Juanfran Pérez Llorca, el candidat per a succeir Mazón que vol Vox i de qui recela Feijóo

En el PP hi ha molts PP. Ho deixava caure el portaveu valencià de Vox dilluns: n’hi ha un de Moreno Bonilla, un altre d’Azcón, un altre de Guardiola, un altre de Feijóo. Però amb el que ells se senten còmodes és amb el PP de Carlos Mazón, un partit que, malgrat expulsar-los del Govern valencià, va seguir l’agenda que van pactar per a la legislatura i per a l’aprovació dels pressupostos. Per això en Vox necessiten que el PP “s’aclarisca i propose un candidat” abans de negociar; perquè han de saber que complirà la seua paraula. Per això en Vox volen que el successor de Carlos Mazón siga Juanfran Pérez Llorca. Encara que Feijóo no ho tinga tan clar. “Ningú m’ha comunicat que haja de ser jo el candidat”, va afirmar dilluns.

Juanfran Pérez Llorca és la mà dreta de Mazón. És el seu secretari general, portaveu del partit en les Corts, amic personal. És a ell a qui atribueixen el mèrit del pacte exprés amb Vox per a la investidura després de les autonòmiques del 2023, un pacte que no va agradar gens en la direcció nacional de Génova. Primer, perquè el desconeixien. Segon, perquè creuen que aquesta predisposició a acostar-se als de Santiago Abascal va costar les eleccions a Alberto Núñez Feijóo. No és que no fora president perquè no volguera; no ho va ser perquè el va torpedinar Mazón. Aquesta afinitat de Pérez Llorca amb el partit ultra cal llegir-la en clau de lleialtats en una negociació que ja ha saltat a escala estatal: Vox, amb diversos fronts oberts en les autonòmiques, que no són el seu fort, necessita algú que “complisca les polítiques acordades”, i qui millor que l’home que les va posar damunt la taula. Certament, les noves exigències de Vox no són noves; és la mateixa agenda que ja van acordar el març del 2025 per a pactar uns pressupostos que sostingueren Mazón en la Generalitat. Fins hui, aquesta ha sigut la seua política a València: donar un baló d’oxigen al qüestionat president després d’arrancar-li unes promeses que no es materialitzen. Permetre-li avançar mentre es cou a foc lent i ells pugen en les enquestes. La qüestió és si l’arròs ja se’n passa i convé traure’l del foc, canviar de plat.

El partit d’ultradreta insisteix que els tant li fa el candidat, però no avançaran en les negociacions fins que tinguen un nom. “A Vox tant li fan els noms, tant li fan les poltrones, si és un o és un altre”, va assenyalar el secretari general, Ignacio Garriga, diumenge. Dilluns, José María Llanos, portaveu a València, va insistir: “No hi ha negociació, perquè no hi ha candidat”, malgrat que s’haja produït ja una trobada. Ha passat una setmana des de la dimissió del president i el nom del candidat del PP ni està, ni se l’espera a curt termini. Aquest retard porta a pensar que, si el número dos del PP valencià fora una proposta tan sòlida, el partit no estaria esgotant els terminis per a designar-lo i començar la negociació. Cada dia que passa les opcions de Pérez Llorca van esvaint-se.

El també alcalde de Finestrat s’ha mostrat sempre lleial al president en funcions. És el seu llanterner en el partit, li ha encomanat la vida orgànica. En això s’escuda per a parlar de l’àpat amb els tres líders provincials de València, Alacant i Castelló, en què es va filtrar que Vicente Mompó seria el candidat a la Generalitat proposat pel PPCV, un moviment que va desfermar l’enuig de Génova una vegada més. En la direcció nacional miren amb més bons ulls l’alcaldessa de València, María José Catalá, que també pacta amb Vox, però ho dissimula més a l’hora d’aplicar les polítiques i no li ha fotut cap campanya al cap. Hi ha qui creu que Mompó va ser enganyat per a cremar-se en aquesta jugada i qui creu que el president de la corporació provincial valenciana es va botar foc voluntàriament. La filtració es va interpretar com un envit a Génova davant la possibilitat de nomenar Catalá, una amenaça de prémer el botó nuclear si no s’assumien els desitjos de Mazón i fer que tot saltara per l’aire. I la resposta de la direcció nacional va ser demanar caps.

Una vegada el president valencià està pràcticament fora de l’equació, apuntat a la porta d’eixida, la direcció nacional pretén fer neteja de tot el seu equip. La reunió de la mà dreta de Mazón amb els barons provincials va dinamitar els ponts entre la direcció nacional i l’autonòmica i va provocar que el que havia de ser una successió pactada s’haja convertit en una batalla. Tres dies per a concretar la dimissió d’un president i més de set dies sense una figura de referència. Un candidat clar no es manté una setmana en l’ombra.

El número dos de Mazón ha passat més d’una setmana reclòs a Alacant, només fent aparicions públiques com a alcalde de Finestrat. Pretén que la resta del planeta pense que no sap res i que només és un alcalde. Que no forma part de les negociacions, ni ha parlat del seu futur. En una roda de premsa de més de 20 minuts, el portaveu parlamentari no ha confirmat res sobre la disputa interna. “Soc alcalde de Finestrat i tinc un deure i una obligació amb els veïns d’allí. Permeta’m que siga prudent”, ha dit. Només ha confessat que és conscient que el seu nom “està damunt la taula”, cosa que el posa en una posició delicada, i ha remés una vegada i una altra a la direcció nacional, encarregada de designar candidats. Això sí, després que Génova decidisca, la direcció valenciana encarrilarà les negociacions amb Vox, ha dit. El nom depén de Madrid, però no estem esperant el que diga Madrid, ha dit més o menys. Pérez Llorca ha afirmat que en l’última setmana ha conversat amb Feijóo i el seu número dos, Miguel Tellado, i que en aquest context “ningú” li ha proposat que siga el candidat.

La qüestió de les negociacions és ja quasi un embarbussament: diuen a Madrid que la tasca és del PP valencià, però que se supervisarà des de Génova, mentre que a València diuen que correspon a la direcció nacional. Una pilota que va passant-se i deixa veure que hi ha una ruptura, ningú al volant en la presa de decisions. Ningú vol respondre a la pregunta sobre qui serà el candidat a succeir Carlos Mazón, ni qui negocia amb Vox. Ningú vol aparéixer en la fotografia assegut a l’altra banda de la taula. Els ultres, en canvi, es freguen les mans: han reconegut trobades amb el PP mitjançant un comunicat i han fet públic qui són els seus negociadors. Els populars, mentrestant, fins i tot fan dubtar a qui els pregunta que hi haja hagut una negociació. El PP ha situat les Corts Valencianes en una anomalia: anar a una investidura sense conéixer el candidat, una cosa inaudita en els quaranta anys d’autogovern.