Un terç dels venedors de l’ONCE cobren poc més de 700 euros per mes

La crisi ha afectat tots els sectors, i l’ONCE i els seus venedors no en són una excepció. Així, l’empresa, amb més de 19.000 empleats, ha perdut uns 2.000 treballadors des del 2010. I no solament això, també han empitjorat les seues condicions laborals. Segons denuncien des del comité d’empresa, més d’un trenta per cent de la plantilla tenen un contracte júnior, la qual cosa es tradueix en el fet que perceben el salari mínim interprofessional, 707 euros al mes, “i això els que estan contractats a jornada completa, perquè els que tenen mitja jornada cobren una mica més de 400 euros, encara que realment ningú fa només mitja jornada”.

Amb aquest panorama, des del comité d’empresa calculen que han perdut aproximadament un 40% de poder adquisitiu en els últims anys: “Un treballador amb una mitjana de nou anys d’antiguitat té un sou mitjà d’uns 1.200 euros per mes”.

D’aquesta manera, asseguren que en l’última dècada la situació dels treballadors s’ha precaritzat considerablement: “Abans era una faena digna, però els últims tres convenis col·lectius han estat desastrosos per als treballadors”. Principalment, ho atribueixen a la creació dels contractes júnior. Si bé és cert que es creen llocs de treball, “són en condicions precàries i no arriben a cobrir ni les jubilacions”.

Un dels condicionants que denuncien des del comité és el mínim de vendes diari, 210 euros, que assenyalen que és igual per a tots els venedors, “estiguen en la Puerta del Sol de Madrid o en un cantó del barri de Natzaret, a València, quan evidentment les vendes d’un lloc i de l’altre no són les mateixes”. És a partir d’aquests 210 euros diaris de vendes (4.500 euros per mes) que els treballadors comencen a cobrar comissió.

Per això, relaten que els empleats treballen moltes més hores de les que els corresponen, “set dies la setmana per a poder arribar als números que et demanen, i aqueixa és una pràctica que l’ONCE coneix i permet”. Aquests objectius, molt difícils d’assolir en molts casos, els salaris tan baixos i la gran quantitat de productes que han de dispensar, més d’una trentena, fa que els grans discapacitats i les persones amb gran deficiència visual renuncien directament a la faena, “i damunt tens la competència deslleial que et fa la mateixa empresa quan els mateixos productes que vens tu es poden comprar en la gasolinera, en el bar, en el supermercat o en l’oficina de correus”.

Des del comité relaten alguns casos que han acabat en els tribunals o en la inspecció de treball: “Tenim una companya que, per haver-se retardat dos dies a abonar 123 euros li van imposar una sanció de quatre dies d’ocupació i sou, amb la qual cosa li costa 400 euros, o un company a Tarragona a qui el van robar i va haver de reposar ell la quantitat sostreta perquè l’ONCE no se’n fa càrrec”. “També ens ha arribat el cas d’un xic que, al cap d’un any i mig treballant tots els dies en un lloc roí, no se li ha renovat per no haver arribat al mínim de vendes”, comenten.

L’empresa es defensa

Des de l’ONCE apunten que la controvertida figura del contracte júnior es va incorporar en plena crisi i que amb l’últim conveni col·lectiu s’ha retallat de tres a dos anys per a poder passar a tenir contracte sènior, així com també s’han eliminat els límits de vendes relacionats amb les sancions. “Si es produeixen sancions és perquè els venedors estan sense liquidar durant un mes almenys”, una pràctica que ressenyen que no és habitual. Quant al salari dels venedors, sostenen que són els únics que tenen un salari fix (entre 700 i 1.000 euros) i que en els dos últims anys s’ha incrementat en un 3% el salari mitjà.

De la mateixa manera, incideixen en la formació que reben els seus empleats: tres mesos als nous i formació contínua per al conjunt de la plantilla, “18.000 venedors van rebre formació l’any passat”, i també s’han reduït els canals complementaris de venda (gasolineres, supermercats, restaurants...) de 12.000 a 9.000. “A més, el 80% dels nostres venedors tenen contracte indefinit”, insisteixen.

El cas de Luisa

Luisa és venedora de l’ONCE des de fa 31 anys. Té 51 anys, és divorciada i té dos fills. Actualment està sense recursos i subsisteix gràcies a l’ajuda dels seus pares després d’haver sol·licitat una llicència no remunerada de dos mesos, que posteriorment va ampliar deu mesos més, amb una vigència fins al febrer de l’any que ve. Ara, pretén que l’ONCE la reincorpore al seu lloc de treball per poder sol·licitar la baixa.

Luisa pren la decisió de demanar una excedència després d’haver perdut quasi per complet la visió a causa d’un glaucoma, després d’encadenar diverses baixes laborals i períodes vacacionals, de patir depressió, d’haver estat sancionada dues vegades per baixa rendibilitat, i després de més de tres anys intentant, sense èxit, aconseguir la incapacitat permanent o una gran invalidesa.

Des del comité d’empresa justifiquen aquesta sol·licitud i expliquen que no entenen com l’empresa li va concedir aquesta excedència, quan és una figura que només té sentit quan el sol·licitant demana la llicència per ajudar un tercer, en cap cas quan és el treballador el que té problemes, “en aqueix cas se li havia d’haver aconsellat que demanara la baixa laboral”. “Hem parlat amb l’empresa i ens van dir que mirarien el cas, ateses les particularitats de Luisa, però de moment, res de res, tot continua igual”, afigen.

Des de l’ONCE es defensen assegurant que la petició de la treballadora, sol·licitar l’alta enmig d’una excedència i després demanar la baixa, “jurídicament, és una il·legalitat”.