El 36 % dels músics espanyols no perceben cap mena d’ajuda després d’haver-se quedat sense faena per la COVID-19

La crisi de la COVID-19 ha colpejat durament la societat i un dels sectors més afectats és el dels músics, que han quedat en una situació de desemparament absoluta, més preocupats per poder tindre un plat de menjar que emportar-se a la boca o poder pagar el rebut de la llum que del dia que podran tornar a pujar als escenaris. Davant d’aquest panorama, des d’AMPE (Associació de Músics Professionals d’Espanya) estan fent una enquesta entre els músics de tot Espanya –de la qual ja es coneixen els primers resultats– per a conéixer quines són les circumstàncies reals dels artistes.

La consulta, en què més de la meitat dels participants procedeixen de Comunitat Valenciana (27,1 %) i d’Andalusia (23,1 %), indica que un gran nombre de músics es troben en una situació de risc social perquè no disposen de cap mena d’ajuda (36,25 %). A penes un 10,8 % cobra l’atur; un 11,58 %, el subsidi de desocupació o un 14,38 % percep les ajudes per als autònoms per la COVID-19. Únicament el 12,34 % reconeix que treballa, encara que la gran majoria estan immersos en un ERTO (expedient de regulació temporal d’ocupació).

D’aquestes dades es desprén que la pràctica habitual de contractació en el sector “ni és l’adequada ni s’ajusta a la legalitat”, per això fan una crida a totes les administracions i entitats públiques perquè caminen “per la senda dels drets socials i no per la de la precarietat laboral”.

Un 16,6 % dels participants en el sondeig compatibilitzen l’activitat professional amb l’activitat docent en el sector privat: “Molts d’aquests professionals centren les seues activitats en les actuacions i treballen unes poques hores a les escoles, en què les retribucions són simbòliques. I també amb un alt grau de precarietat laboral, sense pagament ni cotització de vacances, descansos setmanals, percentatges de jornada inferiors als corresponents al professor, etc.”.

De l’enquesta també es desprén que una quarta part dels músics que fan més d’una dècada que es dediquen a la professió no tenen en aquest moment cap mena de protecció social, sense accés a cap tipus d’ajuda: “No hi ha cap treballador, de qualsevol sector productiu, que estiga desemparat després de deu anys en la professió”.

Pel que fa a les actuacions, la majoria s’han suspés –el músic independent viu d’esdeveniments mitjans o reduïts la continuïtat dels quals s’ha vist compromesa. Hi ha professionals que en aquest període han protagonitzat i protagonitzen accions en streaming (en línia), fet que consideren que pot ser contraproduent: “Pot alimentar la cultura de ‘tot és debades’ que fa tant de mal a la professió i que resta consideració social als professionals de la cultura”. Tan sols una minoria ha percebut algun tipus de retribució per les seues actuacions en la xarxa, una gratificació “difícil de gestionar”.

Els professionals reclamen la necessitat de prioritzar l’aprovació de l’Estatut de l’artista que regule la realitat del sector i garantisca els drets socials; la necessitat d’una oficina d’atenció al músic/artista per part de les administracions i informació oficial; la possibilitat d’accedir a una renda de subsistència quan no es puguen incorporar a l’activitat professional; la necessitat de fer convocatòries públiques de concerts i accions culturals; establir criteris socials en aquestes convocatòries que donen prioritat als músics que més ho necessiten i promoure la defensa dels drets de propietat intel·lectual; i el mecenatge.

Recomanacions del sector

Els músics i els artistes confien que les diferents administracions treballen per garantir l’accés a la cultura de la societat “a través d’un tracte digne que protegisca els professionals i es faça autocrítica en el sentit que l’Administració és corresponsable de la precarietat del sector en permetre que els treballadors de la cultura no hagen sigut contractats en el Règim Especial d’Artistes de la Seguretat Social”. Així doncs, consideren que ha de ser un “requisit indispensable” per als contractants públics o privats l’alta obligatòria en la Seguretat Social.

“Ara més que mai i en el marc de la crisi sanitària, cal aquesta oficina d’atenció al músic per a fer front a l’emergència social en què es troben molts i perquè es puga establir en l’Administració una atenció adequada als treballadors de la cultura”, sostenen.

Quant a les mesures de reactivació, una vegada atesa l’emergència social, insisteixen que han de fer-se “sobre la base dels criteris de publicitat, transparència, objectivitat, igualtat i no discriminació, segons que estableix la legislació espanyola. I sobre el de legalitat, subjectar-se a les normes que obliguen a cotitzar als treballadors”.

“Sense una protecció social del músic no és viable un sistema cultural a llarg termini, tal com ha demostrat aquesta crisi sanitària, i és responsabilitat de les autoritats públiques garantir l’accés a la cultura dels ciutadans a través dels seus professionals”, conclouen.