Carles Puigdemont, ostatge a Neumünster

Un fet que no hauríem de perdre mai de vista és que Carles Puigdemont és el president de la Generalitat de Catalunya. Fins que el Parlament no en trie un altre, ell és el president legítim. Que a més va ser revalidat a les urnes, en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, encapçalant la llista més votada de les que poden fer coalició de govern.

Ara es troba tancat en una presó del Land més septentrional d’Alemanya, Schleswig-Holstein, molt a prop de Dinamarca, terra de prats i de vaques, allà on Alemanya es confon una mica amb Escandinàvia. Molt lluny de casa.

Una dura lliçó per al sentiment patriòtic català. Malgrat la història mil·lenària i la lluita ja centenària pel reconeixement nacional de Catalunya, aquest és el respecte i la consideració que el sistema d’estats europeus té als catalans. Empresonen el seu president.

Formalment segueixen una “euroordre” de detenció –pensada per a delictes de sang o de terrorisme-, i s’ajusten als procediments i als acords legals. Però l’apliquen a un cas eminentment polític. Perquè això va de política.

Quan la llei no manté un contacte intens amb la justícia, malament. Quan les formalitats són impecables però amaguen un fons aspre i agre d’injustícia, han de parlar i no han de callar els homes i també “les pedres”, com va dir una vegada Martí Domínguez Barberà.

La detenció de diversos diputats, ex consellers, dirigents d’entitats cíviques o l’ex presidenta del Parlament Carme Forcadell, a les presons de Soto del Real, Estremera o Alcalá Meco, acusats de rebel·lió, planteja un problema molt greu. Per descomptat, ens indigna i ens encén. Juristes eminents avalen la inanitat de l’acusació del jutge Pablo Llarena. Però a aquest li han donat un poder omnímode. Li han donat aquest poder uns polítics que no han fet la seua feina, que és acordar, pactar, reconèixer els conflictes i cercar sortides polítiques –com reclamava recentment el Times de Londres, en un editorial que condensa el savoir faire democràtic i pragmàtic que els polítics espanyols no tenen, o que tenen una vegada cada segle i mig. Normalment es condueixen seguint els imperatius testosterònics, més que no d’acord amb una cultura democràtica profunda que els ve massa gran.

És un sarcasme invocar la legalitas, l’Estat de dret (el Rechtsstaat), les formes, i deixar podrir-se el fons de la qüestió. Que és polític. I per això els presos són polítics.

Una majoria àmplia de la societat catalana i minories creixents a la resta de l’Estat es sent vexada, agredida i amenaçada.

La crisi que s’està creant es convertirà en una ferida profunda que a la fi acabarà amb aquest règim corcat. Un règim que és formalment un “Estat democràtic de dret modern” que seria “unangebracht” (inadequat) comparar amb Turquia. Però que tots sabem que està ple de xacres, de continuïtats de tota mena amb el passat franquista, de dubtosa separació de poders, de mesquinesa i covardia, d’unes elits extractives i altfuncionarials que no volem amollar ni les engrunes del Poder que han acumulat al llarg dels segles, i especialment a partir de 1939, com a hereus de gent que es va enriquir o que va escalar a l’empara del que l’historiador Paul Preston va anomenar amb raó l’holocaust espanyol. Massa retrocessos, deia Ramon Carande que era el mal d’Espanya. Massa continuïtats indegudes, caldria afegir-hi.

Ara això sí, serà molt legal, i ha eixit al BOE, la continuïtat del “ducat de Franco” en la persona d’una néta que no ha treballat mai i que gaudirà dels privilegis increïbles (passaport diplomàtic, per exemple) de la “grandesa d’Espanya”.

Si això és un home, va dir Primo Levi. Si això és una democràcia, diríem nosaltres...