Escriure és “mirar i fer visible allò visible”

El soldat de Baltimore (Lleonard Muntaner Editor, 2022) de Xavier Pla és un assaig peculiar, de lectura més que recomanable, un llibre lúcid, profund i divertit, escrit, amb claredat i bellesa literària. Un assaig que, fins i tot, diria que té alguns trets “valencians”, per l’espontaneïtat, la picada d’ull i la frescor amb què l’autor resol alguns aspectes autobiogràfics en uns capítols que, d’entrada, podrien ser els més “arriscats” i acaben sent molt reeixits i força divertits.

Sent Xavier Pla (Girona, 1966) professor de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de Girona, on dirigeix la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme, algú podria pensar que El soldat de Baltimore és un assaig acadèmic, però ni de bon tros. Tampoc no és un compendi d’articles, sinó que –tot i que el llibre recull textos i reflexions publicades en El Temps i La Vanguardia (al suplement Culture/s), entre altres, i reescrites posteriorment pel Xavier Pla crític literari – es desprèn d’ell un tot, un fil i una harmonia. En paraules del mateix autor: “no és una suma d’articles, no ho volia, sinó un assaig sobre els entra-i-surts de la realitat i la ficció. En un començament era un conjunt d’articles que en parlaven, però hi vaig sentir que hi havia una línia argumental orgànica sobre la identitat literària, sobre de quina manera els escriptors es posen en escena en els seus llibres”.

Amb tot, Xavier Pla ha escrit un dels assaigs més reeixits dels darrers temps. Almenys a mi m’ho sembla i haig de dir que em tingué enxampada des de la primera pàgina. És un llibre que et fa aprendre, evocar i reflexionar i, last but not least, una lectura que et deixa molt bones estones i més d’un somriure. Tout court, un llibre que m’ha fet feliç. Sí, i tant! Els llibres bons ens fan feliços, i quan ensopeguem amb un que ens connecta amb la vida, amb altres llibres, amb tantes vides, i amb nosaltres mateixos, l’experiència, per dir-ho així, no té preu.

El soldat de Baltimore és un llibre de llarg recorregut en dos sentits: un, perquè trobe que envellirà molt bé i es podrà llegir durant molt de temps, i l’altre, perquè, tot i que s’haja materialitzat en un període concret de temps –en part, és producte de la pandèmia, com el mateix autor indica– és un llibre escrit i pensat al llarg dels anys, una mena de long writing... Sense presses, sense afanys ni pretensions, sinó una escriptura pausada que acaba retrobant-se sobre un mateix volum.

En realitat, aquest llibre probablement ni existiria si un dia Xavier Pla no hagués fet les maletes i hagués posat rumb a França, primer a Lió i després a París. I tampoc no seria el que és, si un dia un Xavier Pla adolescent no hagués viscut certa experiència al restaurant La Coupole de Montparnasse, a París, troballa que no oblidaria en anys i que, voilà, ací la teniu literaturitzaria. Benvinguts siguen doncs aquests episodis autobiogràfics amb què Xavier Pla es posa a prova com a autor d’autoficció i juga amb els lectors, a través dels quals revisa, entre altres aspectes, la seua relació amb la literatura i la crítica (Roland Barthes i Jacques Derrida hi apareixen com a personatges). 

Després, doncs, d’una estada a París plena d’aprenentatges, anècdotes, i un conjunt de circumstàncies atzaroses, l’any 1996 Pla es va doctorar en literatura comparada a la Université de Paris-Sorbonne (París-IV) amb una tesi sobre Josep Pla. Un any més tard, i producte d’aquesta recerca, publicà Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema, 1997), una aportació clau i decisiva sobre l’obra i la personalitat de l’escriptor Josep Pla.

Des d’aleshores, la dicotomia entre autor i obra, ficció i realitat en Josep Pla i molt més enllà, (Michel de Montaigne, Stendhal, Marcel Proust, Joan Fuster) han estat una constant en les elucubracions i passions literàries de Xavier Pla. En El soldat de Baltimor les reprèn, alhora que reflexiona sobre la literatura del jo, l’assaig, els dietaris i l’autoficció i traça amb subtilesa connexions possibles entre la novel·la, la història, i aquesta literatura “menor”, com ara és la biografia, la literatura de viatges, i la crítica literària, un gènere que ell conrea com pocs. Tot això, per descomptat, lligat amb una prosa diàfana: clara, dinàmica, amb imatges literàries soprenents, plena de contrastos i tocs d’humor intel·ligents. I de rerefons, aquesta atracció cap a l’ambigüitat genèrica que sovint rau en la literatura de no-ficció.

El mateix Xavier Pla comentava en una entrevista recentment: “escriure no consisteix a fer tornar visible el que es invisible, com creien els romàntics, sinó fer visible el que ja és visible i que tothom mira i ningú no pot o no sap o no vol veure”. És a dir, posar l’ull en allò que els altres no veuen o no saben com mirar, heus aquí el secret. Per això alguns autors –pense ara en Natalia Ginzburg, Claudio Magris, Annie Ernaux o Theodor Kallifatides, i per descomptat l’incombustible Josep Pla– ens desperten de la somnolència literària que de vegades produeix certa ficció amb una sotragada de bellesa, impuresa, realitat i sentit. Com Xavier Pla escriu en aquest assaig, referint-se als dietaris, però podríem fer-ho extensible a la literatura personal, de ficció real, testimonial, autobiogràfica: “Desgraciadament, el lector català continua assistint al naufragi de tantes novel·les fracassades. Davant d’aquesta realitat, és probable que prefereixi sempre un dietari, encara que sigui irregular, que una mala novel·la. El dietari sempre és impur i potser és en aquestes formes d’impuresa que la literatura d’avui pot regenerar-se i interessar nous lectors”.

Com veieu, aquest és un llibre que no dona receptes ni prescripcions, però que arrisca: defensa una idea, una tesi, un punt de vista. I argumenta. Xavier Pla no fa afirmacions grandiloqüents ni declaracions fervoroses, tampoc és el seu estil, sinó que, sense renunciar a allò que el mou, commou i apassiona, escriu amb mesura i ironia, subratllant allò que més li impacta i cridant l’atenció del lector sobre possibles contradiccions. Com explica ell mateix: “La intenció del llibre és obrir debats, una discussió sense una voluntat exhaustiva. No és cap tesi, ni imposa cap conclusió. Com deia Roland Barthes: sempre fracassem quan volem parlar del que ens estimem”.

Estem, doncs, davant d’un llibre d’intenció assagística, és a dir, un llibre que té la voluntat de “posar sobre la taula lectures, conceptes, obrir debats”. “M’agrada recordar Montaigne en la seva biblioteca de Bordeus i la imatge que fa servir de la balança, com un assaig clínic, una provatura, els conceptes i les idees sospesant-se a la balança. I evocar Josep Pla i Joan Fuster, que són els que ens han ensenyat a llegir Montaigne. He volgut fer un llibre on sospesar idees i conceptes i estimular la conversa i el debat. No puc parlar de tots els autors. N’hi ha una tria, i en la tria hi ha una qüestió d’atzar”.

Conjunt d’assaigs comparatistes, reflexions i records a partir de lectures, cròniques d’experiències, Xavier Pla construeix i es construeix amb Stendhal i amb Barthes, però també a partir d’Emmanuel Carrère i de Mircea Cărtărescu, de Sergi Pàmies, de Quim Monzó, de Francesc Serés, d’Annie Ernaux, i hi confessa la seua admiració per Julio Ramon Ribeyro, Cioran i pel mallorquí Guillem Simó, autor d’En aquesta part del món, un llibre on “hi ha una personalitat torturada i turmentada. Guillem fou un gran lector de Cioran”. Memorable és també el capítol que dedica a l’autor de la Catalunya Nord, Joan-Daniel Bezsonoff, amb el relat de la seua amistat des d’aquells anys parisencs primerencs en què Pla ensenyava català a l’autor de Perpinyà.

Entre la realitat i la seua representació

El soldat de Baltimore situa la relació entre la realitat i la seua representació, explora la idea de ficcionalitat, és a dir, tot allò que ajuda a identificar la ficció com a ficció, i ho fa en el context d’unes reflexions crítiques recents, anant ben endins d’algunes de les preguntes que Pla es formula com a lector, perquè Xavier Pla és, sobretot, un gran lector i crític literari. El llibre no existiria sense aquesta premissa. I com a tal, Pla observa els canvis i el present en la literatura: “Si l’admiradíssim Fuster parlava del ”descrèdit de la realitat“, ara, des de fa uns vint anys, sembla que predomina el ”crèdit de la realitat“ i vivim, potser, un descrèdit de la ficció. Un cert tipus de lectors busquen autenticitat, ”batec vital“. Per això Pla dedica un espai important a l’autoficció, a tractar de definir-la, sabent d’entrada, que és impossible, però també amb la certesa que no tot hi cap: ”podem parlar d’uns títols de la literatura que donen crèdit a la realitat i es basen en fets reals o que juguen amb la història i la literatura. O que posen en escena persones reals. Penso que això seria un símptoma del nostre present literari. Annie Ernaux, Emmanuel Carrère, Javier Cercas. També Francesc Serés. Hi ha una atracció cap a la història dins de la vida privada. Si la funció del crític fos detectar els canvis, els símptomes del present, crec que vivim en un temps de crèdit de la realitat“.

El llibre està, doncs, teixit amb tot això i molt més: alguns capítols de caire més “acadèmic”, combinats amb altres més periodístics –no oblidem que la prosa periodística és una de les grans passions de Xavier Pla– i altres episodis que són relat i testimoni de coses vistes i viscudes. Això sí, sempre lligats amb un sentit històric i una harmonia literària, i dins d’un context que transcendeix l’anècdota i va sempre més enllà, com un dard que apunta a “obrir debats, una discussió sense una voluntat exhaustiva”.

I entre unes coses i altres, Xavier Pla va trenant els fils de la relació entre realitat i ficció, entre l’obra i l’autor, i fa una proposta (sense cap pretensió prescriptiva ni exhaustiva) per a apropar-se a la definició d’autoficció, tractant de defugir aquesta mena de calaix de sastre en què s’ha convertit (ple de tota mena de drames, dols, malalties, divorcis, separacions…) amb perill d’obviar la hibridesa interrogativa i la vocació d’universalitat de la bona literatura. Perquè l’autoficció –com afirma l’autor– “ha de ser un camp de tensió, ha de fer una mica de vertigen… Com en un trompe-l’oeil, igual que al quadre de la coberta del llibre, que es titula precisament Escapant de la crítica, una obra de Pere Borell del Caso de 1874. En definitiva, la literatura és vida i per això mateix no la pots reduir a uns calaixets, perquè sempre se n’escaparà”.

Voilà El soldat de Baltimore, un llibre que naix d’una vida dedicada a la reflexió sobre la literatura i al periodisme, i d’un sentit literari extraordinari, de la capacitat de lligar, comparar i criticar per fer créixer, i, sobretot, de l’admiració per la bellesa potencial del llenguatge, de l’escriptura, de l’instant i de l’amistat. Xavier Pla té el do d’una escriptura transparent, directa i potent, plena d’idees, i embolcallada d’una bellesa literària efectiva que entrampa.