El debat de fons: que els rics deixen d’escaquejar-se i aporten al benestar comú

La política fiscal s'ha convertit en la protagonista les últimes setmanes. Lògic, doncs, d'ella depèn tindre millors o pitjors serveis públics, lluitar amb més força contra el canvi climàtic o reduir la desigualtat. Més en un territori infrafinançat com el valencià.

A priori, les esquerres sempre ens hem sentit incòmodes amb el debat fiscal perquè en l'imaginari col·lectiu de molta gent existeix la creença que es paguen molts impostos i que els diners creen més riquesa en la butxaca dels rics que en les arques públiques.

La realitat és ben diferent. A més, de tramposa, doncs, totes i tots no paguem els mateixos impostos. Actualment, la pressió fiscal sobre les classes populars i treballadores és proporcionalment més alta que la de la gent més rica. I, desprès, sobre la fal·làcia què abaixar impostos ajuda a generar més riquesa, la London School of Economics, poc sospitosa de ser el think that de Compromís, va concloure què la baixada d’impostos general dels darrers 50 anys només havia beneficiat als més rics i no havia ajudat a distribuir millor ni crear ocupació.

Dit això, és una torpesa centrar el debat en el IRPF, i competir entre treballadores de bons salaris i precàries. No obstant això, llançada la proposta de forma… quan més progressiva millor. El debat de fons, el real, el que pot incidir a canviar les dinàmiques econòmiques dels darrers anys, és sobre les rendes del capital. També, cal capgirar la política social regressiva, doncs com apunta Moncloa al seu document “Espanya 2050”, ara mateix el 20% més ric rep el 30% de les ajudes (transferències, deduccions fiscals, etc) mentre que el 20% més empobrit rep només el 12%.

Per això, a Compromís, hem proposat centrar la reforma fiscal i les diferents propostes econòmiques en què qui més té, particularment aquella gent que viu de rendes mentre resulta impossible llogar un pis a València o Alacant, més pague. A més, no podem oblidar que tant durant la pandèmia com ara amb la crisi energètica, les grans multinacionals i famílies més riques han demanat la intervenció pública per ajudar-los.

Resulta just, solidari i decent què aquella gent que vol l’ajuda de tots quan les coses van malament aporte més quan les coses li van bé. La resta seria fer el mateix que va fer el bipartidisme amb el rescat bancari en 2012 i repetir les mateixes polítiques que tant de dolor van causar a les famílies.

La proposta d’apujar el impost de patrimoni, a llindars com els d’Extremadura o Balears, permet que persones amb un patrimoni individual de 3 milions d’euros s’esforcen un 20% més que servirà per a millorar l’educació, sanitat, serveis socials , la prevenció d’incendis o ajudar a les xicotetes i mitjanes empreses.

En aquesta mateixa direcció, la necessitat d’un impost al luxe, com hi ha altres CCAA, per a evitar pràctiques abusives de les famílies més riques que posen a nom de les seues grans empreses patrimoni d’ús exclusiu familiar com ara cotxes, jets privats o obres d’art que decoren les seues cases al carrer Cavallers que res tenen a veure amb l’activitat productiva de les seues empreses. O la importància de democratitzar l’economia també passa perquè aquelles multinacions amb un finançament públic estable de la Generalitat puguen comptar amb un accionariat públic i membres al consell de direcció de les mateixes. De nou, resulta just i decent què, si una empresa privada com ara la FORD rep més de 150 milions d’euros en una dècada, tinguem aquesta participació també en els guanys i als espais de decisió.

Al capdavall, més enllà d’una proposta o altra, per cert, en la mateixa direcció que apunta la Càtedra de la Universitat de València que assesora al govern valencià en matèria tributària, allò important és que el govern del Botànic aposte decididament per transformar la societat; necessitem més ingressos per anar més lluny. Això passa només en dos vies, exigir més fort al govern de Sànchez un finançament just i legislar perquè, com apunta la nostra constitució, cadascú aporte en funció de les seues possibilitats. A Compromís ho tenim clar, anem més lluny.