llançament i promoció de tantes novetats en les quals autors, editors, llibreries i públic hi havien posat esperances i grans expectatives. Durant uns mesos, massa, els llibres han restat als magatzems. S’han fet invisibles. Els programes de les editorials han sofert un eclipsi, una aturada, un ajornament. I que només siga això.
Temps de quarantena, doncs, com el títol de Josep Ballester, referit a la cultura valenciana als anys quaranta i primers cinquanta. Temps, també, de rellegir i de recuperar lectures pendents.
Així i tot, alguns llibres nous s’han filtrat. Com en temps de la clandestinitat. Per camins diversos, per viaranys insòlits, m’han arribat tres títols nous que, em sembla, són d’una qualitat extraordinària, molt diferents entre sí, però probablement del millor que s’ha publicat d’assaig en català des de fa temps.
El primer de tots és L’home impacient, d’Antoni Martí Monterde (Edicions del Bullent), al qual em referiré una mica més avall extensament. Un llibre que, probablement, farà època. És a dir, que obre un nou capítol en l’assagisme valencià (i català).
Però vull al·ludir també, de moment, al nou títol d’Enric Juliana Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa), una crònica -molt més que una crònica, en realitat- del debat intern i de les vicissituds dels comunistes (del PCE i el PSUC) a Espanya en els anys més durs del franquisme, amb importants aportacions i notícies, que trobe del tot excepcional. Mereix, certament, comentari a banda. Un altre dia.
I finalment, el tercer, és Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, de Jordi Muñoz (L’Avenç). No m’estendré gaire sobre aquest assaig de Jordi, no seria gens fiable el meu comentari... Només manllevaré l’apreciació que n’ha fet Xavier Domènech al diari Ara: un llibre important, una anàlisi sòbria, “probablement el full de ruta més clar que he llegit”. Em sembla que d’aquest llibre se’n parlarà bastant.
L’home impacient, d’Antoni Martí Monterde, recull els seus dietaris -o diaris- dels anys 1996-1998 i va guanyar el Premi “Josep Vicent Marquès” d’assaig en valencià en la convocatòria de 2019 dels Premis Ciutat de València. El llibre l’ha editat, amb bella factura formal i una coberta atractiva, Edicions del Bullent, en la col·lecció Dèdal. Una dada que cal destacar, perquè marca una inflexió, i felicitar l’editora, Núria Sendra. L’any anterior, el 2018, aquest premi el va guanyar Ferran Archilés amb Dues o tres pintes més tard, que també va publicar El Bullent. Un llibre important. I això vol dir que el prestigi del premi esdevé indubtable, perquè ambdós llibres són d’una qualitat extraordinària. Potser és que l’assaig en català té ara el centre, el vèrtex de qualitat, a València? Com diria el clàssic, tal vegada sí, o tal vegada no, parlem-ne... Aquesta invitació fusteriana a debatre amb raons i sensatesa, quina lliçó, tan sovint desatesa a València, de civilitat!
El 2019 fou fecund per a Antoni Martí Monterde, amb la publicació de París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (Edicions Tres i Quatre) i Joan Fuster: la paraula Assaig (Afers). Ara s’afegeix aquest nou títol. I convé retenir-ne d’altres del mateix autor: El somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada (PUV, 2011) i El Far de Londstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais (PUV, 2015). Un autor prolífic que combina la producció acadèmica -professor de Teoria Literària i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, director d’un màster i d’un grup de recerca, així com de la col·lecció Figura de les Edicions de la UB- amb l’assagisme lliure, que és el que el motiva més, em sembla. Teòric i practicant alhora... Encara el 2019 va reeditar L’erosió (Minúscula), que havia aparegut el 2001, un relat intens, a manera de dietari, dels seus viatges a l’Argentina els anys 1996 i 1998, on hi havia anat amb un pretext acadèmic però sobretot amb ganes de trobar un altre escenari físic i mental..
Literatura i vida es teixeixen de manera indestriable en els textos d’Antoni Martí. Reflexions literàries i metaliteràries, llampecs d’idees a tall d’il·luminacions, experiència dels llocs i dels paisatges, peripècia personal, estats d’ànim, biografia... Un joc literari permanent, ficció i autoficció. Autors, obres, episodis, consideracions polítiques. Un palimpsest que desborda passió literària pertot. Però ben resolta i amb claredat. I amenitat, cosa molt important.
Antoni Martí Monterde va nàixer a Torís (la Ribera Alta) el 1968. Va estudiar a València. Es va traslladar a Barcelona, on va fer el doctorat sobre l’obra de J.V. Foix. Va viure una mica la bohèmia estudiantil i literària de la València dels primers anys 90. Després va marxar. Ell diu que se’n va exiliar quan València havia caigut sota les urpes de Rita Barberà i Eduardo Zaplana. El tema de l’exili i del viatge... “Me’n vaig. Com sempre, no viatjo, me’n vaig”. Així comença L’erosió. De Barcelona també va marxar. Té un a certa idea de València... que va revisant. Ara s’hi ha reconciliat. Potser perquè era València és una “ciutat amable” (com diu Eduard Ramírez).
Un autor que domina la història de la literatura, que s’apassiona pels espais, pels cafès, les llibreries, les ciutats, per l’entrellat complex que engloba política i literatura, que ho sap tot de Josep Pla i de Walter Benjamin, de Paul Valéry i de Jorge Luis Borges... En fi, un animal literari amb credencials acadèmiques. Des de fa anys viu a Girona -així ho explica- perquè a Barcelona ja no hi ha cafès literaris, i a la capital gironina sí. Caldrà creure-se’l. No debades és l’autor d’un gruixut Poética del Café. Un espacio de la modernidad literaria europea, quasi 500 pàgines, que fou finalista del 25è Premi Anagrama d’Assaig, i que és en realitat una gran panoràmica d’alguns episodis clau de la cultura europea en procés de desaparició, la cultura de l’alta modernitat.... Erudició aclaparadora però mesurada, tamisada, i sempre referents molt ben triats, amb bon olfacte. La cultura europea des de mitjan segle XIX a mitjan segle XX és un dipòsit de saviesa, una cova dels tresors, de la qual encara vivim. Antoni Martí Monterde explora aquest camp immens, en trau mostres i exemples, indaga, en busca el sentit, el relaciona amb vivències i mancances contemporànies. Un assagisme europeu de primer nivelll.
Més enllà d’això, L’home impacient dedica moltes pàgines a la realitat valenciana i a la cultura catalana, amb esperit crític i de denúncia. Aquí sobresurt l’intel·lectual irat, l’èmul del Zola de Je accuse. I fa bé. Mai ens indignarem prou davant la ignomínia... Ara bé, si l’acusació va acompanyada d’anàlisis lúcides i gens complaents amb “els nostres”, la cosa ja promet. I és de debò així.
Figures de temps com Joan Fuster o César Simón, tan diferents, compareixen en aquestes pàgines. El passatge de València a Barcelona, d’anada i tornada, les estacions de tren (una gran obsessió), l’emigració acadèmica valenciana a Catalunya, el viatge, Buenos Aires i l’Argentina, el tempteig, la joventut que s’escola, tot això -i molt més- es troba en aquestes pàgines, amerades de lectures, de cultura, d’indagació i de rebel·lia. També d’una saviesa segura que no es deixa entabanar per mites, antics tambors, o falòrnies. Un gran assaig. Potser el millor assaig català s’està escrivint a València. I no en som del tot conscients...
És interesant aquest aspecte, perquè la poesia i la narrativa en català tenen a hores d’ara un alt nivell, reconegut en general. Però l’assaig també. Fins i tot en condicions tan estranyes com les que vivim, quant tot ha anat de mal borràs i s’han ajornat o suspès tantes publicacions de les quals ara n’estaríem parlant. Com per exemple Ars Libri, de Juli Capilla, el darrer premi d’assaig Mancomunitat Ribera Alta dels Premis Bromera, d’Alzira, que ja s’hauria d’haver publicat. I moltes altres propostes i realitats.
Malgrat tot, i contra tot, la literatura valenciana en català ha madurat en els termes previsibles. Es relaciona amb el seu passat -el segle d’or, la Renaixença, la represa del segle XX- i amb el marc lingüístic al qual pertany. És original, és creativa, i alhora sintonitza amb la literatura universal, però amb un instint claríssim d’unicitat i independència. L’única manera de ser ella mateixa, no una trista rèplica provinciana, pendent de què diran...
Llibres com aquests d’Antoni Martí Monterde, a més de produir un seguit de sensacions i d’incitacions intel·lectuals, confirmen algunes certeses. Aquest és el camí. La llengua no és indiferent. El català connecta amb una cultura mot rica, i singular, la nostra. A partir d’ací ho recuperem tot, de Juan Gil-Albert a Joseph Roth, de César Simón a Thomas Mann, de Francisco Brines a Jorge Luis Borges. I per descomptat, amb Josep Pla, Joan Fuster, Estellés, J.V. Foix i tota la resta per davant.
1