No se confundan señora y señore'...

Al llarg del mes hem vist com al nostre país passen coses que no són normals. S'ha condemnat a Pérez Pons per haver transgredit la visió elitista i excloent de museu i haver socialitzat el Centre Cultural del Carme per al poble. Hem vist com la fiscal cap del TSJ-CV ha donat suport a la possible imputació de la vicepresidenta Mónica Oltra, la directora general d'infància i adolescència, Rosa Molero, i altres dotze persones (funcionàries de carrera i professionals d'entitats privades) amb cruels conjectures resumides en la impossibilitat d'assumir que la veritat és la que van declarar tretze persones davant un jutge, és a dir, que Mónica Oltra mai va donar cap ordre a ningú i que cada professional va valorar el que considerava. Ara, fa unes poques hores, acaben d'imputar a Jesús Martí, director general de joventut, i la directora general de Salut Pública, Ofelia Gimeno, per haver permés la realització de campanyes d'educació sexual i reducció de danys per a la salut. Tot això en només un mes.

I no puc entendre com la major part dels col·legis professionals, sindicats, entitats del tercer sector, altres partits polítics, Universitats, feministes, periodistes i qualsevol persona que tinga un altaveu no demana que tot això pare, que deixen assetjar-nos. Efectivament, a qui més mal fa de manera directa és a les persones assetjades i les seues famílies. També, a Compromís, partit de la majoria dels afectats. Però, no s'equivoquen, ens fan mal a tots.

Encara recorde quan en 2011 vaig decidir fer un pas i presentar-me a les eleccions a Vila-real. A ma casa va caure fatal. Saben per què? Pel que els he comptat fins ara. Perquè tenien por. Si, el triomf més gran del franquisme ha sigut que en la major part de les famílies humils (aquelles no polititzades durant la dictadura) vegen la política com un perill, com una cosa aliena.

I, disculpeu, però li vaig prometre a ma mare que mai hauria d'avergonyir-se. Hui, encara crec que la política és una tasca noble que millora la vida de la gent del barri on vaig nàixer i posa, com a mínim, límits als qui es beneficien del nostre sofriment. De fet, no hi hauria cap cosa que em farà més il·lusió que a la meua filla li agradarà la política i s'implicarà. També és cert... que em faria por, després de tot el que sé i del que estem veient.

El pudor, l'autocensura, la cortesia institucional, però també la por ens paralitzen. Em perdonaran la falta de correcció, tanmateix després d'esborrar diverses columnes d'opinió perquè no em sentia còmode... he decidit escriure sense més norma que la meua íntima convicció democràtica.

L'antipolítica ens ha calat en els ossos. He tingut el debat sobre si ocupar els pocs espais que tenim per a parlar d'açò no invisibilitza l'agenda social que és la que realment importa a la gent. Amb ma mare parle indignadament del preu dels melons, les tomaques i la factura de la llum. Amb els meus amics frustradament de la impossibilitat d'emancipar-se. O amb les mares de l'escoleta d'Ona del que costa vestir-les (d'un mes per a un altre, res els ve).

Però, això és una trampa! Només amb polítics i polítiques que parlen d'açò amb les seues amistats i família podrà canviar-se. Sé que qualsevol coach o politòleg em renyiria per fer açò; així i tot, és el que pense. I he de fer-ho, entre altres, perquè hi ha massa gent, conscient de la gravetat dels fets i de la magnitud dels avanços conquistats des de 2015, callada. Callada perquè creuen que és una cosa de polítics. Callada perquè creu que la seua independència és no prendre partit davant injustícies que afecten partits - i més si són propers-.

No es confonguen senyores i senyors, no és un tema de partit ni dels que d'una forma o altra ens dediquem a la política. El lawfare és contra totes i tots, contra la democràcia, contra la justícia social, contra tu.