Reflexió sobre la violència

La violència és -no ens n’hauríem d’enganyar sobre això- més aviat consubstancial a la condició humana. Té arrels biològiques que remeten als homínids. La competició per recursos escassos n’era el ressort bàsic. El menjar, la caça, les femelles, el territori, tot podia ser motiu per a la brega i l’enfrontament. El poder, en definitiva. Amb el pas del temps, la violència -tothora present- es relativitzava a l’interior de les comunitats i es concentrava cap enfora, en la lluita contra altres comunitats organitzades. La violència marca la història. Està en l’origen de la divisió en classes socials, de la formació dels estats, de la propietat privada, de la despossessió del subalterns i la concentració de la riquesa en poques mans. Els bens comunals foren privatitzats a sang i foc. L’Església imposà el seu monopoli de la veritat massacrant heretges i desviats, bruixes i creient massa purs en els evangelis, infidels i gent suspecta.

Max Weber va dir una gran veritat -però farcida d’ambigüitat- quan va definir l’Estat com la instància que tenia “el monopoli de la violència legítima”. Això volia dir que hi havia una “violència legítima”, i que les altres -irregulars, derivades de la voluntat de prendre’s la justícia per la pròpia mà, de tirar pel dret- eren il·legítimes. Una visió romàntica de la història i de la vida idealitza la violència irregular. Ignora que pot produir -i ha produït- moltes injustícies.

La violència regulada i concentrada en instàncies objectivables i sotmeses a lleis i supervisió és una altra cosa. I siguem sincers, un gran progrés social. El problema sorgeix quan l’Estat no és una instància moral, sinó una maquinària de dominació, de destrucció, d’abús de poder i, a l’extrem -com l’Estat alemany en l’àpoca nazi-, una maquinària lliurada a la violència salvatge i a l’extermini d’éssers humans, a la tortura i l’esclavització, a la repressió descarnada, capaç de superar tots els llindars de la moralitat humana. L’Alemanya de Hitler fou la màxima expressió de tot això, però l’Espanya de Franco la imitava, la Itàlia de Mussolini la va precedir. I la URSS sota Stalin -per defensar-se, per prevenció, pel que fos- va construir una maquinària de violència esparverant.

Abominem la violència. Tots som pacifistes. Però la violència està a l’origen de moltes de les coses que admirem i que son la base i el fons de la societat més estable i més civilitzada que ens agrada exalçar. La Revolució Francesa -bressol de la democràcia- fou violenta i va fer funcionar la guillotina sense complexos. La independència americana -exemple d’emancipació d’un poble lliure- fou violenta i implicà una guerra contra Anglaterra i, més endavant, una guerra civil contra els partidaris de l’esclavitud. L’Imperi britànic fou molt violent, contra l’Índia i tots els pobles sotmesos. Irlanda aconseguí la independència a través de la violència. Els republicans espanyols hagueren d’oposar una gran violència a la violència encara més gran dels militars feixistes. Davant l’opressió assassina dels nazis les poblacions europees i els jueus de tot arreu, amenaçats d’extermini -consumat malauradament en bona part-, hagueren d’oposar la guerra dels partisans, la Resistència, la violència organitzada. Molts jueus, per la servitud i la passivitat interioritzades típiques del gueto, ni tan sols gosaren la rebel·lió. I això explica moltes coses de la història contemporània.

L’èpica de la violència legitimada com a resistència davant una violència encara més gran emparada en les lleis i el poder d’un Estat o d’un imperi il·legítims, té una gran força de seducció, inflama moltes imaginacions. Perquè a més la violència inclou una dimensió estètica, és la concreció d’un gest de rebuig absolut i total, la ratlla de separació entre els qui remuguen i els qui gosen enfrontar-se amb totes les conseqüències, entre els passius i els “valents”. Els valents rebran reconeixements, admiració i, si triomfen, estatus i glòria, potser estàtues i tot. Si fracassen, patiran. Maltractaments i presó, com a mínim.

L’Estat democràtic ideal basat en lleis i principis ètics, és el dipositari de l’única violència legítima. La resta de violències son immorals, una regressió, no tenen cabuda en una democràcia plena i madura. Això es diu.

Però l’Estat realment existent no sempre és tan ideal, ni tan instància moral. Vet ací un problema greu, que ha de fer reflexionar.

Als anys seixanta i setanta, davant el franquisme, que també reclamava el monopoli de la violència legítima, es va parlar bastant de la “violència estructural”. Fins i tot en parlaven molts capellans. Un terme que ha desaparegut del lèxic polític. Però que tenia -i té- sentit. Què és la violència estructural? La de l’explotació, els abusos, l’opressió dels cacics i els senyorets, dels empresaris sense escrúpols, també la d’unes lleis injustes, per molt emparades que estigueren en tota mena de justificacions doctrinàries de juristes a sou del poder. La violència del sistema. A hores d’ara, en temps de precarietat, d’atur, d’abús dels oligopolis dels serveis públics, de la impossibilitat de viure, d’arribar a fi de mes, i de pensar amb serenitat en el futur, la violència estructural es fa de nou present amb insistència.

Una societat civilitzada, basada en lleis, en la deliberació democràtica, en la legitimació democràtica, que tinga present d’on ve la humanitat, que es plantege superar estadis primaris i primitius, que reconega la igual dignitat de tots els éssers humans, que a més tinga especial cura dels més febles i desafavorits, delimitarà i controlarà en grau summe la violència. Una mal inevitable, però un mal, que cal circumscriure, per a evitar mals majors.

La vicepresidenta Mónica Oltra deia paraules emocionants davant la violència policial desfermada l’altre dia a València. Deia que els nostres joves haurien de mirar la policia com els seus protectors, sense por, com els garants de la llei i de les llibertats de tots. És el que hauria de ser. I malauradament el que no és en alguns casos.

Un sindicat parapolicial (Juspol, que semblava portaveu de Vox en aquest cas) reclamava, barroer, amb males maneres, la dimissió de Joan Ribó i Mónica Oltra per haver criticat una actuació policial mal dirigida i desproporcionada. Tenim un problema. La democràcia -la cultura democràtica profunda- ha d’impregnar també els cossos policials, que estan al servei dels ciutadans. Estan i se’ls paga per a protegir-los, ajudar-los, respectar-los i defensar-los. No per a una altra cosa.