Com és conegut, el darrer decenni -a partir de 2012- ha estat pròdig en l’aparició de noves editorials en l’àmbit català. Les raons podrien ser-ne diverses: noves generacions d’editors fortament vocacionals que no trobaven inserció o que volien volar per compte propi, problemàtiques o autors no atesos per les editorials preexistents, nínxols de mercat descurats. O bé una derivada del procés de concentració en grans grups. Siga com siga, el fet és que han proliferat els nous projectes editorials. A Catalunya -espill o miratge, segons gustos- sobretot, amb segells com ara Males Herbes, l’Altra, Raig Verd, Periscopi, Ara llibres, Flâneur, Les Hores, Tigre de paper, Arcàdia i tants més que, cadascun en el seu estil, han enriquit considerablement l’oferta -una qüestió cabdal- i han creat públics. Cada cas mereixeria una aproximació específica, però tot sumat és una dada favorable, ara que abunden els diagnòstics catastrofistes. (Per què abunden tant? Anàlisi sòbria de la realitat, estratègia o despit? Difícil dir-ho. Perquè probablement, el sorgiment de tantes noves editorials no té parió en cultures sense Estat a Europa).
Al País Valencià també s’ha donat el cas, han aparegut noves propostes, i així hem assistit a l’aparició d’editorials com Lletra Impresa, Onada, Drassana, Vincle, Perifèric, El Petit editor, Buc, Andana, Edicions 96, Balandra o Sembra. I darrerament, des d’Alacant, Llibres de Frontera. A Mallorca, també, però potser a menor, tot i que de cap manera irrellevant.
Tot això suscita expectatives i és benvingut, però certament no és un camí planer. Fer “bons” llibres, encertar la línia editorial, trobar autors i públic lector i comprador -sobretot això darrer- presenta dificultats gens menyspreables. Els números, com en qualsevol empresa, solen ser cruels. Cal apamar molt bé el terreny. Malauradament, pel camí també se’n queden alguns projectes interessants, com ara In Púribus o Austrohongaresa, que qui sap si renaixerà de les cendres. Tant de bo fos així.
Aquesta diversitat, en qualsevol cas, és positiva i els petits -alguns no tan petits- projectes, de vegades en diuen “artesanals”, al costat de les editorials consolidades o veteranes (tipus Afers, Bullent, Bromera) i dels grans grups editorials (sobretot Planeta, que inclou Edicions 62 i ara també en part Bromera), enriqueixen l’ecosistema editorial. Són un símptoma de vitalitat, de confiança en una llengua i una cultura.
Sembra llibres és una editorial cooperativa -insisteixen en això- fundada el 2014. Els seus artífexs i impulsors actuals son Mercè Pérez, Xavi Sarrià i Samuel Fenollosa. Una editorial, doncs, jove, dinàmica, imaginativa. Publiquen també una revista. Bona distribució a tot l’àmbit lingüístic. Una editorial generacional, adreçada en un principi -es pot dir- al públic d’Obrint Pas. Podria semblar arriscat, però tot fa pensar que ha quallat i s’ha consolidat. Cal dir que Obrint Pas fou, a més d’una ventada d’aire fresc, un fenomen de masses, de masses adolescents que ara ja s’han fet grans... De fet, el primer dels 68 títols publicats fins ara fou un volum de Xavi Sarrià (Totes les cançons parlen de tu), un èxit notable. Després, un devessall de títols d’assaig, crònica, narrativa, clàssics, traduccions i recuperacions, amb atenció especial als llibres polítics, solidaris i “combatius”. Però tot ben triat i garbellat. Ara acaben de publicar tres volums ben interessants: Elena Solanas, Florencio Pla “La Pastora”, la dignitat robada; Lucas Marco, Autòpsia d’un país; i Andreu Escrivà, Contra la sostenibilitat.
El primer és un llibre esclaridor i força emotiu sobre un personatge de llegenda, Florenci Pla Messeguer (1917-2004), masover de Vallibona (els Ports), cooperador del maquis, guerriller, ell mateix, fugitiu i empresonat, que les va passar magres i que a més fou durament difamat. Una història entre el mite popular i la crònica negra del franquisme -matèria fosca de la BPS, la Guàrdia Civil i El Caso- que ara reivindica amb enorme dignitat i eficàcia la seua neboda, Elena Solanas (Tarragona, 1969). El llibre inclou una Introducció molt explicativa a càrrec de l’historiador Raül González Devís, sobre el marc històric i la problemàtica de la lluita guerrillera al País Valencià -l’AGLA- durant la llarga postguerra (anys 40, 50, fins els primers 60) i el cas específic i singular de “La Pastora”.
Autòpsia d’un país, per la seua banda, recull un seguit d’articles publicats en aquest mateix mitjà (eldiario.es/cv) per Lucas Marco, tots relacionats amb la recuperació d’episodis del passat dictatorial, de la repressió franquista i de la resistència. Un volum que demostra, si encara calia, el sentit i la utilitat dels llibres que arrepleguen articles prèviament publicats. Ací els tenim, ordenats i articulats en un tot coherent, de bon llegir. Lucas Marco ha fet un gran treball, recupera fets, situacions, personatges i problemàtiques de signe molt diferent i restitueix, d’aquesta manera, la imatge d’un passat que no acaba de passar. I no perquè algú, rebec o enderiat, s’enteste a “reobrir ferides” -quina barra!- sinó perquè mai es varen tancar com el sentit pregon de la paraula Democràcia exigeix i demana. L’interès d’aquest llibre punyent és innegable: uns episodis -que mai no us havien explicat- que tothom hauria de conèixer per a fer-se una idea plena de quina és la nostra realitat: present i passat formen un continuum i no n’estem al marge.
Contra la sostenibilitat és l’oportuna traducció del llibre publicat per l’autor en castellà a l’editorial Arpa, que posa moltes coses al seu lloc. Andreu Escrivà es rebel·la contra la banalització. Ara tot és “sostenible”. I no, la cosa és molt més seriosa. Aviat tot serà també “no (exclusivament) binari”. Vols dir? No, la qüestió de fons és la translimitació. La ‘sostenibilitat’ és a hores d’ara un rètol comercial... Fa molt anys Ernest Garcia va denunciar (a El trampolí fàustic) aquestes falòrnies. Un llibre d’alta divulgació, clar, ben escrit, a l’abast. Per aproximar-nos a una problemàtica “endimoniada” però indefugible, plena de paranys i apories. Caldrà decréixer. Sí és clar, però com, quan, quant i qui? Vet ací el problema. Com deia -agafant una citació clàssica- una pensadora que convindria recuperar (la jueva, polonesa, de cultura alemanya, i marxista Rosa Luxemburg): Hic Rhodus, hic salta!
Dic recuperar perquè entre moltes altres coses, com a economista -que ho era, doctora per la Universitat de Zuric- tenia també una visió global i ecològica molt interessant, en la qual hi comptaven destacadament les realitats precapitalistes, com es pot llegir a la seua obra cabdal L’acumulació del capital. Si hi afegim que era una socialista radical, Rosa Luxemburg tenia tots els números per acabar malament a l’Europa convulsa del segle XX. I tant! Fou brutalment assassinada el 15 de gener del 1919, i el seu cadàver profanat llançat al Landswehrkanal de Berlín. Però avui a Berlín hi ha una gran Avinguda de Rosa Luxemburg. Almenys això. (Igual que a València, amb el carreró recòndit dedicat a Joan Fuster -no puc evitar pensar-ho).
Llibres de Frontera és una nova editorial d’Alacant, molt recent, del 2022. El seu creador és Manuel Lillo i Usechi, alacantí que ha estat uns quants anys director d’El Temps. L’editorial és tot un manifest. Reivindicació de la valencianitat d’Alacant -començant per la llengua- a partir de la realitat, la problemàtica i els interessos propis d’Alacant. Alacantinisme, però del bo, del que fa País. Manuel Lillo és un tipus molt despert, realista, i alhora somiador, però constructiu i eficaç. Ha retornat a Alacant, després de l’experiència d’El Temps, que el dugué a viure uns anys a Barcelona -o entre Alacant i Barcelona. Però sense trencar ponts. Ben al contrari. Un passatger perspicaç que ha recorregut sovint el Corredor Mediterrani. I ara ha fet una editorial, que ha començat amb un llibre sobre la primera tinent d’alcalde dona d’Alacant, Catalina Garcia-Trejo, que va ingressar al consistori el 1924 juntament amb dues altres regidores. El llibre de Rafael Sebastià Alcaraz es titula Precursores en el canvi de rols de gènere: Catalina García-Trejo, i és una magnífica mostra de recuperació de la memòria històrica d’Alacant. Després han vingut el volum del mateix Manuel Lillo Hèrcules, futbol i política. Els vincles del club amb les elits alacantines i el llibre d’Antoni Rico Alacant queda molt lluny. Joan Fuster i el sud del País Valencià.
Em meravella aquesta versatilitat, que trobe intel·ligent. Alacant és important, però també complex. Apropar-se a les seues coses més íntimes i preuades és una bona manera de dur a terme un projecte de coneixement i comprensió, la base de tot. L’Hèrcules, en fi, dona per a molt. Igual que el València CF, estudiat per Vicent Flor, o el Llevant U.D. O el Vila-real o l’Elx o el Castelló. Les connexions entre les elits econòmiques i polítiques amb els clubs de futbol, que congreguen una gran “massa social”, són ben conegudes, tot i que una mica per damunt. Cal anar a pams. I és el que ha fet Manuel Lillo (Alacant, 1988), autor també d’un magnífic estudi: L’Alacant del ’Tio Cuc’ (Universitat d’Alacant, 2017), sobre aquella publicació mítica de l’Alacant anterior a la gran desfeta. Alacant, bombardejada, ocupada pels militars feixistes italians (que mai han demanat perdó), va patir molt. Varen tractar d’esborrar-ne l’ànima popular: valenciana, il·lustrada, liberal, democràtica i republicana.
I finalment, el llibre de l’historiador Antoni Rico (Novelda, 1979), autor també d’El pensament nacional de Joan Fuster (Afers). Molt oportú -amb un pròleg de Manuel Alcaraz que planteja les qüestions de fons amb la seua penetració habitual-, s’enceta amb un interrogant: “Un altre llibre sobre Fuster?” Sí, bona pregunta, perquè després de l’Any Fuster el panorama és atapeït. Però ací hi ha matèria. Fuster coneixia Alacant. Hi anava de vegades en una època primerenca, per a la confecció de la revista Verbo, amb el seu amic Albi, fill del secretari de la Diputació, cosa que els permetia fer amb un cert marge una revista insòlita, inicial, però no iniciàtica. Perquè Fuster va canviar. Albi, no. Després, quan va escriure El País Valenciano, hi va viatjar sovint, i va conèixer de primera mà el mosaic cultural, lingüístic i paisatgístic de la “província” d’Alacant, que és un cas singularíssim. Per als valencians de més al nord -i per als catalans en general, no cal dir-ho- no massa ben coneguda, de vegades. Per als qui ens estimem amb un cert deler o obsessió el País, unes comarques que ens causen impressió admirativa, més enllà dels quatre punts cardinals: l’Alcoi industrial, la bellesa inesborrable de les Marines, la vitalitat i tradició d’Elx, la visió inoblidable de la Badia d’Alacant. Les comarques del sud, per descomptat, són molt més: són Oriola, Santa Pola, Guardamar, Villena, Tàrbena, l’illa de Tabarca, Biar, Castalla, Sant Joan, el Pinós... Vet ací un llibre sense pèrdua sobre la visió i els lligams de Joan Fuster amb Alacant, incloent la seua relació regular amb corresponsals i amics d’Alacant (Enric Valor, Bernat Capó, Josevicente Mateo, Jordi Valor, Antoni Seva, el gran Ernest Contreras, Emili Rodríguez Bernabeu, Bevià, Josep L. Barceló, Antoni Bru, etc.).
Dues editorials valencianes, un mateix propòsit. Fer llibres ben fets i útils per a articular millor un sentiment compartit de pertànyer a un poble, no d’estar merament inscrits en un padró o a l’estadística d’una població. Passar de població a poble. El gran projecte de Joan Fuster. I una assignatura pendent, encara. Qui ho diria!
1