Pintades d’ahir i d’avui

Als anys seixanta -concretament el 1965- moltes parets i murs de la ciutat de València es varen poblar un dia, sobtadament, amb unes pintades de traç fort -no fetes amb esprai, inexistents llavors, sinó amb pintura negra espessa, de tipus pega o brea- que impregnaven el suport i que varen persistir durant anys. En alguns llocs recòndits encara ara -o fins fa relativament poc temps- es podien reconèixer. Proclamaven una cosa molt simple, però carregada de sentit: Parlem valencià!

Aquelles pintades, potser les de més impacte social que es poden recordar, les varen fer gent molt jove, exponents del nou valencianisme (gent com per exemple Eliseu Climent, Valerià Miralles, Gabriel Sendra, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Domènec Serneguet, i un llarg etcètera). Aquell to enèrgic i afirmatiu era inequívoc. Un crit d’alerta, una reivindicació, en sintonia amb un temps de renovació radical i d’optimisme històric, com foren els primers seixanta. Havia aparegut una nova generació, que aparcava el valencianisme de tertúlia, enyoradís, passiu i amargat pels estralls de la vida i per l’ofec d’un règim de repressió implacable. Tots ells formaven part d’un partit iniciàtic, el Partit Socialista Valencià (PSV), que es va dissoldre abans del 1970, greu error, i va deixar un buit considerable. Abans havien pintat també arreu del País -amb brotxa i poal- consignes com ara “Valencians, unim-nos!”, i això sembla que generà dissensions, perquè podia interpretar-se com “interclassista”. La radicalització ideològica al voltant del 68 surava en l’ambient, i aniria a més.

Però abans d’això, a les pintades de Parlem valencià! se’ls hi superposaren pintades que proclamaven “Vixca Espanya!”, en color roig, que varen fer elements del Movimiento Nacional, probablement de la variant tradicionalista. Molt eloqüent: parlem valencià si és per a ofrenar glòries, no fos cas que... Els feixistes o ultres de torn no aguantaven -els fotia molt- aquella afirmació valencianista sense embuts, que els va agafar desprevinguts. Important tindre-ho present, perquè ha estat una constant: tota afirmació valencianista va ser a partir d’aleshores combatuda a sang i foc, suplantada, deformada, estigmatitzada. Però curiosament no els va molestar tan sols a ells. Recorde, a tall d’exemple, un conegut -comunista molt ortodox (d’aquells que després serien coneguts com a “zorrocotrocos”)- d’origen murcià, que se’n dolia: parlem valencià sí, molt bé, però què diem? No acabava d’entendre el fons de la qüestió. Un entén sempre el que vol entendre...

Missatges creuats als murs. Un motiu reiterat. Les retolacions i els topònims en la llengua que no tocava han estat sovint -ací i arreu- objecte d’esmenes o correccions. Enraonades i oportunes en molts casos, i després consagrades en els canvis legals corresponents. Abusives i estèrils en uns altres, quan la dèria anti-normativa de quatre pobres d’esperit han atacat -emulant aquells que pintaven “Vixca Espanya” damunt del “Parlem valencià!”-  les denominacions adients de  llocs, edificis, carrers o localitats (com per exemple, Xàbia, que esborren i substitueixen reiteradament pel castellanitzat Jávea).

Després del maig del 68 les parets parlaren molt. No tan sols amb consignes polítiques, sinó de subversió de la vida quotidiana, un terreny més ampli i eteri o esmunyedís en el qual el maig del 68 va ser prolífic. L’escriptor Joan Garí va dedicar tot un llibre a la semiòtica de les pintades, Signes sobre pedres (1992), fruit d’una tesi doctoral que va merèixer el premi Fundesco. Fou una transició lenta cap a l’explosió confusa dels nostres dies. Però encara hi hagué molt de temps per a fer pintades polítiques contra el franquisme. Qui més qui menys, d’una certa edat, ha fet servir els esprais.

Els darrers anys han proliferat una mena de missatges als murs que no tenen res a veure amb tot allò. És més aviat absurd, segons com es mire. La política té altres canals de transmissió de continguts i l’expressió del jo més subjectiu té a la seua disposició el vast continent de les xarxes socials... I tanmateix, no pot estranyar que algú faça ací o allà una inscripció, a manera de crit desesperat o com a mostra d’un enginy irreprimible. Però el fet és que ja fa temps que podem contemplar -sense sorpresa, perquè ens hem avesat a quasi tot- una altra cosa: ratlles o aparents signatures -gargots informes- que ho empastifen tot, els murs, les portes, les façanes i el mobiliari urbà... Una activitat que és pur exhibicionisme d’una subjectivitat gamberra. No va més enllà i degrada l’entorn urbà, que és probablement l’efecte que es buscava.

Les parets també hostatgen una altra mena de missatges, més elaborats, associats a l’anomenat street art. De vegades estan molt bé. Altres, no tant. Els grafitters son artistes espontanis, alguns amb una traça sorprenent en el color, les línies, les formes i els continguts. Signes del temps. N’hi ha, certament, que acabaran als museus: els museus avui van a la cerca d’una nova identitat, estan perplexos. De vegades acullen “instal·lacions”, que et deixen parat, astorat, sense paraules. Les “instal·lacions”, que no son quadres ni escultures sinó realitats paral·leles, mereixerien una consideració detallada. Altres vegades, els museus presenten també antològiques d’una varietat tan sorprenent com l’anomenada “Popular”, que ha comissariat Pedro G. Romero, a l’IVAM. S’esforça per trenar un fil conductor a partir dels fons d’obra gràfica del museu, que són extraordinàriament rics, impressionants, sense aconseguir-ho al meu entendre. Una mostra, al capdavall, exagerada (com La vida exagerada de Martín Romaña, de Bryce Echenique), amb moments interessants -intensos- en raó de la qualitat i la significació de les obres exposades.

Els murs sempre estan a mà, a l’abast, per a emetre missatges. Al fil de la tragèdia de Gaza, he vist missatges creuats. “Free Palestine!”, per exemple. Corregit amb una addició: “from Hamas”. I al seu torn corregit amb un “from Netanyahu”. I no gaire lluny -tot això al centre de Valencia, a ciutat vella- “Love Israel”. Els murs tornen a parlar. I hauríem d’esbrinar perquè.