La Senyera de la gent

La diferència entre el que és un poble o una comunitat i el que no continua sent, hui dia, molt difusa. Trobar un mínim comú que ens unisca a tots i totes no és una tasca senzilla perquè per a cadascun té un significat diferent.

Per això, em pregunte què serà per a qualsevol veïna ser valenciana. Què significarà, per exemple, ser valenciana en aquests moments per a les meues amigues de El Cabanyal. O per a una mare que, com la gran majoria d'aquesta ciutat, treballe cinc dies a la setmana amb una jornada partida, concilie amb dificultat la seua vida professional i laboral, cobre uns mil tres-cents euros nets, pague junta a la seua parella uns rebuts que han pujat i un lloguer per damunt del que deuria i vaja al supermercat i veja que els preus no són els de fa poc.

Estic segura que se sent d'ací, que és feliç en el nostre barri i a la nostra ciutat i de què gaudeix veient que els seus fills es crien en els mateixos carrers que ella. Però m'agradaria preguntar-li si, més enllà de per què tenim la sort d'haver nascut ací, se sent valenciana per alguna cosa més. No és una pregunta lleugera per a un café o una cervesa, però m'encantaria buscar aquest mínim comú denominador en la seua experiència vital. Què té en comú, a més de la casualitat -perquè cap triem on naixem- amb una altra dona de Benicalap, un jove estudiant de Torrefiel, un pensionista de Tres Forques o una persona treballadora de Patraix o Sant Marcel·lí.

Segurament en la seua resposta no figurarà l'himne o la Senyera perquè no formen part del nostre dia a dia i perquè, encara que ens representen a tots i totes, alguns s'acuren a estrényer els símbols perquè només càpien uns pocs sota el seu paraigua. Crec que el identitarisme que ho redueix tot a fer-nos iguals en funció del d'on som, com parlem… ha sigut utilitzat en moltes ocasions per a tapar que existeixen situacions desiguals o que els que ens diferencia o ens acosta es troba, precisament, en com les situacions adverses ens afecten. De fet, si em pare a pensar, per a mi la resposta per què jo també soc valenciana, estaria en el fet que al costat d'aquestes altres persones compartisc els moments alegres, però sobretot compartisc els complicats. Que, si em pregunte per què formem un poble, el valencià, diríem que té a veure amb el fet que la nostra situació personal no és aliena a la de la resta.

Ací estaria la prova de cotó del patriotisme; que ens importe algú més que nosaltres mateixos. Almenys, això és el que crec que ens fa formar part d'alguna cosa. I d'ací em ve la convicció que només hi ha dues maneres de superar aquest moment d'inflació i dificultats; reforçant aquella valenciania o reduint-la. D'aqueixa idea prové el que per a mi ha de ser aquest 9 d’Octubre: la cerca d'un projecte per a estar junts que interpel·la directament a la majoria. Un 9 d’Octubre que ha de parlar-li a aqueixa majoria que s'enfronta a una situació difícil de la qual no té culpa. Que també ha d'exigir un valencianisme militant en el qual ser valencià és acostar el muscle en major mesura els qui més possibilitats tinguen de fer-lo. Perquè en cas contrari es té patrimoni, però no pàtria.

Perquè les banderes del nostre temps estan en aqueix rebut de la llum, en la lletra de la hipoteca, en el contracte del lloguer, en la nòmina o en la pensió. I, per tant, hui el valencianisme és el topall als preus de l'energia i els impostos a les grans companyies que es beneficien del sofriment, les ajudes per a pagar lletres, la intervenció en el preu del lloguer i l'habitatge públic, la revaloració dels salaris i de les pensions per a evitar que els preus empobrisquen. Els impostos progressius.

El que més m'importa en aquest 9 d’Octubre és que la gent corrent se senta orgullosa de veure que, encara que els valencians no estiguem sols en el món o no puguem evitar que vinguen situacions complicades, no estan sols. Que se senten reconeguts i representats. És defensar que la Senyera és una cosa que acull a la majoria i no un mantell que només beneficia a uns pocs assenyalats. La millor manera de fer valencianisme és hui reivindicar un 9 d’Octubre i una Senyera de la gent.