En la plaça dels Pinazo no s’alça l’escultura dedicada a Pinazo. Aquesta es troba una mica més avall, al final del carrer de Colom. A València passen aquestes coses, i la toponímia urbana i l’estatuària (vull dir, els monuments consagrats als seus grans prohoms), poques vegades coincideixen. En la plaça dedicada a Teodor Llorente s’alça l’escultura del pintor Josep Ribera, i l’escultura de Llorente es troba a la Gran Via del Marqués del Túria... Allò ja ho va denunciar Joan Francesc Mira, en el seu emotiu passeig per València. Però ja se sap que els intel·lectuals en aquesta ciutat tenen poc a fer, i més encara si parlen i escriuen en la llengua del poble. En qualsevol cas, a la plaça dels Pinazo la gent jove li diu Ruïnes: “quedem a Ruïnes”, s’escriuen, “estic a Ruïnes”, confirmen. La joventut crea la seua pròpia toponímia urbana, per tal d’aclarir-se. Qui sap qui són els Pinazo? En canvi, les ruïnes són aquelles restes arqueològiques que foren trobades quan es varen fer les obres de metro, i que després deixaren al descobert, fent d’aquella plaça un lloc realment incòmode i extravagant. La plaça dels Pinazo és la plaça de Ruïnes, en l’argot adolescent, i l’escultura d’Ignasi Pinazo Camarlench, feta pel seu fill Ignasi Pinazo Martínez, està prou més avall, lluny del seu lloc natural, que seria en la plaça amb el seu nom, davant de la bulliciosa i vulgar porta d’El Corte Inglés. Cal dir que abans d’aquesta s’alçava una escultura del pintor a la Glorieta, obra de Vicent Navarro, però va quedar tan deteriorada després de la guerra que es va decidir fer-ne una nova, ara a iniciativa del fill. Siga com siga, en una de les velles fotografies que es mostraven fa uns anys en una exposició dedicada a la nissaga, s’hi veia Ignasi Pinazo pare pintant en un dels carrers de Godella. L’artista, amb una barba ja blanca, seia sobre una cadira de bova, i pintava envoltat de xiquets, que miraven amb sorpresa l’habilitat del pintor. Pinazo no emprava cavallet: una altra cadira de bova feia aquesta funció, i darrere seu el fill Pepito seguia atentament cada pinzellada, amb un silenci respectuós, com sadollant-se de tots els recursos pictòrics de son pare. Són tres classes de mirades diferents: la de l’artista, la del deixeble i la dels xiquets encuriosits, però totes tres coincideixen a projectar sobre aquell oli un interès absolut: els nens riuen, el fill aprén, el pare innova. I per a mi això és sobretot Pinazo. O, almenys, el millor Pinazo. Un pintor del carrer, un pintor a un pas de l’impressionisme, un pintor que amb els seus apunts i dibuixos va fixar per a sempre la vida dels valencians. I és possible que el fill Ignasi, representant son pare sobre aquella cadirota, potser massa aparatosa, recordara aquella escena, plena de vida. I també recordara el seu germà Pepito, que va morir massa jove, d’una septicèmia causada per una infecció d’àntrax, quan estava en el punt més àlgid i dolç de la seua carrera. A l’escultura li falta el pinzell, en la mà que reposa sobre el braç de la butaca. Seria convenient restituir-lo i, per què no, traslladar l’escultura a la plaça que té dedicada la nissaga. Res no seria més lògic que aquella escultura de Pinazo, realitzada per Pinazo, estiguera a la plaça dels Pinazo. És a dir, a Ruïnes.