Què fem, amb la cultura?

El drama o el malson de la pandèmia, que s’allarga massa, ha distorsionat tots els àmbits de vida. Deixa víctimes al seu pas, i això és el més greu. Deixa seqüeles, i costa de superar. Ha posat en tensió extrema el sistema sanitari públic, la nostra xarxa de seguretat, que ha respost amb una ètica professional i personal admirable, i que mereix gratitud i reconeixement.

És del tot lògic que els responsables polítics mantinguen o fins i tot intensifiquen, perquè no hi ha alternativa, les restriccions. Que tanmateix fan molt de mal a l’economia i a la vida quotidiana de les persones. Els sectors més afectats, com l’hostaleria o el turisme, ja no poden més. Milers d’empreses i de treballadors de diversos sectors, sotmesos a ERTOS o en atur, milers d’autònoms, passen situacions molt difícils. Les ajudes s’haurien d’incrementar i sobretot agilitzar, tot hauria d’anar més ràpid, perquè hi ha situacions tan greus que no admeten dilacions.

Vivim un estat de coses que no esperàvem, que demana decisió, intel·ligència, sensibilitat. I solidaritat. Com davant d’una catàstrofe, cal aplegar voluntats, i evitar les eixides de to desbaratades o aprofitades. Hi ha qui vol traure rèdit polític, i això és inacceptable. Crec que l’electorat passarà factura als qui es varen creure que guanyaven punts acaçant a les Corts la consellera de Sanitat Ana Barceló. L’espectacle que donaren Isabel Bonig, Cantó i qui representava Vox, em va semblar immoral, propi d’un aquelarre d’extrema dreta, impropi d’una democràcia assentada i madura. Ja s’ho faran.

Però més enllà d’això hi ha vida. Una vida que cal protegir i potenciar. Per exemple, vida cultural. Les empreses culturals privades han patit molt, com és ben conegut. Les restriccions els han afectat de ple. Sortosament, les llibreries han aguantat, i estan obertes (a diferència de Catalunya, on romanen tancades). No es poden fer presentacions ni actes públics, i això contribueix a la retracció general, però sembla que la venda de llibres s’ha mantingut o ha augmentat lleugerament. Fa poc comentava en aquest mateix mitjà una iniciativa agosarada i esperonadora com és el llançament d’una nova col·lecció de Narrativa per l’editorial Afers, que té un mèrit especial en aquestes circumstàncies. Però és que la indústria editorial no es pot permetre un parèntesi tan llarg.

Una bona part de la cultura és presencial, depèn de l’assistència de públic, de la necessària i benvinguda interacció entre creadors i persones interessades. Les conferències, les presentacions, les representacions teatrals, la inauguració d’exposicions, les taules redones i els debats, l’exhibició a pel·lícules a les sales de cinema: tot això es troba avui en precari. Un temps de retracció, d’interiorització. Però també un temps que passarà factura, que malmetrà el teixit cultural valencià, si no es posen els mitjans per impedir-ho.

En un context així, em sembla que la cultura pública, la que depèn directament de les institucions, té una gran responsabilitat. Les conselleries corresponents han d’agilitzar les ajudes i els mecanismes de suport a les empreses, els autònoms i els treballadors de la cultura: és fonamental i urgent. Però els centres culturals i les editorials públiques haurien de fer una reflexió. Així com en general el sector públic ha de ser expansiu en èpoques de depressió econòmica i apuntalar la demanda agregada -és la lògica keynesiana de la política econòmica a la UE i arreu-, en el terreny cultural és el moment de repensar el paper i la funció d’entitats, centres, institucions i editorials públiques.

No és el moment de la retracció, de deixar passar el temps, de veure-les venir, d’esperar una època millor, de manera passiva i melangiosa. Això el sector públic no pot fer-ho.

Ben al contrari, és el moment de la iniciativa, de l’acció, d’accelerar l’edició de llibres i revistes, de fer comandes i encàrrecs, de convocar ajudes i beques, d’ajudar al teixit cultural -integrat per persones concretes-, és el moment de programar grans exposicions, de promoure i contractar espectacles, de tirar mà de la imaginació per esquivar les lògiques restriccions i incidir en l’espai virtual i en l’audiovisual.

No entenc el ritme lent de les editorials públiques valencianes, quan haurien de funcionar a tota màquina. Ni de la morositat dels centres culturals públics. Del rutinarisme i la paràlisi de tants equipaments culturals caríssims que justament ara haurien de funcionar a ple rendiment, amb imaginació i dedicació. Perquè tot això es traduiria en una injecció de vitalitat i recursos que animaria un teixit cultural que llangueix, i que no podem deixar perdre. De cap manera!

Podria posar exemples concrets. Potser un altre dia. Però em sembla que el lector avisat els sabrà trobar sense cap mena de dificultat. Equipaments caríssims, museus, almodins, palaus, instituts, institucions... tot a ritme lent o tancat, i no en molts casos per culpa dels responsables directes, sinó per la manca d’empenta política de qui la podria donar. Justament el que no s’hauria de fer.