Coses a fer en política quan estàs mort

Un dia de gener del 2016, en les Corts Valencianes van comparéixer junts la portaveu de Ciutadans, Carolina Punset, i el de Podemos, Antonio Montiel, per a presentar sengles iniciatives conjuntes contra l'urbanisme especulatiu i per la promoció de l'habitatge social. El fet va sorprendre bastant. La nova escena multipartidista semblava obrir possibilitats inèdites de joc polític, fins al punt de permetre coincidències entre formacions de nou encuny, d'altra banda molt allunyades en els seus postulats, una clarament esquerrana i una altra de declarada vocació centrista. Va ser un miratge. Ni Punset ni Montiel van sobreviure al capdavant dels seus partits.

L'anècdota ve al cas per a recordar que el centre no és una ideologia sinó una posició relativa en el tauler polític, de vegades circumstancial. Sense anar més lluny, ocorre a Alemanya amb Els Verds i, a Itàlia, qui ho havia de dir dir, amb el Moviment 5 Estreles. En una posició centrista se situa avui a Espanya el Partit Nacionalista Basc, que és una formació sobiranista, com ho va fer en una altra època l'antiga Convergència i Unió, els hereus de la qual es van llançar a la muntanya i tiben ara des de Junts per Catalunya el desafiament independentista. És possible que Ciutadans, un partit recentralitzador i espanyolista, ho intentara en algun moment. Per exemple, quan Albert Rivera va pactar amb el socialista Pedro Sánchez per a aquella investidura fallida del 2016. Però es va apartar prompte d'aqueixa via que aleshores va frustrar Pablo Iglesias.

Davant la progressiva decadència del PP, encoratjat per poders i mitjans amb influència, Rivera va apostar per ocupar el que podria denominar-se “l'extrem centre” de la dreta espanyola, amb l'evident intenció de liderar-la. Una operació en què va fregar el seu objectiu l'abril del 2019 i de la qual Ciutadans, abandonada qualsevol moderació, va eixir ferit de mort, com han certificat els resultats catastròfics de totes les eleccions a partir de les generals de novembre d'aquell mateix any, que el van portar posteriorment a dimitir.

Inés Arrimadas va heretar fa un any un vaixell amb una enorme via d'aigua. Convertit en una nosa per a la reunificació d'una dreta en què el nacionalisme espanyol bel·ligerant i la dialèctica radical contra l'esquerra i els nacionalistes perifèrics havien obert la porta a la irrupció de la ultradreta de Vox, Ciutadans va acumular massa aigua en les sentines com per a poder maniobrar cap al centre de nou. No és d'estranyar que, en esclatar la crisi definitiva, salten del vaixell alguns dels que més van contribuir a destrossar-lo amb els seus excessos mentre una part de la tripulació es conjura per a ajudar el PP a fer-se amb les restes del naufragi a canvi d'alguna almoina. 

Després del fiasco de la moció de censura contra la corrupció dels populars a Múrcia, neutralitzada pels de Pablo Casado mitjançant el vell mètode mafiós del transfuguisme ben recompensat, i l'oportunista aposta electoral d'Isabel Díaz Ayuso en la Comunitat de Madrid, que fa evident la pinça del PP amb Vox, la de Ciutadans s'ha convertit en una deriva desesperada.

I en el fons no hi ha tantes novetats en l'incident. Per a veure-ho, no estaria mal fer memòria, perquè el mite del centrisme gaudeix d'un prestigi poc revisat en la cultura política espanyola que procedeix de la transició a la democràcia, en la qual va tindre un paper clau la Unió del Centre Democràtic (UCD) d'Adolfo Suárez, aquella amalgama fabricada ad hoc amb reformistes que venien del franquisme, liberals que s'havien oposat al règim, democratacristians demodé i fins i tot socialdemòcrates més o menys light. La UCD es va afonar per alguna cosa semblant al que ha afectat Ciutadans: la pesada inèrcia dretana, siga conservadora, reaccionària, neofranquista o neoliberal.

A l'interior d'UCD es van produir dinàmiques que van alimentar l'auge de la dreta postfranquista encarnada per Aliança Popular, el PP dels nostres dies, i que van encendre la metxa de la seua autodestrucció. La diferència és que allò va ocórrer des del poder. El protagonisme d'UCD en la nova etapa democràtica, la seua capacitat negociadora des d'una raó d'Estat plena de contradiccions, no va evitar que en la política concreta els seus dirigents cediren a les temptacions extremistes. A València, per exemple, les seues candidatures van arribar a incorporar elements de l'extrema dreta anticatalanista, que alguns dels seus dirigents més destacats, com Fernando Abril Martorell o Emilio Attard, van aprofitar de força de xoc contra l'esquerra emergent i el puixant moviment autonomista de l'època.

De la tensió, sovint violenta, d'aquella batalla van eixir guanyant la dreta dura del PP, que acabaria conquistant una llarga i corrupta hegemonia, i els regionalistes de dretes d'Unió Valenciana, al final absorbits pels populars en aqueixa dreta unificada que alguns enyoren tant. Després de la desfeta, un partit amb Suárez inicialment al capdavant va tractar de perllongar el “centrisme”, era el Centre Democràtic i Social (CDS), d'efímera existència.

Aquell partit es va veure ficat en una circumstància similar a la que ara experimenta Ciutadans. A la fi dels anys vuitanta, perdia suports i es veia en trànsit de desaparéixer. Els seus 10 diputats en la segona legislatura de les Corts Valencianes van haver d'adoptar una decisió clau per al seu futur davant la reforma de la llei electoral. En un Parlament amb majoria de l'esquerra, el seu suport era necessari per a aconseguir la majoria reforçada que permetera rebaixar del 5% al 3% el percentatge de vots exigit en el conjunt de la comunitat autònoma per a obtindre representació. 

Es tracta d'una clàusula encara vigent, que també existeix a la Comunitat de Madrid, introduïda en els primers compassos autonòmics per a blindar el bipartidisme i bloquejar l'accés de formacions menors a la representació institucional. 

Els diputats del CDS van optar per simular que el problema no anava amb ells, van acabar dividits en votar i la reforma no va prosperar. En les imminents eleccions de 1991, paradoxalment ells mateixos van ser víctimes d'aqueixa barrera electoral. Una barrera que, en el cas que haguera sigut rebaixada, hauria permés obtindre, en detriment del nombre de diputats del PSPV-PSOE i del PP, quatre parlamentaris al CDS i uns altres dos a la Unitat del Poble Valencià, precedent de l'actual coalició Compromís. En successius processos electorals, la clàusula serviria per a deixar fóra també altres formacions, com Esquerra Unida en 2015.

El valencianisme polític va xocar amb aquella contrarietat diverses vegades més, ja com a Bloc Nacionalista Valencià, fins que va acordar una coalició amb Esquerra Unida i va agrupar forces amb els verds i altres esquerres. Resulta irònic, però Compromís és en bona part el fruit d'aqueix 5% que no es va derogar, de la necessitat de superar-lo. I avui forma part del Govern del Pacte del Botànic al costat dels socialistes i d'Unides Podem, té l'alcaldia de València i és present en les institucions, inclòs el Congrés dels Diputats. El CDS, per contra, es va acabar allí. Alguns dels seus quadres van recalar en altres formacions, com Unió Valenciana o el PP. De fet, el cap de llista de l'enfonsament en 1991, Alejandro Font de Mora, es va incorporar poc després a les files de la dreta i va ser més tard conseller en els governs presidits per Francisco Camps.

Com la història de vegades es repeteix, en el Parlament valencià es tramita actualment una reforma de la llei electoral autonòmica que preveu de nou la rebaixa de la barrera electoral. Toni Cantó va donar indicis fa uns mesos d'estar-ne interessat en l'aprovació, però va refredar després les expectatives, com donant a entendre que era Podem el partit que més necessitava aqueixa reducció. Ara, els 17 diputats de Ciutadans, entre els quals ja no hi figura Cantó, han de decidir si es fan l'harakiri, com els va ocórrer 30 anys endarrere als parlamentaris del CDS. No seria d'estranyar que els emularen.

A la manera de Jimmy Tosnia, el personatge que va interpretar Andy García en la pel·lícula de Gary Fleder Coses a fer a Denver quan estàs mort, Inés Arrimadas té poca o cap opció en els successos que han de vindre i no és clar que els col·legues que li queden en el partit estiguen en condicions d'afrontar amb enteresa aqueixa impotència, siga a Madrid, a Andalusia, a Múrcia, a Catalunya, a Castella-Lleó o a la Comunitat Valenciana. The way things are.