Compromís després de Compromís

Sobta el silenci, s’endevina el desconcert. Però com més prompte Compromís se n’adone que ha de fer un pensament, un replantejament a fons, millor per a ell. Però també, evidentment, per a tots, perquè Compromís ha estat un component cabdal, determinant, de les dues darreres legislatures al País Valencià, que varen suscitar tantes expectatives. No pogué haver-hi una tercera, que hauria consolidat el canvi sociocultural d’una societat molt traumatitzada per vint anys de desmesura, corrupció i balafiament a càrrec dels qui ara tornen a governar amb el concurs de l’extrema dreta antivalenciana, a la qual han cedit parcel·les tant importants com Cultura.

Revertir de nou una situació que aboca la societat valenciana a l’empobriment en el terreny econòmic, al desastre en el terreny cultural, a la marginalitat en el terreny polític i al precipici en el terreny ètic (vistos els precedents i les continuïtats) és imperiós. Però les condicions ara son diferents. Els motius, els plantejaments, els missatges i els programes -també els lideratges- hauran de canviar, per força. Les fórmules que funcionaren el 2015 i en una segona oportunitat, però no en la tercera, probablement s’han esgotat. Encara s’ha de fer l’anàlisi més ajustada de les raons per les quals no ha estat possible un Botànic 3. I seria convenient aprofundir-hi, més enllà de quatre pinzellades d’autojustificació. Aquesta absència d’anàlisi no és gens inspiradora. És veritat, tot anà molt de presa. Després de les autonòmiques i municipals vingueren les agòniques eleccions generals de juliol -tot en uns pocs mesos del 2023- que sortosament donaren una majoria de progrés. Però a nivell intern de País cal anar a pams, perquè la desmobilització de l’electorat d’esquerres fou tremenda.

A hores d’ara, a més, cal tindre presents diversos elements. A nivell estatal, tot gira al voltant de la continuïtat del govern de Pedro Sánchez, que depèn de suports làbils. Sobretot del suport de Junts, que qualsevol dia pot descobrir que “no li surt a compte”. L’esquerra agrupada en Sumar, on s’inclou Compromís, suma però no és determinant. La discòrdia eterna al si de l’esquerra del PSOE, d’altra banda, no augura res de bo. Un espai fraccionat, amb tendència a la disgregació. Podemos buscarà recuperar terreny. Sumar podria afeblir-se. L’esquerra espanyola a l’esquerra del PSOE manca d’estabilitat programàtica i podria tindre un futur problemàtic en la nova configuració política. Que és d’emergència: evitar un govern PP-Vox, enormement lesiu per a les majories socials i per a les minories nacionals.

Amb un panorama així, es multipliquen els interrogants. Compromís subsumit en Sumar es dilueix? Vet ací una qüestió que neguiteja... Compromís funcionà molt bé quan hi havia una baula d’unió forta i una unitat interna apreciable. Malauradament, una lawfare implacable i vergonyosa -un veritable escàndol político-judicial que hauria de fer intervenir alguna instància europea- ha deixat fora de joc la persona que garantia, o refermava, aquella baula fonamental entre el valencianisme històric i una esquerra social ascendent i creativa. La que podia representar -per bé que no en exclusiva- Iniciativa del Poble Valencià. Però Iniciativa ha caigut en la dinàmica tan coneguda de la lluita caïnita interna, que va dessagnar els seus precedents remots o propers des del 1982 en endavant. Això canvia moltes coses.

El valencianisme històric té com a prioritat la defensa de la realitat i els interessos del País Valencià, combinada amb posicions de progrés en tots els terrenys. És un “nacionalisme” -un terme potser fora de lloc, però entenedor- progressista i d’esquerres, cívic, avançat i incloent en el terreny sociocultural, atent a la diversitat, que assumeix la defensa dels drets individuals i col·lectius sense exclusió. No té res de tancat o ètnic, d’exclusivista. Ben al contrari. Per això va funcionar tan bé Compromís.

Però la raó de ser del valencianisme és la que és, i no pot oblidar-se’n o deixar que es difumine. Ha de reivindicar amb força el País Valencià, la concepció moderna d’un País amb un component històric, lingüístic i cultural singular i propi que l’agermana amb Catalunya i les Illes Balears, i que ha de defensar-se perquè un nacionalisme agressiu i excloent -aquest sense cometes-, el nacionalisme espanyol, voldria esborrar-lo del mapa. La societat valenciana, certament, s’ha fet molt més complexa que en l’època de Nosaltres, els valencians (1962), perquè ara inclou molts més segments de població amb problemàtiques i característiques pròpies. Però la lluita per preservar, defensar i potenciar la singularitat valenciana és la mateixa.

En el nou panorama, quan la clau de volta de tot apareix situada en la política espanyola, la cosa valenciana, els problemes valencians, els interessos valencians, semblen destinats a ser -com ha passat sempre, d’altra banda, en moments “delicats”- tema secundari. Però per a nosaltres la llengua, l’autogovern o el finançament no son secundaris. Sí, la política espanyola (i l’europea) son fonamentals i més encara en una conjuntura d’alt risc, davant la deriva de la dreta espanyola en el context trumpista general, d’ascens d’una dreta autoritària i para-feixista que fa feredat. Les bases socials de l’esquerra en general se n’adonen i probablement mostraran tendència a concentrar el vot. No es pot perdre de vista la nova situació.

Per exemple, Podemos ha completat el seu cicle, que ha estat ben curt. Aviat es va convertir en una centrifugadora i el seu pas pel govern estatal no ha deixat bon record. De força ascendent i fulgurant lligada al 15 M i a les generacions joves crítiques amb el poder ha passat a ser una ombra mal avinguda de si mateix. No és un destí falaguer. Compromís se n’hauria de desempallegar com més aviat millor d’una dinàmica semblant.

Un escenari complicat. Caldrà demanar claredat analítica i capacitat de decisió. Perquè en la nova situació, Compromís haurà de saber articular exigències no sempre coincidents en un context que fàcilment pot esdevenir, si és que no ho és ja, d’emergència democràtica. Les fórmules que funcionaren en un moment determinat ara potser ja no funcionen. Compromís ha de pensar en el País Valencià. Va ser-ne referent i dinamitzador quan altres forces més majoritàries diluïen aquest component. Totes les causes justes tenen valedors en l’espectre polític. La del País Valencià, la del valencianisme històric que arrenca de la Renaixença del segle XIX i dels joves que, enmig de totes les dificultats, volien traduir-la a política, és una causa justa, i no es pot permetre que quede arraconada.