Límits de la “memòria històrica”

Recentment ha esclatat una polèmica significativa, especialment a Castelló, al voltant de la idoneïtat o la conveniència d’eliminar alguns noms de carrers o centres educatius dedicats a personatges de la vida ciutadana que ostentaren càrrecs, o tingueren responsabilitats, en l’època franquista. Val a dir que la intenció dels promotors de la iniciativa, la Conselleria de Qualitat Democràtica, baluards d’una determinada concepció de la memòria històrica clarament antifeixista, és justa i saludable. Impossible construir una democràcia sòlida si es mantenen els referents dels prohoms i els símbols del franquisme, que fou un règim de dictadura emparentat, en l’arrel, amb el nazi-feixisme. Un règim totalitari, repressiu, que era l’antítesi de la democràcia. Que negava l’essència del que constitueix la base del consens democràtic, a Espanya i a Europa: les llibertats en tota la seua extensió, que inclouen una dimensió individual i una altra de col·lectiva que ens interessa especialment, perquè son la base d’un sistema autonòmic o federal. No es pot banalitzar el franquisme, diluir-lo en les boires d’una època convulsa en la qual “tots” feren malvestats, concloure que tingué coses dolentes, però també bones, i que al capdavall és passat mort i enterrat, i millor no remoure’n massa les cendres. Nos fos cas que hi trobem brases encara roents...

Doncs no. Sobre la ignorància o el maquillatge no es construeix res de sòlid. S’ha de donar a conèixer què fou aquell règim, fins on arribà en el seu designi d’extirpar de la vida pública el liberalisme, la democràcia, l’obrerisme, l’autonomisme, l’heterodòxia, les idees progressistes, la dissidència. Cal saber fins a quin punt fou repressiu, retardatari, reaccionari i caspós. Fins a quin punt negava els drets de les dones, dels diferents, de les minories, dels pobles que parlen llengües que no són l’oficial de l’Estat. Saber tot això és important. Per a construir una democràcia inclusiva, de tots, forta, basada en valors de llibertat irreversibles. I al voltant d’aquests valors s’han d’aplegar uns i altres, de tots els orígens familiars. Com s’ha fet a Alemanya, per exemple, on l’autocrítica dels hereus del règim nazi, dura i sense concessions, ha sovintejat. Ací no es pot dir el mateix, o no en la mateix mesura i amb la mateixa -i necessària- contundència. I cal fer encara molt de camí.

Però vet ací que en la comesa d’eliminar noms del nomenclàtor es poden cometre errades o excessos. En principi és lògic i convenient eliminar aquells noms que foren símbols del poder franquista, noms que s’identifiquen amb una època i que no tenen més significació que la seua fusió amb el règim o la seua representativitat franquista. Per descomptat que aquest seria el cas de Mola, Franco, Yagüe, Queipo de Llano, Muñoz Grandes, Varela, Carrero, Millán Astray i així successivament, que evoquen la lluita fratricida, la destrucció i l’afusellament si calia, de mitja Espanya, la repressió i una guerra devastadora. La negació en definitiva de la democràcia avui instaurada.

¿Però fou aquest el cas de dos prohoms castellonencs -Lluís Revest i Àngel Sánchez Gozalbo- els noms dels quals -entre alguns altres- es pretén esborrar a hores d’ara? ¿No tenen una significació més àmplia i diferent, que va més enllà de la seua adscripció temporal al règim franquista? Cal filar una mica prim en aquest tipus d’iniciatives. El traç gruixut no és beneficiós per a ningú, però sobretot no és just.

Com explica Tomàs Escuder en un article sobre la Societat Castellonenca de Cultura -la benemèrita entitat castellonenca que el 2020 celebrà el centenari de la seua fundació-, article que apareixerà al número 66 de la revista L’Espill, Lluís Revest (1892-1963) fou historiador, deixeble de Roc Chabas, secretari de la Societat Castellonenca de Cultura, autor d’un llibre clau com La llengua valenciana, notes per al seu estudi i conreu (1931) i va fer una contribució fonamental per a l’acord que desembocà en la signatura de les Normes de Castelló del 1932 en dur a terme “un estudi aprofundit de les tesis de Pompeu Fabra i proposar-ne les adaptacions pertinents per a la varietat valenciana del català”. Fou cronista de Castelló i mestre del filòleg Germà Colon.

Per la seua banda, Àngel Sánchez Gozalbo (1894- 1987), metge, “en la seua època d’estudiant a València havia entrat en contacte amb cercles literaris la qual cosa el va portar a implicar-se en diverses associacions i iniciatives de caràcter cultural, com ara l’Assemblea de Nostra Parla (1922) o Lo Rat Penat. Va ser nomenat delegat a la ciutat de Castelló per a l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear. I com a continuació d’aquesta línia va ser un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. Juntament amb Lluís Revest, fora per edat o sintonia intel·lectual i artística va ser dels qui més s’inclinaren cap a l’obra literària i erudita. Va publicar narrativa breu que apareixia generalment en revistes tot i que l’any 1930 va publicar un recull amb el títol Bolangera de dimonis.”

L’aportació erudita o costumista, culta i de divulgació, d’aquests dos prohoms castellonencs fou molt destacada, amb una vessant d’organització de la cultura absolutament remarcable. Foren també conservadors, gent d’ordre, com es deia abans, i arribat el moment, s’arrengleraren amb el franquisme. No es pot oblidar el context de l’època. Però no consta que foren símbols representatius del franquisme. O personatges especialment compromesos amb una repressió execrable. Participaren del règim, sí, de la seua política, en un moment determinat. Com molts altres.

Més aviat, Lluís Revest i Àngel Sánchez Gozalbo han passat a la història com dos exponents d’un tipus d’erudició benintencionada i digna, valencianista i adscrita a una concepció fecunda i respectuosa amb els fets històrics de la unitat de la llengua. Ocuparen càrrecs secundaris al si del règim, segurament, però també feren moltes més coses, abans i després d’això. Retinguem aquests aspectes positius i lluminosos i deixem en la penombra episodis gens falaguers, però que s’inscriuen en una època determinada que ja va quedant lluny. No es tracta d’amagar els aspectes menys brillants de la seua trajectòria, però si de situar-los al lloc que els pertoca, sense magnificar-los. Sense caure en el parany del pars pro toto. Ens convé a tots plegats fer una lectura històrica rigorosa, crítica, dels fets i les vicissituds d’aquell temps. I de tots els temps. No es tracta d’amagar res, sinó de contemplar la història amb una perspectiva de superació i reconciliació...

Una part dels signants de les Normes de Castelló (1932), com fou el cas també de Joan Beneyto i altres, es varen fer, arribat el moment, franquistes. S’arrengleraren amb els màxims enemics del País i de la llengua. Però és que havien passat moltes coses, i ignorar-les a hores d’ara no és donar precisament mostres de comprensió del passat. Una paradoxa cruel, sí, com tantes hi ha hagut al llarg de la història. La memòria històrica -i ja sabem què vol dir l’expressió- no sols està bé, sinó que és fonamental. Però s’ha d’aplicar amb trellat. Amb un mínim d’equanimitat i bon sentit. En pro, precisament, de la qualitat democràtica...