Les portes giratòries i la diputada que vol ser lletrada

A veure si ho entenc. La diputada que promou una llei per a impedir les portes giratòries i endurir les incompatibilitats d’alts càrrecs aspira a obtenir una plaça de lletrada en el seu propi Parlament que ha de ser decidida per un tribunal que presideix un polític del seu propi partit?

La parlamentària en qüestió, Isaura Navarro, de Compromís, té la qualificació i l’experiència suficients per a optar a aqueixa plaça i actua, molt probablement, de bona fe, ja que ha declarat amb tota naturalitat que, si guanya el concurs, demanarà l’excedència i s’incorporarà al seu lloc quan deixe de ser diputada en les Corts Valencianes, una cosa que no jugarà a favor seu si la Cambra vol, com es pot suposar, cobrir unes tasques d’assessorament legal que necessita.

És també molt probable que no s’incórrega en cap il·legalitat amb aqueixa maniobra, per molt singular que resulte el cas, que ho és sense cap dubte. Revela, no obstant això, una incoherència que nia en l’enfocament que una certa esquerra regeneradora aplica a la necessitat d’intervenir contra els que s’aprofiten de la política.

La proposició que va presentar Navarro i que la Cambra ha debatut ja en comissió persegueix posar fi a “la pràctica reiterada del fitxatge d’antics membres de governs per empreses privatitzades sota la direcció del mateix responsable polític que després passa a formar part de la plantilla de l’empresa esmentada”. I per fer-ho, estableix, entre altres mesures, que, no sols els càrrecs públics, sinó qualsevol persona “el nomenament de la qual s’efectue pel Consell” no podrà incorporar-se a empreses que hagen tingut a veure amb la seua àrea de gestió durant cinc anys (la comissió ho ha reduït a tres). A més, les empreses dels seus familiars fins al quart grau de consanguinitat (la comissió ho ha reduït al tercer grau) no podran subscriure contractes mentre siguen càrrecs públics i aquests tindran vetat durant cinc anys (la comissió ho ha reduït a tres) “oferir els seus serveis ni exercir qualsevol altre paper mitjancer, remunerat o no, que poguera provocar un conflicte d’interessos amb la funció exercida”

Dic que crida l’atenció, perquè el règim sembla orientat estrictament a l’activitat privada i és molt més benèvol amb el funcionariat o aqueix planter de càrrecs i polítics que, en principi, és la Universitat, i molt específicament els advocats. Conflicte d’interessos? No n’hi ha si una diputada acaba convertint-se en lletrada del Parlament en què ha exercit la seua tasca política? És poc discutible que cal una normativa més exigent contra la perversió de la gestió pública per les influències de tipus empresarial i econòmic. Només de tipus econòmic? Hi ha qui, amb una certa raó, adverteix que l’excés de zel pot esdevenir dissuasiu per a la incorporació als equips de l’Administració pública de professionals valuosos de certs sectors. Com en tot, es tracta de buscar una formulació raonable.

Però les al·legacions de la diputada Navarro en el sentit que les incompatibilitats afecten el Govern i no l’àmbit legislatiu o que el procés en les Corts Valencianes és inequívocament transparent són puerils. Vol dir això que estan blindades al conflicte d’interessos les decisions d’òrgans de contractació d’un Parlament i no les meses d’adjudicació o els tribunals d’oposicions de l’Administració?

El problema no és legal, o no és només legal, sinó de concepte. No hi ha reglamentació imaginable que eximisca, en última instància, del compromís amb allò raonable. I en això entra de ple la política, no la que fa lleis, sinó la que predica amb les actituds, la que estableix costums i crea precedents. A la regeneració de la vida pública, hi cal ètica, per descomptat, també estètica i, sobretot, molt de sentit comú.