Cadidjato Baldé: “Per acabar amb la mutilació cal entendre-la, a mi me la van practicar com a totes, per tradició”
Cadidjato Baldé et corregeix i s’autocorregeix tot just començar. “Jo no diria que he ‘patit’ la mutilació genital femenina (MGF) –explica– ni m’agrada que em presenten com a víctima, perquè la meua família no ho va fer per fer-me mal; a revés, ells van muntar una festa i ho van celebrar quan me la van fer als quatre anys”, argumenta. La seua explicació és que “simplement ells no tenien el coneixement” que ella atresora ara sobre una pràctica tan qüestionada com estesa per tot el planeta, on s’estima que 140 milions de dones han sigut mutilades, amb incidència especial en algunes comunitats africanes, en grups ètnics de països asiàtics, a l’Orient Mitjà i en zones de Sud-amèrica.
Aquesta jove infermera nascuda a Guinea Bissau s’ha convertit en una veu autoritzada en la matèria a Espanya, on va vindre el 2004 escapant d’un matrimoni forçat amb un imam de 64 anys. Ella en tenia llavors només 11, encara que la seua documentació deia 13, edat amb què conclou l’educació obligatòria, i va poder abandonar el seu país gràcies a Javier Fernández, el seu “pare d’Espanya”, a qui havia conegut en visites anteriors a través de l’ONG Pueblos en Marcha. “Pel que ara em toca explicar que encara que figure que tinga 28 anys, en realitat n’he complit a l’abril 26”, aclareix.
El seu accent sevillà la delata. En la capital andalusa ha viscut des de llavors fins a la seua marxa recent a Tenerife per a continuar exercint com a infermera. Allí va continuar amb els seus estudis fins a acabar la universitat, però va ser en l’institut que per primera vegada es va endinsar en l’MGF per a un treball de recerca encoratjada per una professora. Sap per això que l’educació té un paper fonamental en la conscienciació sobre els perills de l’ablació del clítoris, la pràctica de la qual atribueix més a qüestions tradicionals que religioses. “És cert que la religió hi té un pes important, però l’explicació que et donen és que s’ha practicat des de sempre”, explica.
El seu canvi de mentalitat no va començar fins a la primera vegada que va tindre, ja a Espanya, infecció d’orina, una de les seqüeles més comunes. “No sabia llavors que la mutilació genital era una cosa roïna, de fet pensava que a Espanya també es practicava sovint”, reconeix. En les xarrades i jornades en què participa contribueix al fet que moltes dones africanes establides al nostre país descobrisquen per primera vegada els mals de l’MGF. Un últim exemple l’ha viscut en un taller de sensibilització sobre salut sexual organitzat per la fundació Elx Acull. “Una dona m’ha confessat que fins que no li hem parlat del tema ella tenia el pensament de practicar-la a la seua filla, i és que abans no vinculava els dolors que continua tenint amb la mutilació”, afirma.
Dolors no solament físics –el període de la menstruació a vegades es torna més intens–, també psicològics pel fet de conservar un record traumàtic del moment en què les mutiladores tradicionals o fanateques ho van dur a terme. Al final, recorda Baldé, l’MGF pot comportar conseqüències greus per a la salut sexual i reproductiva de la dona.
“Els insistisc que és molt important que es coneguen a si mateixes i el que senten en la seua sexualitat”. En aquesta classe de tallers tracta de trencar les creences arrelades i sustentades de manera errònia en la religió que masturbar-se està prohibit. Al final també acaben reconeixent la dificultat que arrosseguen per a arribar a l’orgasme, el que es coneix com a disparèunia (coit dolorós).
Professionals sanitaris
Però la tasca de conscienciació no ha d’acabar en les mateixes dones residents a Espanya, on s’estima que unes 70.000 procedeixen de països en què es practica l’MGF, de les quals 8.000 són xiquetes menors de 14 anys exposades –el personal de la Conselleria de Sanitat Universal ha diagnosticat 22 casos d’ablació del clítoris el 2018–.
Ha de continuar amb els professionals sanitaris els coneixements dels quals sobre aquesta qüestió no sempre són els desitjats, es lamenta Baldé. “M’he topat amb alguns que, d’entrada, no saben com actuar-hi i uns altres a qui fins i tot no els interessa el tema”, insisteix. Un exemple? “Una de les xiques que hem atés hui ha anat unes quantes vegades al metge pels dolors que arrossega; en cap moment ho ha relacionat amb la mutilació. Li han ordenat antibiòtics i estan fent-li un estudi”.
Per a continuar formant el personal sanitari, Cadidjato Baldé tornarà a Alacant el pròxim 13 de juny per participar en les VIII Jornades Internacionals de Cultura de les Atencions que coordina el catedràtic de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat d’Alacant José Siles. Allí compartirà taula redona amb la seua compatriota Fátima Djarrá, activista de Metges del Món de Navarra i amb la keniana Asha Ismail, fundadora de l’ONG Save a Girl Save a Generation la missió de la qual és acabar amb la mutilació genital femenina.
Llavors, es pot acabar amb una pràctica tan arrelada? “Els explique als professionals sanitaris i als estudiants que, per posar-hi fi, primerament cal entendre aquest fenomen i cal conéixer la cultura d’origen”. Insisteix que si parteixes del desconeixement “el que fas és criticar-ho, aqueixa persona no t’escoltarà i la perds d’entrada”.
Al seu país, Guinea Bissau, l’MGF es va prohibir el 2011 sota pena de presó i, segons alguns estudis, aquesta pràctica ja s’ha reduït un 10% en les xiquetes de 0 a 14 anys. “En la meua família d’allí es continua veient com una tradició, però a la meua cunyada per exemple li han entrat els dubtes de fer-li-ho a la seua filla i aqueixos dubtes ja representen un pas important”, conclou.
