De violència masclista a violència domèstica: el PP i Vox dinamiten el consens de dues legislatures a la Comunitat Valenciana

Vivim en un país a dues velocitats. Mentre gran part de la població clama per la destitució de la cúpula del futbol espanyol per abús de poder, representat en un acte retransmés en directe que es jutjarà com a agressió sexual cap a una jugadora, els representants d’algunes institucions públiques esborren la terminologia que denuncia aquests mateixos abusos.

El minut de silenci per dues dones assassinades divendres passat a Oriola i Castelló ha evidenciat la ruptura del consens sobre la violència masclista. També que el PP té un problema amb els seus socis de govern a la Comunitat Valenciana, que neguen una violència estructural que s’ha cobrat la vida de 1.232 dones en vint anys, i que, malgrat l’intent de rebaixar la tensió, s’han topat amb un assumpte que els ha explotat en la cara.

El parlament valencià ja no condemna la violència masclista. La meitat condemna la violència contra les dones, en general. L’altra meitat, la que sí que ho fa, denuncia que cal conceptualitzar el problema. La unanimitat es va trencar amb l’entrada de l’extrema dreta en la cambra, que s’apartava de les pancartes que portaven el lema contra la violència masclista en els minuts de silenci després d’un assassinat. Ara l’extrema dreta ocupa la Presidència de les Corts Valencianes amb el suport del PP, i per la seua iniciativa la pancarta desapareix i se substitueix per “violència contra les dones”. El PP argumenta que és el mateix lema que empra la Delegació del Govern i que ara hi ha un protocol unificat, abans era un acord verbal, desvinculant el seu soci del conflicte. Abans Vox no es posava en la pancarta institucional; dimarts sí que ho ha fet, quan ha desaparegut l’esment a un terme que consideren un invent ideològic. Els que no ho han fet han sigut el PSPV i Compromís, els grups de l’oposició, que mantenen el lema que denuncia la causa de la violència, l’arrel del problema, i posen la seua obstinació a subratllar-lo.

La Generalitat Valenciana tampoc condemna la violència masclista de manera unànime. Depén del departament que un consulte. Presidència o la Conselleria d’Igualtat llancen el missatge “tolerància zero davant la violència masclista” i traslladen “un missatge d’esperança”. “A les dones que estan en les seues llars i pateixen en silenci aquesta xacra (...) A elles i als seus entorns ”volem dir-los que hi ha eixida, hi ha futur i hi ha vida després de la violència de gènere“, apunta la vicepresidenta segona de l’executiu, Susana Camarero. No obstant això, els departaments dirigits per Vox traslladen la seua repulsa cap a ”la violència en l’àmbit domèstic cap a les dones, els homes i els xiquets“ i equiparen els dos últims assassinats al comés per una dona contra la seua parella, home, a Alcàsser. Els seus dirigents s’han posicionat públicament contra aquesta conceptualització.

“La semàntica m’és igual”, diu la portaveu del Govern valencià, Ruth Merino, que addueix que la semàntica no salva vides. La portaveu del Consell fa seues les paraules que la titular d’Igualtat ha pronunciat minuts abans, en què recalca que les pancartes no són el prioritari, i que després reiterarà el president de la Generalitat, que es manifesta “cansat una mica del joc de la pancarta”. Davant les crítiques, el PP defensa que el prioritari són els recursos, critica el tancament de set jutjats de violència contra la dona i les rebaixes de penes d’agressors per la llei del ‘sí és sí’, equiparant la seguretat amb les penes privatives de llibertat. La resta dels grups i el moviment feminista li responen que cal anomenar les coses per a posar-los remei, que el contrari és eludir la responsabilitat.

El PP té l’oportunitat de demostrar el seu compromís a través dels pressupostos de la Generalitat, que no són una qüestió semàntica, sinó numèrica, que són recursos de prevenció, atenció i reparació; són formació perquè el mal no es produïsca, ajuda immediata si es produeix i acompanyament quan el mal està fet. De moment, sense entrar en les partides concretes, l’ordre general d’elaboració, la renúncia als ingressos de l’impost sobre successions i el rebuig a incorporar la partida de l’infrafinançament apunten a una reducció notable del pressupost. El rebuig sistemàtic de la ultradreta, amb la conselleria competent de protegir les víctimes a càrrec seu, a reconéixer la violència de gènere, esbossa algunes partides en el punt de mira. És difícil destinar recursos a una cosa que no té nom, elaborar polítiques d’una cosa que no es conceptualitza.

La Conselleria de Justícia, dirigida per Vox, que acaba de cessar un alt càrrec per ocultar una condemna de violència masclista, circumscriu la violència a l’àmbit domèstic. El bes no consentit que ha mogut mig país es va produir en l’àmbit públic, en la celebració immediata del màxim triomf de la selecció femenina de l’esport de masses per excel·lència, retransmés en directe davant milions de persones. La violència masclista ocorre en l’espai privat i íntim, ataca la integritat de les persones, els seus cossos i les seues ments, el seu benestar físic i psicològic, en cas de no cobrar-se la seua vida, però mai és només una qüestió personal, ni de parella, ni de família, ni molt menys de la llar; és una violència que naix d’una concepció asimètrica de les relacions entre gèneres, inherent a un sistema desigual i que amera totes les capes de la societat. Dos grups parlamentaris, el moviment feminista, desenes de col·lectius i una part de la població ho assenyalen diàriament, i reclamen tornar al consens emprés fa dues legislatures.