El valor de les utopies

Les utopies tenen mala premsa. I és fins a cert punt lògic. D’una banda, en nom de les utopies s’han comès autèntiques barbaritats el llarg de la història i, sobretot, al malaurat segle XX. Les millors intencions benèfiques -la societat harmònica, sense classes ni coerció de cap tipus, sense Estat en algunes versions- han emparat i justificat subjectivament un ús aberrant de la violència i la coerció. La utopia de la societat homogènia, de la identitat excloent o de la puresa racial, pel seu costat, arribà a tals extrems de barbàrie que, sovint, costen d’entendre.

Certament, hi ha hagut utopies de molts tipus. Algunes no han passat del paper, i es poden considerar un gènere literari consubstancial al moment expansiu i creatiu d’Europa, a partir del segle XVI. Recordem la Utopia de Thomas More o la Nova Atlàntida, de Francis Bacon, o La ciutat del sol de Campanella, una llista a la qual s’hi podria afegir, ja molt després, Notícies d’enlloc, de William Morris.

Unes altres utopies -incloent les que afirmaven que no eren utopies il·lusòries, sinó el fruit madur d’un enfocament “científic”- sí que varen passar del paper. Amb conseqüències funestes.

Però la cosa encara es complica perquè, d’una altra banda, la “utopia” pot funcionar també com el pretext per a reclamar carta blanca i mans lliures en la política més concreta i arran de terra. Mantenim l’aspiració utòpica, “el motor utòpic” -es diu en dates assenyalades- però mentrestant “pactem amb la realitat” fins als extrems més sòrdids i decebedors. D’això també se n’han vist molts exemples. La utopia com a excusa o recurs retòric, desmentit regularment per una actuació pràctica que no transforma ni un bri de la realitat que diu que vol superar.

Cal dir adéu a les utopies? Cal parlar -com Herbert Marcuse, però en un altre sentit, de “la fi de la utopia”? No aniria tan lluny: existeix una altra dimensió que no es pot passar per alt. Perquè, què son les utopies, al capdavall? Esbossos d’una societat teòricament millor que l’existent -considerada insuficient, opressiva o injusta. Models ideals als quals està bé aspirar, bo i sabent que mai no es materialitzaran del tot. Perquè les utopies tenen sempre aquella ànsia de perfecció que casa malament amb una realitat tothora contradictòria i farcida de clarobscurs. Ara bé, les utopies -algunes utopies, si més no- volen projectar les millors aspiracions humanes al futur. Son indicadors d’una inquietud, d’un desig de canvi i de perfeccionament. Una societat sense cap utopia és una societat molt limitada, trista, resignada.

Hi ha utopies de moltes menes, com apuntava, i almenys des del segle XVI l’aspiració utòpica ha estat present en la cultura europea. Crec que és un fet simptomàtic relacionat amb el dinamisme expansiu d’Europa en una època: quan Europa encara tenia una confiança potser excessiva en ella mateixa, o en el poder de les idees.

En qualsevol cas, i vista l’experiència històrica, el risc que tenen les utopies, fins i tot les millors, és de caure en mans de fanàtics que les volen imposar, si hi tenen ocasió.

Un camí errat. Res no s’ha d’imposar. La teòrica millora de la societat, el perfeccionament, la cerca d’unes condicions de vida més falagueres per al major nombre possible és irrenunciable. Però s’ha de fer per consens i convenciment. La imposició d’una utopia és el pitjor que pot passar, i es transforma ràpidament en distòpia -o utopia negativa.

Sovint es diu d’un programa o d’una idea política que és “utòpica” per desvalorar-la i promoure’n la supressió, l’esborrament dels objectius declarats d’un partit o moviment, del seu programa o estatuts. No tinc gens clara la comesa. Potser la societat, modelada per una sèrie de condicionaments, no assumeix encara determinades idees. Però el futur està obert. I no l’hem de tancar. Potser una determinada visió és ara com ara minoritària, però no per això s’ha de bandejar i prou. Si qui la sustenta hi veu raons, per què hauria de fer-ho?

Sense el llevat, el ferment o el rent de la utopia, una societat esdevé submisa, limitada i eixorca. Les utopies, ben mirat, son imprescindibles. Declarar prescindible una utopia amb un fons just i necessari és oportunisme de la pitjor espècie.

Les utopies són útils, amb totes les cauteles prèviament apuntades i en el benentès que faig referencia a les que busquen una millora radical de la societat (una societat justa, lliure i igualitària, per exemple), no a les negatives.

I si de cas s’han de realitzar, serà parcialment i democràtica, a través del consens, mitjançant la prova i l’error, la divergència acceptada i la deliberació col·lectiva. En un altre cas serien distòpies. I d’això, ja se n’ha vist prou i massa a Europa, al llarg del segle XX.