La caiguda dels ídols

¿Què tenen a veure la nefasta decisió d’assumir les autopistes radials de Madrid i les lamentables entrevistes a Juan Luís Cebrián (a la Sexta i altres mitjans)? Es tracta de dos fets aparentment llunyans i d’ordre molt diferent, però que responen en el fons a un mateix context, a la mateixa manera de fer, al mateix paisatge polític i moral.  Són, en realitat, dos símptomes del desprestigi creixent d’una situació –anava a escriure règim, però els qui vam viure “el règim”, som prudents amb les paraules- que demana a crits canvis, una transformació radical, perquè l’edifici amenaça ruïna.

Les entrevistes amb Juan Luís Cebrián, president del grup Prisa i ex director d’El País, han mostrat davant l’espectador, de manera crua i despullada, la lleugeresa insuportable d’un personatge clau de la política i la cultura mediàtica de les darrers dècades, la manca de respecte als fets, la presa de pèl al ciutadà, considerat un menor d’edat i capaç d’empassar-se justificacions mentideres. “Cinisme” ha estat la caracterització més suau que ha merescut l’actitud de Cebrián, que volia vendre el seu llibre de memòries però que s’ha retratat amb un hiperrealisme excessiu. Les conclusions que en va treure el periodista Pere Rusiñol en aquest mateix diari són eloqüents:

“El retrato que dibujó Cebrián de la situación de El País y de sí mismo es tan sonrojante que el desparpajo con que lo expuso sólo puede revelar hasta qué punto no ha entendido que a la gente no le gusta que le tomen por idiota. Este ”periodista de izquierdas“ se presentó prácticamente como un pobre hombre al que obligan a seguir al pie del cañón en la dirección de Prisa en contra de su voluntad, al que le obligan a cobrar 13 millones de euros en pleno ERE de El País aunque ni recuerda la cifra exacta que se embolsó. Un tipo que no pinta nada en el diario que fundó, del que es apenas un mero lector; que dirige una multinacional que empieza a estar en buena salud financiera y sin la más mínima influencia de la banca; un humilde ilusionista capaz de hacer desaparecer hasta la condición de consejero de Caixabank a su buen amigo –¡y tan parecido!– Alain Minc; un pobre periodista que jamás ha llamado a ningún político para pedir nada y que no considera noticia de primera página que Zapatero indultara ilegalmente en su último Consejo de Ministros a un banquero vinculadísimo a Prisa que de lo contrario habría tenido que dimitir ipso facto. Un pobre diablo al que obligaron a quedarse unas acciones en Luxemburgo de una petrolera con intereses en uno de los conflictos más sangrientos y sucios de África; un pobre ciudadano víctima de la jauría global al que injustamente asociaron a los Papeles de Panamá cuando sería cosa de su exmujer, con la que estaba casado en régimen de gananciales; un ”guardián de la libertad“ decepcionado hasta con los reporteros de El País porque optan por la cobarde autocensura. Después de todo esto: ¿es posible volver a creer algo de lo que diga Cebrián, uno de los portavoces más reputados del establishment?”

No cal afegir-hi res més. Només plànyer-se d’aquest final deGötterdämmerung que si en la dimensió personal fa feredat, col·lectivament és greu. Perquè no afecta un personatge qualsevol, sinó algú que va significar molt en la cultura i la política de la recuperació de la democràcia, i durant anys. Els ídols de la tribu van caient un darrere de l’altre: Juan Carlos I, Jordi Pujol, Felipe González, Aznar, Juan Luís Cebrián... per no esmentar la corrua d’implicats en una corrupció sans rivages, de Rato a Blasco, de Fabra a Blesa, de Bustos (ex alcalde de Sabadell) als ERE d’Andalusia, deBárcenas a la cúpula anterior del PP valencià en pes, tots els ex tresorers del PP i un etcètera inacabable. Un final d’època. Si hi sumem l’enfonsament moral del PP, que no ha respost encara per la corrupció a gran escala, i la dislocació del PSOE, segrestat per una Gestora, o la crisi funcional de Podemos, el panorama esdevé alguna cosa més que preocupant. Més encara si repassem el context internacional, amb aires de remake d’episodis sinistres de la primera meitat del segle XX que eleva alguns graus la sensació d’alarma democràtica.

Però tornem a l’escenari intern. ¿Què vol dir el rescat de les autopistes radials de Madrid? Bàsicament una col·lusió entre poder polític i interessos econòmics de part, la força i el poder de la tribuna reservada del Bernabeu, un capitalisme sense risc, una estafa, un abús de poder que costarà a l’erari públic més de 5.000 milions d’euros quan molta gent les passa magres o la ciència a Espanya està abandonada o necessitats socials peremptòries no són ateses. El denominador comú de tot plegat és una fortadeslegitimació de tot un sistema polític. ¿Qui són, aleshores, els “antisistema”? ¿L’oposició radical, els manifestants, els okupes, o els Rato, Blesa, Ana Pastor, els ministres i ex ministres, presidents i ex presidents que han malbaratat els diners dels impostos dels ciutadans per assegurar negocis tan sucosos als seus amics i finançadors del PP? ¿Els qui demanen un canvi de fons per posar fi a tant d’abús o els qui no han vetllat per la moralitat pública i pels interessos de la gent comú i corrent, contravenint tota la retòrica dels textos legals i constitucionals?

Raons d’alarma, per consegüent, no en falten. Sense alarmisme, cal prendre nota d’una situació excessivament malmesa per uns irresponsables que no han mostrat ni un bri de consciència seriosa de l’interès col·lectiu, allò que se sol anomenar “patriotisme”, una paraula ampul·losa però entenedora, i que cadascú pot adaptar a la seua idea de pàtria.