Fixant postura

Ja fa temps que pense sovint si paga la pena o no escriure alguna cosa sobre l’enorme confusió i intoxicació, que s’incrementa dia rere dia, al voltant del “problema català”. Dir alguna cosa al respecte des de València, des de la consciència fosca i la perplexitat, des de l'“això no és cosa nostra”, des de la incomoditat manifesta d’una política “prudent” i amb l’animadversió garantida dels valencians de tota la vida que fan allò que Déu mana, no és certament tasca fàcil ni agradosa.

Nogensmenys, ni el silenci ni la política de l’estruç em semblen opcions defensables i, des de la plena consciència de la irrellevància pràctica que té el que jo puga o deixe de pensar, m’aprofite de la generositat de l’editor per a compartir amb els lectors algunes cabòries al respecte.

Deixaré de banda el caràcter plurisecular del conflicte entre la concepció autoritària i uniformitzadora del Conde Duque de Olivares (“tenémosles por más muelles” digué dels valencians) i una concepció “federalitzant” o de simple defensa d’allò propi. Em permet recomanar la lectura d’un text ple de seny i informació i escrit per persona poc sospitosa de ser abertzale ( Javier Tusell. España, una angustia nacional. Espasa Calpe 1999). Sobre la sagrada unitat d’Espanya i l’odi a la diferència, el llibre de Tusell ofereix algunes referències memorables. Si Unamuno no es tallava un pèl a dir que “El estado debía imponer un idioma único” i Ortega s’atrevia amb “sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”,  Azaña no se'n lliurava perquè, tot i rebutjar l’ús dretà del concepte de pàtria, declarava “ser español por los cuatro costados, aunque no sea españolista”. Tanmateix, convé, i molt, llegir el discurs que pronuncià Azaña el 1932, en contraposició a les postures d'Ortega y Gasset (protofeixista i inspirador de Falange) i en el que, entre altres moltes coses diu:

“Sí, sabemos todos las particularidades de la fisonomía política y moral de Cataluña desde que empezó a destacarse con una vida propia en la historia general de la Península. Y se observa que hay grandes silencios en la historia de Cataluña, grandes silencios; unas veces porque está contenta, y otras porque es débil e impotente; pero en otras ocasiones este silencio se rompe y la inquietud, la discordia, la impaciencia se robustecen, crecen, se organizan, se articulan, invaden todos los canales de la vida pública de Cataluña, embarazan la marcha del Estado de que forma parte, son un conflicto en la actividad funcional del Estado a que pertenece, en su estructura orgánica, y entonces ese problema moral, profundo, histórico, de que hablaba el señor Ortega y Gasset, adquiere la forma, el tamaño, el volumen y la línea de un problema político, y entonces es cuando este problema entra en los medios y en la capacidad y en el deber de un legislador o de un gobernante”

Un discurs que marca la diferència entre un home d’Estat gens propens a la demagògia i els conservadors illetrats i demagògics que eren (i son ) legió. D’aquests darrers n'hi ha per donar i vendre.

El cap de la candidatura de dretes a Madrid el 1936, un tal Royo Villanueva, ho tenia clar. “Lo de  menos es que los catalanes no nos quieran; lo de más es que ansían  nuestro dinero. Si España da a Cataluña el Estatuto hará una primada… Si les sabe mal, que vengan a la revolución, que no armarán porque saben lo poco que son y lo poco que valen”. Per a Calvo Sotelo tot estava clar: “Entre una España roja y una España rota prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda sería rota a perpetuidad”. Per si algú no ho tenia clar, el mateix Franco ho digué ben clar: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional que queremos absoluta con una sola lengua, el castellano, y una sola  personalidad, la española”.

El “liberal” Vargas Llosa (que encapçalà el 1990 un partit nacionalista peruà de dretes –Fredamo- contra APRA i el nacionalisme d'esquerres) fa el pròleg d’un llibre del també “liberal” Aleix Vidal Quadras i no li importa atribuir al nacionalisme “meros prejuicios y miedos atávicos” que s’expliquen perquè “la propensión natural  de la especie és la horda…  i la bandera nacionalista remueve las bajas pasiones humanas”. El prologat també fa els honors en afirmar que el nacionalisme és “una tosca malla de tautologías y tópicos sentimentaloides”. Finalment, Juan Ramón Parada carrega contra Herrero de Miñón per“postular la utilización de la corona de los Borbones en sentido rigurosamente contrario al que ha sido su destino histórico: la unión de los viejos reinos en uno sólo y un solo Estado, y la unión de los españoles en una cultura común”.

També un bon amic, Nèstor Novell, em posa sobre la pista, en aquest cas parlant de la nostra trista i dissortada terra, com deia Espriu. Després de la Guerra de Successió, el País Valencià va perdre els seus furs per “justo derecho de conquista ante el delito de rebelión” (els sona lo del delicte de rebel·lió.?), però sobretot“por mi deseo de reunir todos mis territorios a unas mismas leyes , usos y costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla”. Abans, el 1561 Onofre Almudéver ja es queixava del“descuit de la nostra materna llengua” i deia que “si no fosseu ingrats a la llet que haveu mamat, y a la pàtria on sou nats, no dormirieu ab tan gran descuit”.

Pocs anys després, el 1575, Martí de Viciana també avisava: “porque veo que la llengua castellana se nos mete por las puertas de este Reyno y todos los valencianos la entienden y muchos la hablan, olvidados de su propia llengua”. En 1760, en el memorial de greuges presentat per la Corona d’Aragó a Carles III es deia que “en Cataluña, Valencia y Mallorca se habla una lengua  particular y que aunque en ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, los campesinos no saben hablarla ni la entienden. En América los sacerdotes tienen la obligación de entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Hay que considerar a los campesinos catalanes y valencianos como de condición inferior a la de los indígenas americanos”? El blasquisme, al capdavall, rebutjà la tradició popular concebint la ciutat de València com una ciutat-estat ben encabida en l’espanyolisme més militant . No debades Azzati afirmava:“nosotros abogamos por el predominio de la llengua castellana”.

Tots aquests testimonis deixen, pense, prou clar que la cosa ve de lluny, de molt lluny i que hi ha projecte i voluntat de laminar qualsevol llengua i cultura (no hem parlat d’Euskadi ni de Galícia) que s’opose a aquesta concepció unitària i autoritària. Ja fa massa anys (o centúries) que anem per camins equivocats si de trobar una eixida raonable es tracta. Massa temps conreant tota mena de tòpics sobre els enemics d’Espanya, els que volen trencar-la. L’Estat de les Autonomies no ha resolt el conflicte amb Euskadi i Catalunya perquè el “café para todos” ha estat “l’alternativa” a un estat veritablement federal que, tal vegada, haguera permés el joc de la diversitat.

No ha resolt el conflicte perquè, a més, com demostra abastament Pérez Royo ( La Reforma Constitucional Inviable. Ed. Catarata 2015), la Constitució de 1978 va nàixer amb greus handicaps o defectes, especialment en el títol vuitè. La gènesi pre-constitucional (adaptació de les Leyes Fundamentales del Movimiento) resta més que provada, així com la notable desviació del principi d’igualtat i la manipulació de les Corts Constituents per tal de garantir el compliment de la voluntat de Franco (el manteniment de la monarquia).

El llibre no fa puntada sense fil i, sospitosament, és poc citat i utilitzat en els debats. Fent un esforç de generositat, hom podria dir que en 1978 el cost de transacció de la  famosa Transició, no permetia més alegries. Però s’ha desaprofitat l‘oportunitat de fer una reforma en profunditat de la Constitució que, en cas contrari i com s’ ha demostrat des de la fi del bipartidisme, experimenta un procés accelerat de deslegitimació. I a hores d’ara és més que evident que no hi ha cap voluntat política d'arribar als 2/3 necessaris. La cosa va per a llarg , per a massa llarg.

Tornant a Catalunya, si cal ser honests cal reconèixer que Pasqual Maragall ho intentà i que feu possible aprovar un nou Estatut que semblava que podia satisfer les legítimes aspiracions. Però, simplificant, li segaren l’herba sota els peus i el Partit Popular féu el que li convenia (a ell, no al país), ben assessorat per Trillo, en presentar el recurs al nou Estatut davant el Tribunal Constitucional. La sentència del 2010 fou una desautorització en tota regla i inicià una explicita desafecció. Com se sol dir, d’aquells gossos, aquests gossets. El problema s’agreujà molt seriosament a partir de l'estúpida negativa del Govern a acceptar un referèndum, que s’hagué de fer en condicions impresentables (utilitzades per a negar-li qualsevol validesa). La síndrome del piròman bomber o el cinisme com a modus operandi.

La reacció espanyolista (encara diuen que no hi ha nacionalisme espanyol!!!) fou i és contundent i cínica: les banderes espanyoles als balcons era “el que tocava” però ara cal aprofitar la conjuntura i provocar un conflicte pels llaços grocs. Ara -Sanchez dixit- el que hi ha a Catalunya és un problema de convivènvia i és el Govern de la Generalitat el que l'ha de resoldre (sic). Els ciutadans catalans més “moderats” (cal espigolar perquè n'hi ha de bo i de dolent) i els partits polítics “progressistes” (amb molts recels anticatalans i molt d’espanyolisme no sempre explicitat) es refugien en el “no era eso” d’Ortega. A més, “a Madrid” tots saben que no hi ha res a fer mentre s’acosten els judicis i es mantenen a la presó o a l’ exili quasi una vintena de dirigents de la Generalitat per un suposat delicte de rebel·lió o, més senzill ,per pensar diferent i no acceptar una legalitat vigent que “el bloc constitucional” imposa en nom de la democràcia i duna constitució farcida de trampes i que no estan disposats a canviar. Una bombolla epistèmica en encertada expressió d'Ignacio Sánchez Cuenca

A un li poden agradar més o menys els gestos (dels secessionistes, és clar, que els altres son “normals”) i pot enyorar el seny i la “bona política”. A més, resta prou evident que en termes d’independència, el fitty fifty és aclaparadorament insuficient. Però com diu Toni Soler (Llibertat o res. Diari ARA 14.07.2018) “Avui em repugna la fredor amb què analitzem la situació política, els uns i els altres, com qui parla d’una partida d’escacs o d’un conflicte entre diplomàtics florentins. Parlem de la nostra vida política com si gaudíssim d’una democràcia reglada, com si els Jordis no portessin nou mesos en presó preventiva per culpa d’ una invenció  mediàtico- policial; tenim un Govern electe a la presó o a l’exili per unes acusacions delirants, privats de tornar a casa perquè no han renegat prou dels seus ideals...” . Es pot o no estar d’acord amb Toni Soler però aquestes paraules, si més no, fan pensar.

Al remat, em pregunte què faria jo si em pertocara prendre decisions, si sabera que les probabilitats de desbloqueig son mínimes. La darrera proposta de Sánchez d’aprovar un nou Estatut amb més autogovern deixant fora l’autodeterminació no sembla que puga fer camí després del recolzament del PSOE al 155 i el rebuig de PP i Ciudadanos. Val a dir que les probabilitats que continuen a la presó els no-presos polítics després del judici que ja triga son tan màximes com mínimes les probabilitats que tornen els exiliats. Què faria jo?

Em deia l’altre dia un amic que no podia ser que la “qüestió catalana”  “contaminara” tota la política espanyola com ho està fent i que era lògic que Ximo Puig no entrara al drap perquè la dreta se li pujara a cavall amb una de les campanyes “anticatalanes” a què ens tenen acostumats. Potser tinga raó el meu amic, però, torne a dir, no trobe una porta d’eixida raonable, tot i suposant que la cosa no va amb nosaltres, molt més “muelles” com deia el Conde Duque de Olivares. Podem continuar amb les nostres baralles casolanes ( el finançament, el corredor i tutti quanti) molt respectables, això sí, però jo crec que tots (i més els valencians) ens la juguem. Sempre podem ser una regió subalterna amb forta personalitat i un  regionalisme ben entès. Tampoc cal ser malpensats: la prohibició constitucional explícita a la federació de comunitats autònomes no anava per nosaltres ni per Navarra. Fou casualitat. No sé de què em queixe. Ja fa temps que no em diuen que parle en “cristiano” i no em prohibeixen dir País Valencià en lloc del monacal Comunitat Valenciana. ¡¡¡¡Hagan juego, señores!!!