De l’Espanya buida a l’Espanya suïcida

No fa molt aparegué un llibre interessant: La España vacía, de Sergio del Molino. Tingué un èxit que segurament va sorprendre tant l’autor com els editors. Se n’han fet ja un munt de reedicions. Realment una lectura que val la pena, tot i el to inexacte i desagradable –tipus despotisme il·lustrat- que pren de vegades, com quan diu que la modernitat, a Espanya, entrà pel Passeig de la Castellana, o quan dona a entendre que les autonomies són recialles medievals. En fi, molt a debatre encara.  

L’autor era un escriptor gens conegut que arran de l’impacte del seu assaig esdevingué més o menys famós, trobà aixopluc a la secció de Cultura del diari El País, i s’ha prodigat darrerament com a novel·lista. El llibre, una no-ficció molt ben pastada, explica una realitat intuïda, viscuda, coneguda, però escassament reconeguda: el buit demogràfic immens en què s’ha convertit l’Espanya interior, el desert –en el sentit clàssic del terme- que s’estén al voltant de la megalòpolis madrilenya. Madrid xucla recursos i població a partir del secular esquema radial. Com en alguns jocs d’atzar el guanyador –en aquest cas la capital de l’imperi i de la monarquia hispànica, després de l’Estat-nació espanyol- s’ho queda tot: ha crescut a còpia de centralisme exacerbat i ànsia de grandesa, que ha acabat buidant les dues Castelles, Extremadura, Aragó, parts interiors d’Andalusia, parts de Galícia, Lleó i Astúries, entre altres. Sens dubte, una pauta no exclusiva i clàssica de creixement –la concentració espacial- però en aquest potenciada al màxim pel franquisme, que volia establir, com fos, un contrapès a Barcelona. No hi hagué cap temptativa real d’equilibrar, descentralitzar, redistribuir... tot el contrari. S’hauria pogut promoure la xarxa de ciutats, desenvolupar una política territorial més equilibrada, que hauria evitat o almenys matisat la realitat semi-desèrtica actual. Durant el postfranquisme no es va fer tampoc res de tot això. En absolut: hi funcionaven les mateixes dinàmiques estimulades per les elits de l’Estat i ara també dels importants nuclis de poder econòmic que s’hi havia establert: Madrid esdevingué “la capital del capital”, com va dir alguna vegada Ernest Lluch. Ara ho és també dels serveis avançats, de les telecomunicacions, de la indústria audiovisual, la publicitat, les finances i així successivament. La miserable situació del corredor mediterrani és fruit també d’aquestes dinàmiques.

Aquest és un problema seriós, que passarà factura. N’hi ha altres, molts, com la davallada demogràfica a Espanya, la baixíssima natalitat, que tindrà conseqüències greus. I més problemes de fons que haurien de ser prioritat de les polítiques públiques: l’envelliment de la població i l’explosió que es pot esperar del cost de l’atenció i la cura als grans –a la població dependent en general- en un futur gens llunyà. La insuficiència de l’atenció als malalts mentals des d’un punt de vista humà i global. El pòsit de ràbia i frustració de la generació sacrificada per la crisi, que a males penes ha pogut definir una trajectòria vital satisfactòria. Els efectes a mitjà termini de la inseguretat laboral, de la precarietat, dels contractes parcial o fraccionats. De la inseguretat vital, comptat i debatut. O els problemes del sistema d’ensenyament, especialment universitari, i el retrocés –absolutament irresponsable-  de la despesa en recerca científica...

Tanmateix, res de tot això s’aborda amb claredat i voluntat de resolució en el debat públic. El govern de M. Rajoy fa molt de temps que es va instal·lar en l’autisme més absolut, en l’exhibició propagandística i l’altivesa compensatòria. Es podria dir que el “procés català” els ha vingut molt bé. Si no haguera existit l’haurien inventat. Com els va vindre també molt bé, en un altre temps, el conflicte basc. Per a marcar prioritats, donar sensació de fermesa i atribuir-se quotes de decència i d’honorabilitat davant les urpades infames d’un terrorisme aberrant. Però de decència i honorabilitat, ben poc. La corrupció generalitzada rossega un partit i un govern que fan com si el seguit de processos i imputacions, les condemnes i la presó de molts dirigents del PP, no anaren amb ells. I ara s’emboliquen amb la bandera. O es fan un embolic amb l’himne.

Però no és només el govern de M. Rajoy. Ni el PP. Hi ha una veritable competició i una espiral del disbarat nacionalista i patriotard amb epicentre a la premsa i el sistema de comunicació amb seu a la capital del Manzanares. Hi participa també Ciudadanos, Vox, l’extrema dreta en general. I una opinió pública castellano-espanyola alarmada, perquè el “separatisme” els trenca tots els esquemes, els infon una por terrible, una veritable angoixa existencial. I reaccionen de la pitjor manera possible: augmentant l’agressivitat, el menyspreu, la incomprensió, l’amenaça. A la manera d’un acadèmic com José Luís Álvarez, que reclamava fa poc en un article publicat a El País, atiar “un conflicto máximo” a Catalunya –en terrenys com l’escola, i en general on puga haver-hi alguna tensió aprofitable- per a evitar la deriva que ell creu ineluctable en un altre cas. Quina poca confiança en Espanya, es podria dir.

L’article d’Álvarez, que havia estat professor a Esade, va suscitar preocupació i comentaris esmolats en persones altrament reflexives i ponderades: Enric Juliana apuntava que feia molt de temps que no havia llegit “un article tan descarnat” sobre les possibilitats d’Espanya, i Joan de Sagarra ha escrit, arran d’una lectura meticulosa del seu contingut, que ell no és independentista perquè que si es carregaven la immersió lingüística –per exemple- s’ho pensaria.

En el fons, algunes maneres d’abordar la situació de conflicte a Catalunya atien el foc, agiten les flames, són obra de piròmans inconscients. També ho va dir Unamuno: “merecemos perder Cuba”. Es referia a una conjuntura que sembla llunyana però també estranyament paral·lela quant a la reacció visceral i poc intel·ligent. L’Espanya suïcida.