Ramir Reig in memoriam

Deu ser cosa de l’edat, coses del cicle de vida, així m’ho asseguren i m’ho suggereix també la raó, però vertaderament es fa difícil avenir-se’n. Em costa. En poc de temps he perdut una sèrie de grans amics i companys, de gent molt propera, que m’entela l’ànim, i no puc fer-hi res. Ara entenc encara més la frase de Gil-Albert, que obre el seu Concierto en “mi” menor: “La mort dels altres m’ha impressionat sempre més que la idea de la meua pròpia, de la meua mort.” Amics tan estimats com Josep Bertomeu o Doro Balaguer han mort recentment. El meu germà Jacobo, fa molt poc. I ara ens ha deixat Ramiro Reig, a qui anomenàvem Ramir.

Amb Doro Balaguer, Bertomeu i Ramir manteníem l’amistat des dels anys setanta, aviat és dit!, quan ens vàrem trobar en l’aventura -tan estimulant- de participar amb molta més gent en la tasca de posar dempeus un partit, el PCPV, a partir de les organitzacions provincials del PCE. Fou una època intensa i vibrant, amb una fase ascendent i creativa (1974-1978) i una altra de conflicte intern i de decepcions, de davallada. Per a mi tot allò s’acabà el 1980.

Vaig conèixer, doncs, Ramir Reig al Comité Central del Partit Comunista del País Valencià. Paradoxal situació, aquesta. Un sacerdot jesuïta que era un militant destacat del moviment obrer, de Comissions, i alhora quadre del partit, membre de la direcció d’un partit marxista i revolucionari. Una situació que trencava esquemes, no apta per a esperits simplistes. Però cap problema. L’acceptació mútua i sincera, el compromís i la solidaritat, la proximitat, hi varen ser tothora la norma. Ramir Reig personificava com pocs la nova època. El punt i a banda. La reconciliació.

La base de tot era la identificació amb la classe obrera explotada i batalladora, reivindicativa, que havia de ser l’avantguarda transformadora, la classe que alliberant-se a si mateixa, alliberaria tota la humanitat, com havia avançat profèticament Karl Marx. Més enllà d’aquesta promesa messiànica, el que hi havia era la duresa de la vida dels treballadors, la repressió, la dificultat per tirar endavant, la grisor d’una existència limitada. I alhora l’obertura d’horitzons que aportava una lluita compartida, en el moviment sindical o en el partit. El partit era un intel·lectual col·lectiu, i els debats interns, i la praxis comuna, permetien la fusió d’aportacions i experiències de gent molt diversa. Obrers, militants de tota la vida, joves, estudiants, llauradors, jornalers, dones, artistes, petits empresaris, professionals, intel·lectuals... Una experiència formativa i també una escola de vida. Per un moment la força del PC i l’empenta de renovació ideològica, el pòsit de lluites i esforç militant, semblava que donaria fruits. Durant un temps el PC fou molt creatiu: l’aliança de les forces del treball i de la cultura, el pacte per la llibertat, la intervenció de primera línia en la lluita per la democràcia, l’activisme als barris i a Comissions Obreres, l’aproximació al feminisme, la incorporació de cristians al partit, l’eurocomunisme, el socialisme en democràcia, l’assumpció del fet nacional valencià i la creació del PCPV, el mateix setmanari Cal Dir...

Tot plegat, però, ensopegà aviat amb dures realitats. Una d’elles -a més del miratge de pensar-se més gran que no era-, i potser el factor clau, fou la rigidesa interna, la cultura d’aparell, excloent i tancada, profundament arrelada malgrat les obertures. Moltes energies es van malbaratar llavors. I ja sabem com va acabar aquesta història.

Amb Ramir Reig vàrem viure tot això intensament. Ell, diria jo, donava suport als “renovadors” i “nacionalistes”, ma non troppo. Hi era, però sobretot la seua solidaritat estava amb el que podia suposar Antonio Montalbán, el líder carismàtic de Comissions i un gran tipus, que donava suport a Doro Balaguer i a Ernest Garcia, però que a l’hora de la veritat es devia a la disciplina del Partit, amb majúscula. A Ramir Reig li passava una cosa semblant: la fidelitat a una cultura militant i sobretot a una gent molt concreta i sacrificada amb la qual s’havia identificat el va acompanyar tota la vida.

Però alhora era del tot conscient de les limitacions polítiques i de tota mena d’aquest entorn. Sabia que la socialdemocràcia era el vector operatiu per transformar coses en pro de “les masses” durant tot un període històric. Sense perdre, però, l’esperança messiànica. Una mica a l’estil del gran historiador britànic Eric J. Hobsbawm.

Ramir Reig també ha estat un historiador excel·lent. Fou capellà obrer, picà pedra, però posteriorment el tarannà estudiós i la vessant intel·lectual el dugueren a la Universitat de València, on fou professor a la Facultat d’Econòmiques, al departament d’Història Econòmica, amb gent tan valuosa com els seus amics Mario Garcia Bonafé o Jordi Palafox. Ens ha deixat, entre altres aportacions, obres cabdals sobre història del blasquisme (Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer, 1982; Blasquistas y clericales, 1986; totes dues a la Institució Alfons el Magnànim), que situen el blasquisme on pertoca, com a moviment democràtic de masses. També una magnífica biografia de Blasco Ibáñez (Vicente Blasco Ibáñez, Espasa, 2002). S’havia especialitzat darrerament en història de l’empresa, i en sabia un fum d’aquesta branca del coneixement tan prometedora que pren l’empresa (especialment les grans empreses representatives) com a objecte d’estudi. Igualment, era un especialista en història del moviment obrer i del sindicalisme. Amb Josep Picó en publicà una aproximació, El moviment obrer al País Valencià (Tres i Quatre). També amb Picó un llibre -divertit i documentat, també viscut- sobre la història recent de l’Església valenciana (Feixistes, rojos i capellans, Editorial Moll, reedició a PUV). La darrera vegada que ens vàrem veure, el proppassat gener, em digué que havia acabat una història del sindicalisme, per a la qual s’havia documentat molt i havia aprofundit en experiències com la dels IWW dels Estats Units, tan potent als anys trenta del segle XX.

El seu currículum eclesial dins de la Companyia de Jesús ha estat així mateix exemplar. Estudis de teologia, totes les estacions del cas, una trajectòria reeixida i fidel, una formació de primer nivell. Molt discret, reservat fins i tot en aquest aspecte, vivia la fe a la seua manera, un terreny íntim en el qual rarament hi vàrem entrar. Respecte absolut. Vivia en comunitat, en un pis amb companys, i es guanyava la vida, fins que es va jubilar. Amb sobrietat i lliurament als altres.

Per a mi Ramir Reig representa la millor cara del cristianisme i de l’Església. Juntament amb referents com el canonge Espasa o Alfons Roig en el seu temps, com Ximo Garcia Roca, Antoni Duato i el grup d’Iglesia Viva, les comunitats de base, la comunitat de Turballos, el grup de Saó, els capellans del dissabte.... ells són una altra cosa. Quina llàstima d’Església oficial, ancorada en el nacional-catolicisme, incapaç de modernitat, incapaç d’assumir el valencià en la litúrgia, amb bisbes i arquebisbes absolutament anacrònics com Cañizares o Garcia Gasco. Sempre donant suport a gent tan poc recomanable com Francisco Camps, a tots els elements més retardataris i reaccionaris. No puc evitar aquesta darrera reflexió. Ramir Reig i els altres són i han estat la sal terrae. Però manar, manen els altres...

Finalment destacaré el tarannà intel·lectual, informat, culte i irònic -la ironia de la intel·ligència- de Ramir Reig, que podria haver arribat molt lluny en aquesta vessant més mundana. El lliurament als altres, tan determinant en ell, el compromís pregon amb els pobres i desheretats de la terra, la vivència personal i aprofundida de la fe, la dissidència i la rectitud moral, tot plegat, el varen dur a uns altres terrenys, menys lluïts. Però més autèntics i més valuosos. Que ens l’han fet estimar tant.