La decisió de Mazón de no assumir el comandament de l’emergència l’ha blindat davant la justícia

«La llei és molt clara: el comandament únic l’exerceix la consellera». Aquest va ser un dels primers arguments que l’equip de comunicació de l’expresident de la Generalitat, Carlos Mazón, va traslladar als periodistes els dies posteriors a la mortal gestió de la dana que va deixar 230 morts el 29 d’octubre de 2024. Des del primer moment, i davant la gravetat dels fets, Presidència de la Generalitat va desplegar una intensa tasca pedagògica amb els mitjans per a fixar una idea: la llei situava la gestió de l’emergència en mans de Salomé Pradas. I, per tant, també qualsevol eventual responsabilitat penal.

Amb la magnitud de la tragèdia, no era difícil anticipar que els fets acabarien en un jutjat.

Ara, per unanimitat i pràcticament sense deixar marge a interpretacions alternatives o a noves línies d’investigació, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha tornat a deixar-ho negre sobre blanc: el president de la Generalitat no té cap responsabilitat sobre el comandament d’una emergència. És igual que els presidents es fotografien en els llocs de comandament avançat davant incendis o inundacions, que acudisquen al Cecopi des del primer moment o que hi arriben tard. Fins i tot encara que la coordinació del Consell haguera fallat. Penalment, el cap del Consell no respon per això. “És clar que el president de la Generalitat no va incórrer en infracció d’una norma legal en matèria d’emergències per no atribuir-li cap deure específic en aquest àmbit”, sentencien els cinc magistrats.

No és la primera vegada que la justícia fixa aquest criteri. Ja va passar amb Francisco Camps quan la trama Gürtel es va instal·lar en el cor del Palau de la Generalitat. Aquella causa va acabar amb la condemna de la seua consellera de Turisme, uns quants directors generals i fins i tot el director de la televisió pública valenciana. Però no del president que coordinava totes les àrees del Govern i que, a més, va ser sorprés en converses més que comprometedores amb els capitostos de la trama. Segons la llei —i així ho va avalar la justícia— les competències del president es limiten a representar la Generalitat, nomenar els seus consellers i dissoldre les Corts per a convocar eleccions. “Francisco Camps no tenia cap competència en matèria de contractació per a decidir l’adjudicació dels contractes de les entitats expositores”, va sentenciar llavors l’Audiència Nacional.

Aqueix mateix principi és el que ara protegeix Mazón. El seu paper com a figura políticament responsable, però penalment inimputable en la gestió quotidiana del Consell, només hauria canviat en un supòsit: si haguera declarat l’emergència catastròfica. Aquest nivell extraordinari d’alerta —introduït després d’una reforma legal el 2020— hauria suposat l’anomenat “desplaçament competencial”: el president assumiria el comandament únic i, amb això, el deure jurídic específic d’actuar. Però, com subratlla el Tribunal Superior de Justícia, aquesta situació “mai es va declarar pel Sr. Mazón Guixot”.

La llei, de fet, és explícita. L’article 12.4 de la Llei 13/2010 de protecció civil i gestió d’emergències estableix que aquesta declaració suposa que el president assumisca “el comandament únic i la direcció de totes les activitats de l’emergència”, i quede sota la seua dependència tota l’estructura organitzativa del pla territorial. Res d’això va passar. I tot apunta que no va passar de manera deliberada, de manera que les eventuals responsabilitats quedaren en el nivell inferior de la cadena política: la consellera de Justícia, Salomé Pradas, i el seu número dos, Emilio Argüeso.

Gràcies al fet que aquesta figura mai es va activar, Mazón —subratlla el tribunal— “en cap moment es va trobar en posició de garant”, ni tan sols quant a la coordinació entre conselleries en cas d’emergència. I només des d’aquesta posició jurídica és possible exigir responsabilitat penal. Com recorden els magistrats, “no tota conducta políticament o socialment discutible i fins i tot, si escau, reprovable té encaix en un precepte penal”.

Què pot passar ara?

La jutgessa de Catarroja disposa de tres dies per a recórrer-hi en contra. Però la contundència de la interlocutòria fa molt difícil que la magistrada instructora puga tornar a elevar una nova exposició raonada perquè l’alt tribunal investigue l’expresident de la Generalitat. Caldrien proves extraordinàriament contundents. I ni tan sols missatges entre Mazón i el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca —com suggeria el fiscal del TSJ— serien prou perquè l’alt tribunal assumira la causa contra l’aforat.

Ni tan sols un canvi en l’estratègia de defensa de Salomé Pradas alteraria substancialment l’escenari. Encara que acabara assenyalant l’expresident com qui va retardar decisions clau —la convocatòria del Cecopi o l’enviament de l’Es-Alert—, el marc legal continuaria sent el mateix: la responsabilitat formal requeia en ella.

El mateix tribunal ho resumeix citant el Tribunal Suprem: «En el dret penal espanyol no existeix la responsabilitat penal per l’acompliment d’un càrrec […]. L’acció de govern implica l’adopció de nombroses decisions discrecionals que poden generar descontentament o rebuig. Però la presa de decisions discrecionals d’un president no pot convertir-se en font de responsabilitat penal pel mer fet que es considere que l’opció triada no era la més adequada o la més eficaç“.